realitzada per Jaume Botey el dissabte 4 de juliol 1992

en record del germà Adrià
8 de març de 2006

Quan s'arriba als 73 anys, arriba un moment que ja no saps què o en qui creure... si penses en Déu, reses cada dia. Però, en persones, en partits, en grups socials, d’església... en quins pots creure? Només penses que has de continuar ajudant, mentre puguis.
Jo vaig néixer a aquest món de la marginació durant la guerra. Quan encara no havia complert els 18 anys, m'incorporava a l'exèrcit roig a la quinta del 40. Vam patir molt. Vaig ser dels primers 120 "voluntaris", bé, reclutes voluntaris-forçats. Ens van enviar a una brigada estava formada per voluntaris del POUM, que havíen quedat desfets.. Vaig caure en un batalló on tots eren de Múrcia, tots, des del comandant fins a l'últim soldat que quedava. Ningú no sabia llegir ni escriure, ni el comandant, Cristóbal Puerto Clavijo.
Allò em va sotragar, perquè eren gent meravellosa de debò, no és un tòpic, era gent que lluitava per un ideal i que moria amb el cant de la Internacional. He vist xicots, com el capità Pepe, el quart capità que vam tenir en tres mesos, que va quedar mal ferit per salvar la vida a un de nosaltres. Aquell intrèpit capità em va fer reflexionar molt. Recordo que, per salvar una part de la companyia, perquè era al fons del Segre, al Pont de Serós, havíem de fer un atac i, aprofitant la boira, el batalló anava col.locant forçes, i la meitat de la nostra companyia estava molt relaxada. Però es va aixecar la boira i des de l'altre costat del riu ens vèien totalment. Calia avisar als altres. En no sortir cap voluntari per anar-hi, hi va anar ell. A mig camí, el van ametrallar i va perdre una cama. Recordo que li havien d’escriure les cartes des de l'hospital perquè no en sabia. Deia al seu enllaç, un xicot de la meva edat, murcià també: "Pepe yo he dado una pierna por la causa. Si es preciso, tu tienes que dar la vida". I el noi va morir i em va fer pensar molt. Aleshores al tornar vaig decidir que seria germà per servir als altres. Ja acabats els combats, una nit amb una avançada estava al front de l'Ebre, em tocava anar a les dues línies i vaig prometre a Déu que, si podia, em dedicaria als més pobres. Per això, durant molt de temps els de l'institut em deien Hermano comunista, sempre amb una mica de desconfiança, no massa, però.
Per desgràcia mai he estat massa extremat. Hauria d'haver-ho sigut més. Tothom pensava que estava afiliat al partit comunista... però no! el vaig votar durant molt temps fins que també vaig veure... i vaig dir ¡prou! Jo entre dretes i esquerres... no sé. El que cal és estar a favor del poble treballador i no enriquir-se. Aquesta és la gran divisió de la societat entre dretes i esquerres. Perquè veus que hi ha molts que es diuen d'esquerra i que ténen més afany de fer-se rics i de manar per manar que els que no se´n diuen... i comences a perdre la confiança en els partits i comença una lluita.
Potser si fos més jove ho miraria d'una altra manera, però des d'on sóc crec que probablement la solució és la lluita per anar despertant la societat. En aquest sentit, fa molts anys que vaig pel barri xino, procuro participar en tot el que sigui, promoure activitats...
Després de la guerra vaig estar a les escoles dominicals al Somorrostro i a la Barceloneta on venien nens del Somorrostro, de les barraques de Montjuic, del Camp de la Bota. Després a una escola de gitanos a Sant Roc. Després vaig entrar com a director d'un centre de protecció de menors a Mollet que tenia 520 interns. Per cert, que tot el que s'ha explicat d'aquests centres no és veritat. Es feia una bona feina. Es diu que el 85 o 90% d'aquests nens acabaven a la presó i és mentida. Tinc les llistes de tots els nens que vaig tenir i he de dir que hi han anat el 2'5% i no arriba. Durant molts anys he tingut les llistes de tots els que entraven a les presons de Catalunya.

Estic molt pel barri xino, ara en diuen Raval, i per les presons.. Vaig participar, per exemple, el dimecres passat en una reunió per fer una xarxa coordinada d'entitats que es dediquin a marginats i a pobres, cristianes o no. A Europa ja n´hi ha i s'ha de crear aquí. A d´altres llocs de l'estat espanyol ja s´han creat. Vull participar, una mica, per promoure el que es fa al barri xino. He anat promovent, participant, en fundacions, en coses que vagin quedant, en tot el que puc per despertar, promoure.. però ja no puc fer gran cosa més. Ha estat una lluita a favor dels pobres que personalment, m'ha permès viure plenament amb aquesta gent cada cop menys possibilitada.
Ara, en motiu dels Jocs Olímpics, s'estan fent disbarats molt grossos. S´estan fent bonics els barris, però de la gent no se´n preocupa ningú. Per exemple: la prostitució, no la podran treure, i pots comprendre que en sóc partidari! Em fa molta pena que una noia amiga s'hagi de dedicar a la prostitució -són les millors amigues que tinc- però, no la treuran per decret ni la podran traslladar d'un lloc a un altre per decret. Ara se'ls ha ficat al cap també que volen traslladar les del barri Xino o del camp del Barça a la Zona Franca, a un descampat a un lloc on no tindran ni seguretat ni protecció. Vaig encetar l'altre dia una recollida de firmes que fan les prostitutes per demanar que no els hi tanquin els meublés del carrer Robadors. Una noieta de 20 anys que recollia firmes em va dir, juntament amb les prostitutes de Robadors: "hermano, aquí no me firma nadie, ¿quiere usted firmar?". Vaig signar i la gent es va arrencar a firmar. Tant de bó no hi hagués prostitució. Però n'hi ha, i ara que no hi ha meublés, s'ocupen a les entrades de les cases. Fa uns 10 dies jo era al Cosmos, aquell bar del capdavall de les Rambles, parlant amb una noia de 27 anys, prostituta gitana o búlgara, amb la que vam quedar molt amics, i en va venir una de la Barceloneta i va dir-li que acaba de fer 6000 pessetes. Com? "Mira aquella entrada, ¿ves un tío? Pues me ha dicho: vamos a olvidarnos de un meublé, que están muy caros, y te doy 6000 pts." Sempre és més higiènic un meublé per dolent que sigui que no pas una escala, una porta. El que és curiós és que tanquen aquestes meublés barats però al final de les Rambles n´hi ha, que per 5 o 10 minuts fan pagar 3000 o 3500 pts. i no els tanquen. Hi ha rumors d'embolics polítics per entre mig. No ho sé!

Dretes i esquerres, pobres i gent que explota als més pobres, estem en una societat que passa olímpicament de tot el que és frustració, pena, marginació, dolor, sofriment, que només procura ostentació i procurar-se tots els plaers. Per desgràcia o per sort, a través de les prostitutes, sé moltes coses.. fins i tot d´homes cèlebres, famosos, políticament i fins i tot eclesiàstics famosos.. Tinc algunes targetes que les prostitutes els hi han robat després del servei i que em deixen gelat. No comprenc, no és que m'escandalitzi... Però perquè aquests són els primers a qualificar amb menyspreu a les prostitutes de "putes" i de tot el que no es mereixen? Perquè aquesta gent utilitza els serveis de la pobresa i no fan res per fer-la desaparéixer? Arrivat a aquest nivell de la vida ja no puc fer res més que portar aquesta lluita a nivell personal.. intentant trobar solució només per "alguna" cosa, per "alguna" cosa.

Jo treballo sobretot amb presos. Aquest estiu, si la salut m´acompanya, visitaré 16 presons fora de Catalunya. La setmana vinent vaig a Osca i, en tornar, a Lleida. Després visitaré les presons de Sevilla, Puerto, Badajoz, Alacant, València, Castelló, Teruel. Tinc en llista visitar fora de Catalunya 238 presos.
La presó és l'aberració més grossa de la societat moderna. Però també haig de dir, que amb lo terribles que són, les de Catalunya potser són les més ben portades... Però no serveix de res, bé, únicament per desfer les persones, per triturar, per fer-les tornar boges, per tornar-les més dolentes o per anular-les. Ningú es rehabilita a la presó. S´anulen, es detrueixen. Conec xicots llestos, delinqüents dels anys 77-79-80 amb els quals podies parlar, discutir i, de vegades, els podies arribar a convèncer que no fessin més disbarats o atracaments. Però per aquells anys no hi havia droga. Ara tots ells han començat a drogar-se a les presons. La majoria ja estan amb la SIDA. Molts s'estan morint. Mira quina carta acabo de rebre:
"... pienso y maduro. Lo que hago suelo hacerlo sobre seguro, consciente de que cada paso que doy marca un momento de mi vida, de mi historia. Lo lamentable es que no puedo evitar que mis actos alteren mi entorno y perjudiquen a las personas que no merecen ser dañadas. Soy incapaz de perdonar y no me consuelo al saber que ellos tampoco me perdonan. Como ya le dije en mi carta anterior ya me enteré que soy portador del virus del SIDA en el 89. Fue una especie de detonante que trastocó todos mis planes de futuro y reavivó mi odio hacia el sistema penitenciario. No puedo olvidar queme han quitado los últimos 13 años de mi vida y no tengo más que 29. Desde los 16 años no conozco más que la vida carcelaria y ud. ya sabe que no es nada placentera. Si a eso añadimos que tengo la muerte asegurada antes de ser puesto en libertad, ¿qué me queda? Esperar la muerte de forma sumisa. ¡No! No puedo, va contra mi propio instinto. La muerte me llegará luchando. El día de mi fuga yo no esperaba la libertad sino una bala en la cabeza. El 99,99% de las posibilidades me decía que sería la bala pero, por esas cosas que tiene la vida, no fue así."
I pots veure que aquest xicot es conserva encara íntegre, capaç de pensar... aquest és el gran problema.
Procuro dedicar-me, pel carrer, a la gent menys assistida, més degradada i més oblidada. Durant un temps vaig dedicarme als nens. No es que ara estiguin ben atesos, però al barri Xino ja hi ha un centre obert, el centre-casal d'infants, hi ha una obra taller de l'Ajuntament, hi ha dos esplais, que atenen més o menys als nens. Ara em dedico sobretot als sortits de la presó sense res. Què fan aquests?
Fa 10 dies ha mor un home de 36 anys sortit de la presó de Lleida feia 5 mesos. Vaig fer tot el que vaig poder per ell... va morir en un cotxe abandonat on dormia a l'entrada del Poble Nou molt a prop de la Villa Olímpica. El van trobar quan estava quasi en estat de putrefacció.
Ara camina per aquí un noi que fa un mes que ha sortit de la presó de Lleida. Té un germà de 34 anys que no el vol a casa seva. Quan el trobo li pago una pensió durant 3 o 4 dies però els diners també se m’acaben... I així contínuament, contínuament. Pertanyen a un grup abandonat. Obinso en pot atendre pocs, mercedaris igual... no hi ha res mes.

El grup de malalts de SIDA que, sortits de la presó, viuen al carrer és un problema paorós. Cada setmana em vé a veure un noi que va sortir de la presó de Badajoz i que viu molt aprop d´aquí, a la plaça de correus de l’Hospitalet. El vaig visitar ahir a l'hospital. Va ser posat en llibertat per l'article 60 que permet la llibertat als que s´han de morir al cap de poc afectats per una malatia irreversible. La d´ell és la SIDA. Però d´això ja fa quatre anys. Quan va sortir no el volien ni els seus pares ni el seu germà. Ha estat vivint quasi sempre al carer o en una casa abandonada davant del quartel de la Remunta. Jo el vaig anar a veure allà. Ara fa quinze dies que ha estat recollit. Han sigut tres joves que tenen un pis llogat a Can Serra, un mestre, un ingenier tècnic electrònic i un estudiant, i el van recollir fins que trobés una altra cosa. Són xicots normals, no creients però que han vist no pot ser que estigui al carrer! No ho han fet ni per cristianisme ni per res, gent normal! Però està acabadíssim i ha d'anar cada dos per tres a l'hospital.
Sor Genoveva m’acaba de trucar que s’està morint la Ermi. La Ermi és una noia meravellosa, meravellosa, però amb cinc anys de presó seguits, i ha sortit també amb la SIDA. Va ser enviada al Patriarca. Sor Genoveva li pagava les 30.000 pessetes mensuals. L'he visitada vàries vegades i ara s'està morint. Així contínuament, gent amb la SIDA terminal, pel carrer. I abans no es moren…. i sense saber què fer..
La Generalitat té tres pisos que són portats per filles de la caritat on viuen tres o quatre persones per pis. No obstant, des de fa un any no volen drogadictes. El panorama és pavorós. Sor Genoveva té un altre pis, el germans de St. Joan de Déu un altre.. S'han mantingut reunions amb l'arquebisbat per tal de promoure una casa d'acolliment lliure per aquestes persones del carrer. Que puguin dir: "jo tinc el SIDA, haig de dormir al carrer, on puc anar?" Ja teníem el lloc, però l'ajuntament no ho ha volgut. Estava a Ciutat Vella. Hauria de ser cap a Pedralbes.. perquè no hi vagi ningú!
No sóc partidari de l’avortament, però en alguns cassos... Hi ha una noia de 21 anys a la que de broma li dic Miss Cárceles de Catalunya de tan maca que és i que des dels 15 anys és una atracadora. La van atrapar a Lleida, atracant per portar diners al seu home que està a la presó. Està prenyada de tres mesos i li he dit: "Tienes el SIDA. Este niño no tiene que nacer. Piénsatelo bien". Es trist haver de dir-ho.. però que faran aquests nens als 12 o 13 anys i ja no tingin ningú…

Un altre grup que dóna molta feina és el de drogadictes terminals que s'arrosseguen pel carrer i les prostitutes de 19 o 20 anys. Tantes prostitutes, pobretes, que estàn acabant-se... amb tota la problemàtica que els envolta. La Mari, d´aquí aprop.. fa cinc anys i mig van matar un germà seu a la Trinitat. Dos mesos després que li matessin al germà a la presó mataven el seu pare amb trentadues punyalades al mig del barri xino. Un any després moria de la droga un altre germà a un portal del carrer Cadena. Ara és ella. La societat quina esperança els hi dóna, amb qui poden parlar, qui els estima? sobretot això, qui els estima?
No deixes de pensar "quina societat busquem? cap a on anem? què s´ha de fer?". S'hauria de fer un gran esforç de prevenció per tal que la gent no arribés a aquests estats. Si de petits se´ls hagués atès bé.. La gran inversió hauria de ser de cara als infants i els resultats es veurien d'aquí a 20 anys. Però això no interessa a cap partit, a cap força política, a cap. Les forces polítiques i les Institucions volen poder dir "Hem fet set presons, hem fet, hem fet.."
En canvi hi ha gent particular que pel seu compte ajuda. Hi ha un bon home jubilat de Sitges que m'envia 25.000 pessetes mensuals que em va dir: "Hermano, tengo seguro un retiro de más de 90.000 pesetas, tengo el piso de propiedad, soy mayor. Cualquier día me moriré. Con 60.000 pesetas paso de sobras. Soy viudo.". No és una qüestió de diners però aquests ajuden molt.
La majoría de nois que surten de la presó no han treballat. No ténen per tant l’hàbit de treball. Com es pot enquadrar aquest noi dins aquesta societat tan competitiva? Si han de treballar ha de ser durant vuit hores. Còm resistiràn? Abans se'ls hauria de donar tota una cultura del treball. Altres ho han fet a dins de la presó en un inhumà règim d’explotació. Van venir dos xicots de Lleida amb permís que estaven treballant fent caixes de cartró per 300 o 400 pessetes al dia. Ells contents, perquè guanyen una mica. Però quan se n´adonin odiaràn tothom.

Cada matí dono l'esmorzar a 60 o 70 nens del Raval al centre obert Salvador Gavina del Conde del Asalto. Hi vaig a les 7 del matí i ho preparo tot. A tres quarts de 8 ve el rector de Sant Pau, que és una persona meravellosa, i és el que s'encarrega del menjador. A les 8 solen venir una monja i una noia encarregades de rentar-los la cara, pentinar-los, canviar-los de roba... Aquests nens, a casa seva, no tenen cap visió de treball. Dels 70 que venen potser hi ha dues o tres famílies que treballen amb una relativa regularitat. Els demés no viuen cap ambient del goig, de la dignitat del treball.. La vida que els envolta és de prostitució, droga, alcohol, robatoris, tràfic de coses robades. Mentrestant la societat resta tranquil.la. Mentre no ens robin pel carrer, la societat està tranquila. Als nens els dic: "Chico no seas tonto. No robes 4.000 pesetas, aprende a robar 5 o 6 millones como mínimo y no te pasará nada". I els ensenyo diaris amb notícies d'empreses, la notícia d´avui d´Ercross, que deuen 210 mil milions de pessetes i no els passa res. A l´Angel, un noi anormal que surt de la presó de la Roca que viu a Robadors, que disposa d'una navalleta i roba 400 pessetes, li han caigut 4 anys, 2 mesos i un dia. Aquest perturba la seguretat ciutadana..
La seguretat ciutadana és important pels que tenen diners. Pels pobres no n´hi ha de seguretat ciutadana. Es poden morir de gana i tan se val. Per a la ciutat, els pobres no compten.

La major part dels que tenen condemnes, perquè les tenen? La setmana passada vaig estar a la presó d’Osca i vaig parlar amb noiets d´allà. Vaig parlar amb una noieta de 22 anys que hi va ingressar quan en tenia 19 per ser una prostituta drogadicta que feia petits robatoris.
Ara sut amb permís la Mª Angeles. Té 29 anys. Porta 8 anys i mig a la de Lleida, seguits sense sortir. Una prostituta de Reus que hi va entrar per robar. Sortirà un dia d'aquests, per primera vegada, de permís i està aterroritzada... Té por de sortir.
Als nens els dic: "Escucha chico : sabes que si te portas bien y agachas la cabeza, si sabes ser hipócrita, lo tienes bien. Saldrás antes y tendrás ventajas. Procura ser hipócrita". Es un dels consells que els dono. Es l'única solució. A la presó, el que millor va és el més hipòcrita però aquests pobres xicots ni hipòcrites saben ser.
No compten. Al revés. Si alguns fossin sincers voldrien la pena de mort per eliminar-los. Ens molesten. La societat benestant es queixa que entren per una porta de la presó i surten per l'altra. Els voldríem sempre a dintre! quan, en realitat, les presons estan plenes bàsicament de gent pobre. Dels presos que visito, que solen ser els més marginats, el 98 % no tenen la bàsica acabada. Encara em trobo amb alguns analfabets. A mi no m'agrada que ningú sigui a la presó, ni rics ni pobres, però els rics quan temps s´hi queden? No sé com s´ho fan!
Amb motiu dels Joc Olímpics estan agafant gent que havíen sortit fa 5 o 6 anys, per causes de fa més de 7. L'Antònio d´aquí l´Hospitalet, fa cinc anys va tenir la llibertat i en feia dos que treballava assegurat a Agroman i l'han tornat a tancar per una causa del 79 que ha tornat del Suprem. S´estava rehabilitant. Ara perd seguro i probablement treball per sempre. Qui el voldrà tornar a agafar? T´en podria citar a 90 o 100 en aquesta mateixa situació.
En José Mª. no havia treballat mai durant la seva vida. Surt. Va a viure amb una Sra. que li fa de mare i li busquen feina: ¡tres mesos treballant!, a la Villa Olímpica, carregant ferro. Cada matí quan jo anava a preparar l´esmorzar passava per allà i tot content em saludava "hermano, me voy a trabajar!" L´han agafat per una causa del 85.
Es busca la seguretat ciutadana a base d'eliminar aquesta gent que enreda i no se'ls mata no sé per què, Fins i tot penso que per algú això eria el que voldrien. No sé si sóc massa dur, potser no hauria de dir-ho, però ho veig així. He escrit coses, parlo, però no escolta ningú, no interessa i políticament no interessa.

Les presons de Catalunya estan ben organitzades amb el personal fix i per sort amb molt voluntariat. El voluntariat assegura moltes activitats que ajuden a asserenar, a obrir alguna perspectiva i a una revaloració de la persona. Una possibilitat de relació humana lliure és fonamental.
La setmana passada a Lleida em va venir a parlar un xicot jove i em va dir: "Necesito hablar. Mire, hermano, soy de Palafrugell. Somos 4 hermanos en la cárcel. Somos una familia muy buena y nos queremos, pero somos drogadictos, nos engañaron. ¿Qué puedo hacer yo por mi faimilia? No puedo hablar con nadie, ni con los funcionarios. Para hablar con alguien tienes que echar una solicitud y te viene al cabo de 15 días. Con los educadores, son dos por módulo y están avasallados de trabajo o lo hacen ver. Si quieres hablar con el criminólogo tienes que echar una solicitud. No puedo hablar con nadie y lo necesito". Aquesta és la meva feina: que parlin..
Cada estiu, quan faig les visites, vaig a la Direcció General de Madrid per veure si em volen facilitar l'accés a les presons. No he aconseguit que hem deixin estar assegut lliurament amb els presos per xerrar, riure i fumar -jo sempre els porto tabac. De les 14 presons que vaig visitar l'any passat, a 12 em van deixar entrar perquè els directors ja em coneixen. A Basauri, Herrera de la Mancha, Ciudad Real, etc.. Saben que que els presos m'escriuen i que les cartes són contestades. Però és cosa dels directors perquè em coneixen.
I això que procuro molestar poc.. Faig poca denúncia. Si algun remordiment tinc és no haver sigut més dur amb les autoritats. El pesar que tinc es no haver sigut més lluitador.. Hauría hagut de fer més denúncia, més escrits als diaris.. he fet una lluita però potser poc.. global. Aquest és el meu gran interrogant.. Hauria d'haver estat més lluitador de cara a les autoritats.
He llegit molt poc a Marx i als autors comunistes.. he llegit poc. Però aquesta era la meva gran esperança... Jo segueixo creient que és necessari el comunisme, que és més.. més actual que mai. Ara, que s'hauria d'aplicar de debò... un comunisme amb ànima i cor cristià, un comunisme humanitzat amb el sentit cristià de la vida.
I de l’Església no en parlem. Hauría de canviar del tot. No m´agrada criticar-la perquè l´estimo. Però avui per avui no és una manifestació de la bondat del Crist. És una Institució que busca el poder per perpetuar-se. Igual les Congregacions religioses... jo mateix he lluitat dintre de la meva, que és La Salle. Ara ja no, faig la meva vida, saben el que faig... i prou. Si tornés el fundador amb el mateix esperit faria una cosa molt diferent. No faria un Institut perquè la gran tragèdia de les congregacions religioses és que tot i que hi ha persones entregades, es coverteixen en una societat anònima i es volen conservar... Església i congregacions religioses s'haurien de renovar a la llum de l'Evangeli. Cap dels fundadors les voldrien com ara son. Ni Jesucrist l’Església.
Per exemple, les intencions que es diuen a la missa són totes pre-fabricades, petites obres literàries boniques de sentir.. El capellà que les va escriure va fer dir en quatre o cinc línies una cosa bonica. En canvi jo dic "Ruego por Mª. Dolores que en este momento se está muriendo del SIDA y no la está atendiendo nadie" Això no els agrada a alguns dels que estan al meu costat a la misa, però és el que jo tinc al cap.
Abans anava a parlar molt, en cridaven per fer conferències... Ara em nego tant com puc. La gent no sap sentir certes coses. He parlat massa. Ara ja no m'agrada parlar en públic. Ara sé que m'espera aquell xicot del carrer morint-se de gana i que no saps si li pots resoldre alguna cosa.
La veritat és que des de que hi ha el Secretariat de Marginació aquest tema té més entrada a l´Església. El senyor arquebisbe es va passejar durant 5 hores pel barri xino amb mi i ja hem tingut dues reunions per veure que es pot fer amb el tema de la SIDA. Manifesta interès però tens la sensació que les coses rellisquen. Tota la seva formació humana, intel.lectual... està molt lluny de tot això, és molt difícil. S'ha de tenir una gran receptivitat... jo mateix, després de tants anys que hi soc, veig que en sé poca cosa, que cada dia aprenc i vas descobrint coses noves...
La societat, els polítics, no volen saber tot això. Diran que si hi ha pobresa ja faran una casa d'acolliment municipal per a pobres, uns menjadors... Però de totes aquestes coses els més marginats, els pobres dels pobres, els que van caient de la societat, no se´n beneficien sino els pobres mitjans que, lògicament, també se'ls ha d'atendre. Uns assistents socials del Servei Social de l'ajuntament de Barcelona em van dir que a començament d'aquest any havien rebut l’orientació de dirigir el més pobres cap a les entitats privades. De fet, al barri xino, tots els marginals són atesos a entitats privades que sovint són molt misterioses i que potser s’aprofiten dels diners que reben de l’Ajuntament, Generalitat o Fons Europeus, que donen subvencions fortes.
Tot i que amb dificultats en els últims anys hi ha hagut la confluència de molta gent.. A finals de l'any 65 no hi havia res i ara hi ha Arrels, Dit i Fet o altres.. Quan no hi havia res, vaig començar amb els nens del carrer. I d'ells en tinc moltes anècotes. Recordo que vam fer una excursió a Montserrat i un d´aquells nens se´ns va despistar enmig de la basílica i el vam trobar que havia obert el sagrari i s´acabava de menjar totes les formes consagrades!
Falta molt, però, i sobretot, falta coordinació. Es necessari que església, partits, grups socials... ens asseguem, parlem i ens preguntem: què podem fer? Ha d'haver-hi una visió coordinada. Perquè, de vegades, el que un fa, un altre ho desfà.
Hauria d'haver-hi, en primer lloc, una planificació de serveis socials. Perquè a mida que creix la riquesa ostentosament creix també, i molt més, la pobresa, però l’amaguem. En segon lloc, hauria d'existir un programa que durés 2, 3 o 4 anys almenys perquè estem canviant de programes a cada moment. Cal també revisar la feina que es fa. Hi ha qui es pensa que treballar amb marginals és ser-hi i ja està. Quan vinc aquí a l’Hospitalet, tots els caps de setmana, en part és per descansar i en part per treballar. Mantinc correspondència aproximadament amb uns mil presos de tot Espanya, que són els que vaig a veure durant les vacances. I cada cap de setmana escric de promig unes setanta cartes. Tinc també cada dia unes 20 o 25 entrevistes que anoto cada vespre en el diari i reviso aquí els compromisos els caps de setmana. Seguir una mica persona per persona amb les seves necessitats demana una mica d’ordre. Si vols tractar bé al marginat has de ser organitzat.
Hauríem de ser molt conscients que el món marginat no té res a veure amb el nostre món, que l´has d´entendre i que has de revisar la feina contínuament. A mi me la revisa en Lluis Ventosa que va estar visquent durant 20 anys amb nois delinqüents. Li dono cada dimecres una còpia de les cartes que m´escriuen, de la meva contestació, de les entrevistes que faig a la presó i del meu diari. Me les critica, em comenta coses que hauría de reforçar més i cassos que hauría de veure d´una altre manera..
Un ajut semblant vaig haver de demanar quan estava a l´escola de Sant Roc. Vaig cridar a cinc psicòlegs amics meus i els vaig demanar que féssin tests als nens, si podia ser sense pagar. Van acceptar i ho van fer com a qualsevol altre col.legi. Van passar tres mesos i no em deien res. Quan els vaig veure els hi vaig preguntar perquè i em van dir: "Tot el que hem fet no serveix de res. En primer lloc perquè totes les proves que tenim preparades no serveixen per aquests nens. Tenen una altra cultura, un altre sistema d'expressió, un vocabulari diferent. Tampoc serveixen els barems." I em van donar tres consells que em van agradar molt. El primer que mengessin d'una manera regular tres cops al dia. El segon que fes unes sessions de classe del temps que suportin als mestres, és a dir, que si al cap de deu minuts estan cansats que els deixin córrer al carrer. I tercer que organitzin jocs d'equips, que aprenguin a treballar en equip. Els tres consells van anar molt bé. Quan va venir l'inspector li vaig demanar que ens deixés seguir el nostre sistema. Feien 20 minuts de classe, si el mestre notava que estaven cansats anaven a córrer al carrer. Si algú volia venir amb el gos el deixàvem. Hem de comprendre que tot el nostre sistema no és apte per ells.
S'hauria de canviar el sistema d'ensenyament de manera que es tingués en compte tots els nens que queden despenjats. Hauria de ser un sistema d'ensenyament professional completament diferent.

Fa cinc anys vaig assistir, amb Pujol, a una reunió que va convocar a diferents rectors de les parròquies dels barris per veure com anava la integració. Quan em va tocar parlar li vaig dir: "Senyor President, al barri Xino sentirà parlar en totes les llengües de l'Africa, una mica en castellà i en català pràcticament ningú"
Vaig pels carrers del barri Xino i veus tanta gent que han de sobreviure menjant una mica i dormint en un mal llit o en un racó, que allà veus claríssim que tot això és fruit de la inversió de valors de la societat que els promou. Venen a esmorzar, d'una banda, quatre germans i, d'una altra, uns altres tres. Entre ells són cosins germans i els dos pares estan a la presó de Lleida i els conec des que eren petits. Viuen en un barri de Sant Josep Oriol, en un pis, 19 persones. Dormen a terra però tenen televisor i vídeo -agafen dues o tres pel.lícules de violència pels nens-. Aquestes famílies viuen demanant caritat.
Els marginats agraeixen que passis pel seu costat i els donis 200 pessetes. Però agrairien molt més que poguessis seure al seu costat, xerrar, riure i jugar amb ells a escacs. La gent marginada diu que no hi ha cosa més terrible que la solitud enmig de la ciutat.
Cada dia descobreixes coses admirables. Pots comprovar la capacitat i la voluntat de la gent. Sovint em pregunto què serà d'aquell pobre xicot que ara és a la presó quan en surti, què farà?

Quan era més jove m'entretenia a pensar i m'hauria d'hagut de posar en un altre tipus de lluita de caire polític. Quin sistema polític podria haver? No ho sé. Sempre he tingut l'esperança que el comunisme s'arribés no a cristianitzar sinó a humanitzar. De fet crec que tornarà a sortir, fins i tot, purificat. Cada vegada més veus que els partits polítics són una maquinària que serveixen per alimentar-se a sí mateixos.
Canviar ràpidament el sistema de dalt a baix no servirà per arribar on s'ha d'arribar. No veig que sigui el remei. Amb les grans revolucions sempre pateixen els més pobres. Si és pogués fer de forma que el què destorba es posés cap avall sense fer patir els mateixos marginats. Passi el que passi sempre els toca rebre.
Però mentres no s´ataqui l´arrel del mal de la societat... de la màquina que fa pobres i que margina... Ja no són forces territorials sinó forces mundials les que governen la societat. I com s´hi lluita? Si arribessin els pobles del Tercer Món, tots els marginats, a ser capaços de sublevar-se...
Però el més terrible és que els marginats són incapaços de organitzar una lluita de grup. Per això són marginats.

Es la primera entrevista que deixo gravar.