Presentació
Es va proposar que el tema sigui aquest document: reconstruir la esperanza
Al final hi ha un qüestionari que pot ajudar.
No es tractaria només que s'hagués llegit, sinó si és possible que s'hagi comentat en grup i el 10 de juny posar-ho en comú.

Un grupet no-català va demanar-me abans del nadal un text que els servís de Document de Treball per situar la seva fe en el context dels inicis del S.XXI. D'aquella petició n'ha sortit aquest text que hem titulat "Reconstruir la esperanza".

L'he fet amb la intenció que pugui servir també per altres grups afins i que tenen preguntes semblants. Evidentment penso en Diàspora i en les propostes de formació de les que fa poc hem parlat.

Els reptes i provocacions que vivim en el moment d'ara son formidables tan des del camp social com des del de la fe, els deia. Des de la fe, però, només podem viure-ho com un moment bo i d'esperança. Crec que hem d'acostumar-nos a llegir els temps sempre com una nova oportunitat. Les estructures cauen, no ens en fiem, i això ens obligarà a anar més endins.

Per un sector de Diàspora, pels grans, aquest paper els pot servir per fer memòria i endevinar el fil del procés que ens ha portat fins aquí. Molts hi tenim coses molt viscudes i que en el text queden recollides a vegades només amb una frase. Pels altres, pels joves, els pot servir per entendre les claus de l'actual moment confús. Els pot donar algunes senyals de pista. Hauria de servir però per tots, uns i altres, per mirar el futur i fer propostes.

En els darrers anys els canvis han sigut profunds i vertiginosos. Per descobrir-ho i valorar-ho tal com ha sigut cal mirar-ho en perspectiva perquè en el dia-a-dia no es veu tant, no te n'adones. I tot indica, a més, que els canvis continuaran, que som als inicis d'un nou model de relacions humanes i socials i d'una nova manera de viure i expressar la fe.

Encara que aquest document és relativament llarg i a vegades dens, s'hauria de veure només com un esquema per anar completant amb les experiències, la vida i les reflexions de tots. Si les propostes se sumen potser al final podria sortir-ne un paper fet per tots.

Crec que de manera especial s'hauria de reflexionar en els apartats segon, que parla del moment present, i de manera més especial encara el tercer, que fa referència a propostes. He inclòs al final un curt questionari que, sense estalviar la lectura del text, pot facilitar la conversa.
----------
Idees centrals del text

Jaume Botey

• Per entendre el present cal entendre el passat i veure les arrels
• En aquest text joves i més grans s’hi poden trobar reflectits de manera diferent: els més grans vam viure l’explosió d’optimisme que va significar la mateixa figura de Joan XXIII, el Concili i tot el que va posar en marxa (Acció Catòlica especialitzada, JOC, HOAC, capellans obrers, presència als suburbis, Teologia de l’Alliberament a Amèrica Llatina…). Fou un moment extraordinari de portes obertes i Església humil i sensible al món. Els més joves només han viscut Joan Pau II que es proposà tornar a tancar l’Església sobre sí mateixa considerant que el Concili s’havia equivocat.
• Però és impossible posar portes al vent: agradi o no a la Jerarquia el món serà progressivament més adult, no necessitarà de les tuteles morals o doctrinals de l’església, hi haurà el benefici de la immigració des d’un punt de vista doctrinal…l’Església haurà de conviure amb altres religions i sense tants privilegis.
• En moments de canvis i dificultats sempre hi ha hagut qui ha pensat en l’esperança a fi de donar sentit el prensent difícil. Un d’ells fou Charles PÉGUY. Per exemple el seu llibre “La segona virtut” està dedicat a l’esperança. Ell ho va escriure entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Després de la II Guerra Mundial i davant l’horror del genocidi van ser molts els que van tornar a reflexionar-hi (Simone Weil, Bonhoeffer...). O el mateix Thomas Merton, monjo trapense d’una gran influència. A la visita a Auschwitz de la setmana passada Benet XVI també ha fet referència al problema del mal. Però ha esquivat les responsabilitats de la jerarquia de l’Església.
• Actualment tambe trobem diferents col•lectius que de forma “espontania” s’estan reunint per parlar d’esperança i d’un altre món millor i possible.
• Estem davant un canvi d’època. Els canvis d’època poden ser llargs (centenars d’anys). Així fou la caiguda de l’imperi romà o el pas del feudalisme a món industrial. S’han de poder viure amb tranquilitat. Quasi segur que nosaltres no veurem el canvi, però cal que ens sabem situar en la direcció correcte per influir-hi. Hem de saber situar-nos i això ens farà viure d’una forma o altre, si estem amb esperança o vivim en una queixa permanent.
• En relació a l’Església cal retornar a l’Evangeli. Segurament que Jesús no va pretendre fundar una nova Església. Jesús només va explicar una nova manera de viure i de relacionar-se amb Déu. Aquesta idea, però, es va estructurar progressivament fins que al s.- IV es constitueix l’actual estructura eclesiàstica que coneixem. Però ell no va dir que s’hagues de funcionar així. S’ha de reconèixer també que a nosaltres ens ha arribat la fe a través d’aquesta estructura (per tant, tot és ambivalent). A l’esglèsia se li acaba el monopoli i ara els immigrants portaran altres religions. El món s’ha fet adult i no necessita cap estructura que li digui què i com ha de fer les coses.
• Què podem fer?: No és fàcil de dir-ho… però com a mínim el que cal és TROBAR-NOS I CELEBRAR sense preocupar-nos excessivament per l’actual estructura de la jerarquia i l’Església, però sí mirant d’organitzar la trobada i la vida de la fe. És més important organitzar la trobada i cuidar les persones.
-----------
Intervencions del grup

Mª Pau Trayner

• Em trobo com en una cruïlla en el temps. Fins i tot hem superat algunes de les intuïcions del mateix Concili (no per la gent sino pels propis religiosos).
• Però ara falten objectius, falta “direcció” objectiva de la utopía. No tenim clar què volem fer. Em sembla que a la diàspora s’hauria d’explicitar quin és el nostre objectiu a nivell de societat i de fe.

Ramon Subirana

• Els més grans hem viscut una evolució molt gran i molts canvis.
• Però en allò fonamental, de rics i pobres, la societat cada cop està més dividida. La persones no estem acabades de fer. L’esperança que tinc és pensar que algun dia tindrem força natural d’estimar-nos i canviar sobre el temps. Els grups com a tals ens podem morir però estarà bé pensar que mentres han exisit han fet la seva aportació. L’esperança sempre està lluitant encara que ens equivoquem.
• El missatge fonamental de Jesús és estimar i perdonar.

Lluis Caparrós

• Al document hi falta autocrítica. No hem sigut prou radicals. Em trobo amb el síndrome Africà perquè visc entre africans… moltes de les nostres paraules les trobo mentida. Per mi l’esperança son els immigrats. Quan estic aprop d’ells sento una vida nova. Jo m’hi vull vincular.
• M’agradaria que els africans salvessin els seu pais. Estic a favor dels qui pateixen dolor i no dels qui diuen que estan a favor dels qui pateixen dolor.
• El valor del sofriment es altíssim, per la meva situació personal visc l’esperança: Eucaristitzar la vida, oferir la meva vida i dolor. Fins i tot des d’un punt de vista personal: el mal al meu genoll, cuidar la mare, el lloguer del pis…

Joan Taltavull

• Diàspora és un signe dels temps però dir això és comprometedor perquè llavors caldrà pensar com crèixer i reconèixer que internament tenim discursos direrents. Caldria que pensséssim quines són les nostres complicitats possibles perque venim d’experiències diferents.
• Per sort entre nosaltres pesa més la vida que les idees.

Anna Vilaseca

• Vull destacar un tros de text que parla de Jesús que s’oposa a la llei i parla que “en el momento supremo” al final Jesús es troba sol. Em crida l’atenció aquesta frase que diu que la creu de Jesús pot ser el loc de trobada entre fe i ateísme precisament perquè allà diu que Jesús se sent sense Déu. Vull destacar que per mi la vida actual és això, estar sol al món. A mi em sembla que aquesta frase ens ha de fer pensar en el moment més gran de sofriment Jesús se sent abandonat i veu que allò no serveix i que cal plantejar les coses d’una altre forma. El desprendiment que volem fer amb la vida perque hi pugui crèixer.
• I faig la proposta que també ens hem de desprendre d’aquest sistema que ens protegéix però que no serveix i del que jo vaig sortir-ne fa temps. Els altres ens vincularan amb nosaltres per temes socials, però no sé si mantenint aquestes creences ens ajuda gaire (tot i així, jo segueixo aquí...). Intentem buscar coses que apropin mes i no parlar d’una estructura que potser és necessaria però que limita. S’hauria de poder parlar de la religió d’una forma més simbòlica.
• Déu és un punt de referencia potser una crossa però no soluciona res.

Carme Lamarca

• Els motius de desesperació poden ser justament els motius de l’esperança.
• Tenim sort de la immigració. Els immigrats ho ténen TOT tancat. Quan se’ls hi obre una petita escletxa es com veure’ls herois de la seva victòria

Rafa

• Hem de fer l’esforç de “descentrar-nos”. Per exemple, a mi ara em toca “descentrar-me” a la meva família… perquè serem tres. Doncs l’occident ha de descentrar-se. Ens hem cregut que erem el centre del món. Fèiem, anàvem, governàvem… erem el centre. I també l’església, i jo com església. Ens crèiem el centre del món i nosaltres estavem a la màquina, conduiem del tren. (erem els progres). Després vam veure que la màquina l portàven altres i nosaltres vam passar als vagons del mig… però després ens van treure i anàvem als vagons de la cua. I ara veiem com el tren marxa sol i jo ja sóc fòra..
• Les nostres problemàtiques no son les de la majoría del món: el Vaticà, que si Déu exiteix…
• Aquesta història dels papers, les institucions, el poder... es la d’occident. Els grups cristians d’Africa es preocupen per la pau, la salut comunitària, l’autofinançament... es parla de la subsistencia. Això vol dir que cada vegada ens hem d’acostumar a viure en un món de diferents. Som un astre més emmig de l’univers i d’estels n’hi ha milions.

Carles

• Hauriem de dibuixar més la part de futur del text i veig que estem desbordats. Hem de plantejar algo global. L’esperança petita que cada dia ens mou esta be, però cal pensar en l’esperança global, que és la que mou xarxes. Tenim eines petites i locals que caldrà estructurar i fer altres eines per construir utopies que ens facin moure. Ens faltes les eines globals, com fer xarxes, amb quins instruments…

Jose Clemente

• És la realitat la que mobilitza, estar-hi ficats. Si tinguéssim més experiència, estar-hi més ficats, potser no parlariem tant d’objectius, els veuriem i els tocariem. Per exemple, tenir un fill compromet, mobilitza, és l’experiencia. Tenir un fill no és l’objectiu teòric, és una experiència.
• Potser és que ens falta passar de la derrota al combat, donar un pas. Jesús passa de Galilea (predicació i tot bonic) a Jerusalem (enfrontament, combat i mort). Quan va decidir anar a Jerusalem sabia a què anava. Em pregunto si Jesús tenia algun objectiu quan va venir, sino que només volia DIR.
• Si no exisiteix persecució es perquè no estem fent res. Caldria arremangar-se d’una vegada, sobretot per donar sentit a la vida dels adolescents que vénen darrera nostre.

Enric Pous

• El document m’ha agradat perquè lliga teologia amb història, és a dir amb l’experiència. Jo puc tenir experiència, però m’interessa una reflexió global teològica sobre aquesta experiència.
• M’agradaria incloure l’experiencia de Taizé dins el document. Com un espai de reflexió i intercanvi gens pretenciós.
• M’agrada també la reflexió que després del concili l’esglesia s’ha descentralitzat i mai tornara ser la mateixa que abans per molt que sembli que tornem a lo mateix. Es el gir copernicà.
• A mi la religió m’agrada perque em permet viure experiències que m’omplen més que d’altres que tinc. Però tinc la sensació que estic lluny de les preocupacions de la meva generació. Per això m’admira quan sento que vosaltres voleu ser més radicals encara del que ja sou…

Rosa Mas (Sta. Coloma de Farners)

• La immigració és un fet creixent i molt ràpid. La única de Sta. Coloma de Farners que hi ha al meu carrer, sóc jo. Tots els demés son ja de diferents colors i vestits.

Rosa Casamartina (Emaús)

• Els immigrants són l’esperança però ràpidament s’enganxen al sistema d’aquí i això em preocupa. M’agradaria saber com “es desprograma”.
• Els joves, tenen esperança? Com pot ser que s’hagin quedat sense esperança quan nosaltres, el seus pares en tenim? Què podem fer?

Alícia

• A mi m’agrada l’esperança petita. Per mi l’espenrança en els joves existeix quan parlem cara a cara amb ells.
• L’única irracionalitat que em permeto és la vivencia de Déu.