de Jaume Botey
El fet religiós
. L’orígen fundant del fet religiós no és la institució sinó la mística: l’experiència i el desig
. Aspiració fonamental de tota persona i anhel infinit de felicitat infinita, d’autotrascendir-se, de misteri.
. La regla universal de l’amor. La simplicitat. Silenci. Escoltar. Ara es parla del valor de la subjectivitat.
. Les adhesions no explicables… d’on, com i perquè? ens ho han ensenyat… la tradició, la cultura,
. El sentit de Déu. Hi arribem per herència, per la natura, per la grandiositat, per la búsqueda del més enllà…?
Salms, Benaurances, l’Alcorà, Popol’vu, Cant de les creatures, Cant Espiritual, Gitanjali,
. Les tensions entre obertura i tancament, gràcia i pecat, llibertat i esclavitut, entre allò individual i allò collectiu.
Religió i la Fe:
La difícil relació entre aquests dos pols, entre Fe i Religió, entre l’experiència del misteri i el sistema de mediacions
. Religió és la dimensió humana, la institucional, l’estructura, conjunt de normes, preceptes…
. Jesús va lluitar contra la Religió... Jesús no fundà una “religió” sino una nova manera de veure Déu.
. Cap de les religions “del llibre” és un sistema de veritats demostrables per la raó ni tampoc un sistema moral...
. Què és, doncs?: és confiança o fe, com una identificació i un seguiment, com una acceptació feliç sense condicions.
. és la meva i especial relació personal amb allò inefable, difícil d’explicar, Déu, el Sagrat, Sant, més-enllà..
Però a Déu, el gran desconegut i insondable, ningú l’ha vist i mai ningú el veurà. Quan es vol poseïr, desapareix. el nom YHVH, o com amb els d’Emaús o amb les dones o la fugida (hègira) a l’Islam o a l’Orient la vacuitat…
D’aquí la possible manipulació:
. o donar valor absolut a allò que només és relatiu: estructures, instruments, rituals…
. o fer-lo justificació última de normes “absolutes”, poder absolut, mal absolut. És idolatria, superstició, ús de poder.
. o la institucionalització del sagrat (sacerdot, escriba, bisbe, pastor, rabí, imam, ayatolà, chamán…)
. o l’apropiació ètnica de Déu convertint-lo en motiu de guerra en lloc d’espai de trobada i de pau
Déu es mes gran que qualsevol construcció mental humana. Hi ha crisi de la institucionalització, no de Déu
I l’ambivalència de la religió: de la religió en pot sortir el millor i el pitjor
. És un instrument, una mediació, la seva funció és portar cap al Sagrat, cap a Déu.
. Cada confessió expressa, segons el temps i la cultura, una cara diferent de Déu (mosaic, caleidoscopi, simfonia..)
. Igual que el multiculturalisme és una riquesa, entendre diferents expressions de Déu també una riquesa.
En les concrecions històriques de la fe, sempre cal distingir allò humà d'allò que té sentit de trascendència. P.ex.,
. les esglésies, en la seva vessant política, econòmica, cultural, social.. o com a comunitats que posen en comú la fe
. totes les confessions religioses tendeixen a substituir l’Absolut (…”obeir l’Església”, ”de Dret Diví”…)
. els signes com a instruments de comunicació humana o en la seva funció simbòlica de la fe
. la Bíblia com a llibre d'història, de poesia, de filosofia... o com a llibre que explica la intervenció de Déu
El valor, avui del relat-viu, de la mística i de “l’experiència”. I també que, avui, degut a la profunda crisi de la institució, les grans experiències místiques d’avui en neixen al marge.
El místic critica la institució i li queda petita, però no en marxa. Enceta camins nous de descobriment de l’Absolut, és com un “anarquista” espiritual, sovint serà vist com un imprudent o un boig.
Avui sembla que “el Sagrat” ha fugit del món religiós per refugiar-se en el profà… i potser per això conserva millor el sentit del misteri.
P.ex, diferents formes de viure la mística o d’experiència del sagrat al marge de la religió:
expressions de Bellesa (estètica, plàstica, musica, poesia), Bondat (ètica), Veritat (ciència…)
experiències de trascendència davant la vida, la mort, el sofriment,
experiència de “allò sant”, fascinant, gran.. “terra sagrada”
búsquedes espirituals al marge de les institucions, la pau, justícia, no violència, transformació de la consciència…
Però l’experiència mística, així com aquestes “experiències fundants”, no son possibles sense formes institucionalitzades.
Historicitat del judaïsme-cristianisme
Totes les religions tenen relats “fundants” que son proclamats, es repeteixen es converteixen en el “canon”
La Bíblia és un relat, una història. No és filosofia, moral, psicologia, ciència… És una col.lecció de 72 llibres, escrits en èpoques molt diferents, dels més variats gèners literaris (història, dret, poesía, filosofia, llegendes, contes, pregràries, himnes…), que s’acostumen a enquadernar junts però que cal llegir per separat i relacionant-los.
És la història en concret d’un poble, Israel, i que simbòlicament també pot referirse a mi.
El motor d’aquesta Història és una Aliança o pacte entre el poble i el Déu que aquest poble ha descobert
Déu s’hi va revelant lentament, amb pedagogia, amb manifestacions progressives, no de cop...
És l’amor encarnat-no-angèlic-de Déu i alhora una història orientada a un futur que anuncia salvació i per tant de trencament amb el mal present.
Es tracta de l’expectació messiànica: la llibertat i l’estirar la corda: aliança, idolatria, profetisme, trencament...
El poble se sap dipositari de la promesa: i manté l’esperança, escatologia, mesianisme, pobres de Yahvé.
Déu escull la petitesa, la niciesa, allò plebeu, les escorrialles, el pobre, l’exclòs, el no-res
Estructura històrica i estructura simbòlica de l'èxode-alliberament i la creació del poble
esclavitut - obligacions.. - Pasqua o Pas - llibertat - desert - infidelitats - terra promesa
el Mesies dels pobres, dels anawim.
Tensió entre escatologia-encarnació. Context còsmic de la salvació. La plenitud final.
Aquest és el misteri de l’Encarnació: Déu és Home, la història de salvació és, abans de tot, història
El cristianisme és història, la Teologia és, abans de tot, Antropologia
Déu continúa “revelant-se” en la vida de cada dia, la Bíblia continúa “escrivint-se”....
Diferències entre el pensament semític i el pensament greco-romà en relació a
. matèria-esperit: materialisme bíblic oposat a platonisme, cos-ànima: concepció de vida futura, fins al final del s.II a.JC.
. èxit material o victòria militar=benedicció de Déu=bondat --- desgràcia material o derrota=maledicció=pecat
. concepte crític i científic de la història i del temps: circular o lineal, concepcions diferents de creació, salvació
. concepció juridicista de culpa-pecat-expiació-redempció, del sentit victimari i sacrificial de la religió des del poder
. cultura moderna i bíblia, món dels pobres, reflexió sobre el poder, sentit d’Absolut, praxis, nova espiritualitat..
Sentit del sagrat des de la Bíblia. contraposat a teologia clàssica de matriu greco-romana.
La teologia clàssica s’ha construït sobre la matriu de les formulacions greco-romanes. Aquella teologia no predisposava a implicarse en la vida de les persones perquè partia només de definicions. Es parlava de cel, ànima, pecat, redempció. La vida real, el sofriment, el mal, es consideraven realitat que no tenien res a veure amb la fe.
La teologia moderna es construeix sobre el Jesús històric. Explicar el fet Jesús com una Bona Notícia per tothom vol dir interpretar-lo des de la vida que va viure. Els relats sobre Jesús dels primers cronistes eren relats de salvació.
Pròpiament no som seguidors de Jesús. Més aviat ho som de la manera com aquelles primeres comunitats el van viure, el van recordar i el van interpretar. I del que van quedar més corpresos és que després de mort seguia vivint.
Criteris d’interpretació. Gèneres literaris
. Distància entre els fets que relata i el moment en el que fou escrit
. Història exemplar, no història crítica. El valor del símbol
. Adaptació al model cultural del moment. Intencionalitat teològica i pastoral. Inculturació
Els criteris teològics i d’interpretació des del Vaticà II
El punt de partida de la teologia o el “des d’on” (allò de epistemologia o hermenèutica).. des de la història
. des de la visió dels pobres
. des de la laïcitat i maduresa del món
. des de la multiculturalitat
Teologia de l’Alliberament
CRONOLOGIA I LLIBRES
Època patriarcal
1800 Abraham Hammurabi
Abram a Canaan i Abraham a Egipte
Agar i Ismael i Sara i Isaac
Jacob i els 12 fills, les 12 tribus. Josep a Egipte i els seus germans
1250 Moisès i l’Èxode. YHVH. Conquesta de la terra promesa i l’Aliança Ramsés II
Pentateuc: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi.
Període dels Jutges
1200 Josuè, Dèbora, Samsó, Abimèlech, Jefté………
Josuè, Jutges, Samuel
Inici de la monarquia
1000 Saúl, David, Salomó
1er. llibre dels Reis (cap. 1-11)
Inici de la redacció del pentateuc
Cisma entre el Regne del Nord-Israel i el del Sud-Judà
935 Nord-Israel (samaritans) Sud-Judà
1er. llibre dels Reis (a partir del c. 11), 2on. libre dels Reis i 2 llibres de Cròniques
Profetes Elies i Eliseu
750 Amos i Osees Isaies i Miquees
721 Deportació a Assíria …………………………………………………… Sargon II
600 Jeremies, Ezequiel (i altres)
598 ……………………………………. ……. Deportació a Babilònia ………. Nabucodonosor
538 Retorn de la capitivitat …………………………………………….. Ciro
2on i 3er. Isaïes
538-333 Dominació persa
Zacaries, Malaquies i altres…
Llibres dels Salms
333- 63 Dominació dels grecs
Daniel
Job, Cohèlet, Ester, Judit, Saviesa, Siràcida….
175 Imposició de la religió grega Antíocus IV
169 Revolta dels Macabeus:
I i II Macabeus
63 Domini de Roma: Judea, privíncia romana Pompeius
Administració directa per procuradors (Pilat 26-36)
Codificació dels 70 de tot l’AT
0-30? Jesús
45 Primer viatge de St.Pau
49 Discussió de Jerusalem: obediència a la Llei o apertura del cristianisme
52-58 Segon i tercer viatge de St.Pau
50-60 Cartes de St.Pau (Tessalonicencs, Gàlates, les 2 als Corintis, Romans)
65 Evangeli St. Marc (1ª. i 2ª redacció)
Pau i Pere moren a Roma Neró
70 Evangeli St. Mateu
Setge i destrucció de Jerusalem i inici de la Diàspora jueva Titus
80 Evangeli St. Lluc i Fets dels Apòstols
Cartes de St. Pau (Efesis, Colossencs, pastorals…)
Expulsió definitiva dels cristians de la Sinagoga
100 Evangeli St. Joan i Apocalipsi
Les primeres comunitats i el procés d’inculturació i assimilació de la cultura greco-romana pel cristianisme: filosofia dualista-ètica estoica-organització territorial-llengua-dret-poder-jerarquia..
Els 12 primers capítols: propòsit, fonts i contingut.
Els grans interrogants de de la humanitat i els mites sobre la creació, bé i mal, Déu absolut, sexualitat…
Els orígens: creació-set dies i creació-fang, paradís i desobediència, expulsió, Caín i Abel, el diluvi, Babel
Les fonts: Yahvista (del Sur i del S.X aJC), Eloïsta (del Nord i del S.VIII aJC), Deuteronomi (del Nord i S.VII aJC), Sacerdotal (al desterro de Babilònia, del S.VI aJC). Les compilacions definitives al S.III i I aJC, la dels 70.
L’anàlisi del contingut, s’ha de fer des de la ciencia de religions comparades: concepte de YHVH… de persona…
Patriarques
La crida d’Abram Gen 12,18 (a partir del c.17, Abraham). Agar i Ismael. Sara i Isaac.
Sacrifici d’Isaac. Gen 22: Dues versions: obedient a Déu (i per això se salva) o rebel a Déu (i per això se salva)
Fills d’Isaac: Esaú i Jacob. Els 12 fills de Jacob i les 12 tribus d’Israel. La llegenda de Josep i baixada a Egipte.
Moisès. YHVH i terra sagrada, deu manaments (DDHH?), la dona, el pobre,
Aliança, vedell d’or
Mite de Poble Elegit i conquesta de Palestina: filisteus, amorreus, cananeus, hitites, jebuseus, edomites. moabites..
La Pasqua, estructura fonamental d’alliberament: d’esclavitud a llibertat.
Observança de la Llei i instruccions sobre el dissabte, el santuari, religió del culte - religió del cor,
P.ex., normes sobre immigració: …”no maltracteu… recordeu que vosaltres vau ser emigrants…”
Ex.,22,20; 23,9; 23,12; Dt.12-26: 14,28-29; 16,11-12; 24,18-22; Lv.19,33; 24,22
Profetisme
1. Què es un profeta?: inspirat, persona pública, contacte amb el poble, sentit de Déu, amenaçat
Els falsos profetes i el nabisme
Profetes que no escriuen: Elíes i Eliseu.
Profetes del S.VIII a.JC: del Nord, Israel: Amós i Oseas i del Sud, Judà: 1er. Isaïes (1-39) i Miquees
Profetes del S.VII a.JC: Jeremíes i de Nahúm a Sofonies
Profetes del S.VI i posteriors al desterro: Ezequiel, 2on. Isaies (40-55) i 3er.Isaies (56-66)
Jesús Profeta: ho es considerat per Joan Bta. Ell mateix s’en diu Mc.6,4. Mt,5,17; i el poble també el reconeix
2. La vocació i les angoixes
Crides anteriors als profetes: Abraham, Moisès, Gedeó a Jutges 11-24,
Isaïes, 6,3-9 “Sant, sant, sant, ai de mi estic perdut..”
Jeremies, 1, 4-19, “què veus Jeremies..”; 20,7-18 “vas seduïrme i m’he deixat seduir..” Jeremies a la presó, 37
Ezequiel, 1-3: els quatre vivents… fill d’home, menja això que reps
Osees i la prostituta, 1. Amós, 3,3-8; “el senyor em va prendre de darrea dels ramats” 7,14-15
Jonàs…
3. Denuncien el mal: el doble pecat d’Israel, Jr.2,2-19; les dues germanes Ez.23,1-27; Jerusalem Ez 16
- la manipulació de Déu: religió interior, contra el culte hipòcrita Is.1,10-20 “les vostres festes em fan fàstig..”, 5,1-7ss, i 27,2-5, la vinya; hipocresia 29,13-14; Amós, 5,21-27; Osees 9,15; Ez.,16 “al néixer no et tallaren el cordó…”; 23, les dues germanes
Jeremies, 5,22-25; 8,7; 12,8; 44,4…
- la profanació del pobre (l’indigent, el necessitat, el dèbil, l’humil, el foraster, l’immigrat):
El pobre és el beneït. Els anawim, els amics i preferits de Déu. Contra la injustícia social
Sense cap excepció els profetes seran els grans defensors dels pobres davant la opressió dels rics. Aquesta també serà, diuen, una de les principals funcions del Mesies.
Amós, 1,6-8; 2,6; 3,9-12; 4,1; 5,7-17; 6,6-7; 8,4-6;
Isaïes; 3,14-15; 4,8-9; 10,1-3;
Miquees 2,2; 3,1-3;
Habacuch 2,6-15
Zacaríes 11,4-5.
No es tracta solament de l’extorsió del pobre individual de la que parlen sinó d’imperialisme econòmic en tant que voluntat de domini absolut, Ezequiel 22,29; 27, 1-36, i 28, 1-19,
Els manifests per la pau. Contra l’imperialsme militar.
Fonamentalment és a partir del S.IX amb Salmanasar a Assíria i després amb Tiglatphileser III
Joel 1, 2-12, 2, 2-10, compara l’imperialisme militar a plagues de llagosta.
En el moment d’esplendor, David també fou imperialista amb la invasió d’Amón i Moab i ningú, ni Natán, el critica 1 Re.11, 15-18. (diferent vara de medir si s’és víctima o es comet la injustícia)
Isaïes: 5, 26-29, descripció dels exèrcits (després de parlar de les infidelitats i de la cançó de la vinya)
10, 13-34, els assaltants seran destruïts i el poble tornarà a ser lliure
14, 5-21, la condemna del tirà (excel•lent text contra el dictador i l’imperialisme)
13, 2-3; 17-22, destrucció de Babilònia.
21, 6-10, anunci de la caiguda de Babilònia.
30, 27-33, el càstig d’Assíria
41, 1-5, el segon Isaïes s’alegra de la vinguda de Cirus de Pèrsia.
Nahum, 2, 2-14; 3, 1-19, text poètic i dur sobre el setge i destrucció de Nínive.
Jonàs 3. també Nínive, però Nínive s’arrepenteix i Déu se n’apiada i Jonàs s’enfada. La carbassera.
Jeremies 27, 1-22, demana la submissió a Babilònia (el jou) per evitar mals pitjors, però al cap de poc, als 50 i 51 anuncia la caiguda de Babilònia i l’alliberament d’Israel i els desterrats
Habacuc 1-3, tot sencer. Babilònia com a problema teològic.
Daniel 2, 29-45, el somni de Nabucodonosor, Peus de fang (Or-Babilònia, Plata-Pèrsia, Bronze-Alex.M.)
Altres càntics contra els perseguidors: Ester (versió grega), C, pregàries de Mardoqueu i d’Ester
4. Anuncien un món millor i la visió apocalíptica
A l’etapa de l’exili parlen del Regne de Déu en llenguatge apocalíptic i escatològic Daniel, 7,13-14; 7,26-27
. esperança futura:
Jeremies: carta als desterrats, 29; el retorn dels del Regne del Nord 31,1-22
Ezequiel, 34-els bons pastors, 36, 1-12,-càstig als que s’havien apoderat de les terres i muntanyes
37-visió dels ossos, 37, 15-28-retorn a la unitat política, 40,1-43,7-el nou temple, la Glòria deDéu
Segon Isaïes 40-55, la Consolació 40,1-5 i 9-11; 41, 8-14 i 17-28; 43,1-7 i 14-21; 48,20-21; 55,12-13
els cants del Servent de Yahvè: 1er: 42,1-9; 2on: 49,1-6; 3er. 50,4-9; 4t.:52,13-53
Tercer Isaïes 56-66, la llum de la Nova Jerusalem i la Jerusalem celestial
Zacaries 1,7-6,15. Set visions sobre el futur
Joel 1-4. Alguns aspectes de l’esperança apocalíptica
Daniel 7, la visió apocalíptica del conflicte i victòria final dels escollits.
. el rei ideal: El Mesies, Fill de l’home (Daniel)
Isaïes: 2,4-5 de les espases en fara relles…l’Emmanuel, 7,10-17; 9,1-6; 11,1-10. un banquet 25,6-9; Déu es compadirà 30,18-26; retorn a Sió 35: càntic d’Ezequies 38,9-20
Miquees i l’anunci de Betlem, Jeremies, el nou David. Osees i l’Amor.
Zacaries, el rei de la pau 9,9-10,
5. Medis que fan servir: paraula (oracles d’exhortació, d’agraïment, de felicitat..) accions simbòliques i paràboles
Isaïes anirà despullat: Is.20,1-2: imatge de la vinya, Is. 5, 1-7; 27, 1-13
Jeremíes: el cinturó que es podrirà: 13, 1-8; no casar-se 16,1-9; a cal terrisser 18,1-12; el cistell de figues 24; el jou al coll 27, 1-22; compra un camp perquè la destrucció encara no arribarà 32, 1-15
Ezequiel: menjar-se el llibre 3,2-4; la guerra i la gana 4, 16-17; desterro 12, 1-6; mort de la seva dona 24,15-16
Osees: casar-se amb una prostituta i el nom dels fills 1-2. imatge de l’esposa infidel i el perdó: 2, 16
Jesús reprodueix els senyals i les paràboles: el Marc 2 sencer i el 3, 1-12 (paralític, leví, deixebles Bta., curació dissabte.. final : van decidir matar-lo…). Son senyals de donar vida. El fill pròdig: Lc. 15, 11-32…
Llibres de poesia, de filosofia, de savisa popular, contes
Salms recull de 150 poesies, càntics, pregàries, cançons, himnes
Job S.V a.JC? Problema del mal. Sense consciència de vida futura, el just davant la desgràcia
Proverbis S.X aJ.C? Viure assenyadament… Dona forta, 31,10-31
Rut S.V a.JC? Conte de Noemí i Rut..Noemí es queda vídua. Rut es casa amb un dels dos fills, que també mor.
Càntic dels càntics S.V-III a JC. Càntics d’amor.
Cohèlet-Eclesiastès. S.III a.JC?Exhortacions i filosofia de l’època hel.lenística i influència de l’estoicisme.
Lamentacions sobre la destrucció de Jerusalem. Abans s’atribuien a Jeremies
Ester 175 a.JC. Ester i Mardoqueu, jueus a la cort persa de Jerjes
Daniel llegendes de Daniel portat a la foguera i que apareix amb tres joves, Baltasar, cova dels lleons, visions…
Esdres retorn de l’exili al 538 a.JC. Cir. Primers jueus repatriats i restabliment del temple
Nehemies, continuació d’Esdres. Escrit al 450 a.JC. Nehemies reconstrueix Jerusalem i la vida entorn de la Llei
Cròniques (I i II), repetició de la història d’Israel des d’Abraham i David fins a la deportació. Escrit al 300 a.JC.?
Ester grec, segurament anterior a la versió hebrea i la trama és semblant. Pregàries de Mardoqueu i Ester
Judit llegenda de la dona valenta i heroïna. Judit mata a Holofernes al campament de Betulia. Escrit al 200?
Tobit les proves de Tobit i Sara. Tobies el fill troba a Rafael, l’àngel. Benediccions. Escrit prop del 200 a.JC.
Macabeus (I i II) Hèpoca hel.lenistica. Rebel.lió de Judes Macabeu contra Antíoc. II,7 martiri dels set germans.
Saviesa any 50-30 a.JC. Com és que els pagans prosperen i el just ha de patir? Elogi de la saviesa
Siràcida-Eclesiàstic, ensenyaments filosòfics i morals fruit de l’experiència d’un tal Jesús, fill de Sira. 180 a JC
Baruc, retrospectiu, escrit a l’època hel.lenística però imagina els cants dels deportats i la consolació del poble.
La historicitat del fet Jesús.
La teologia clàssica ha construït la teologia sobre Crist a partir de les formulacions gregues. Aquella teologia no predisposava a implicarse en la vida de les persones perquè partia només de definicions. Es parlava de cel, ànima, pecat, redempció. La vida real, el sofriment, el mal, es consideraven realitats que no tenien res a veure amb la fe.
Vegi’s els credos coneguts, el popular i el de Nicea
Al revés, la teologia moderna construeix la teologia sobre Crist situant a Jesús enmig la història com un fet de salvació. Explicar el fet Jesús com una Bona Notícia per tothom vol dir incorporar.lo i interpretar-lo des de la vida que va viure.. En això segueix els primers cronistes de Jesús: els seus relats del fet Jesús eren relats de salvació.
Vegi’s els credos de la misa campesina
Pròpiament no som seguidors de Jesús. Més aviat ho som de la manera com les primeres comunitats el van viure, el van recordar i el van interpretar. I del que van quedar més corpresos és que després de mort seguia vivint enmig d’ells.
El temps de Jesús.
Els moviments religiosos i civils en el temps de Jesús
- Fariseus: religiosos, gent del poble, allunyats dels sacerdots, vetlladors del compliment de la Llei...
- Essenis: pròxims als fariseus, però rigorosos, ascètica, penitència.. pes dels sacerdots...
- Saduceus i zelotes: aristocr. sacerdotal.. barrejaven els elements polític i religiós... tolerants en mat. religiosa
- Escribes o lletrats, doctors de la Llei. No necessàriament eren rics...
- Sacerdots, de la tribu de Leví… vivien del culte al temple..
- Ancians, senadors: autoritat moral per l’edat, polítics…
- Publicans, homes de negocis, recaptadors d'impostos.. Lc. 19, 2, Lc, 5, 27
El messianisme de Jesús.
Cap d'aquestes formes era un motlle adequat pel missatge de Jesús. Perquè? : sermó de la muntanya...
El Regne de Déu arriba... Problema de poder, dignitat, marginació...
Jesús s'enfronta a fariseus, escribes, sacerdots i ancians
se solidaritza amb malalts, pobres, pecadors, publicans, dones..
El factor religiós com a factor marginador. Saber religiós i observança. Conte del fariseu i publicà: Lc.18, 9-14
L'agrupament dels dotze entorn de la seva persona.. Un tal Jesús...
Les dues fases de la vida pública de Jesús
- la primera, en la que Jesús, sense gaires conflictes proclama el Regne de Déu.
- la segona, quan Jesús s'adona que aquesta proclamació no és acceptada per les autoritats religioses:
l'enfrontament arriba a cotes d'extrema violència
La comunitat dels dotze n'hauran de ser testimonis.
El Déu de Jesús: Pare… i el Regne de Déu.
La nova Llei
- El judaisme, continuació d'una religió nacional
- Trencament en St.Pau: la vinculació Déu amb el poble no dependrà de l'herència biològica sinó de la llibertat
- No a la circumcisió
- El Poble-Nou manté els privilegis de l'antic: l'Esperit de Déu, la "glòria"...
- Nou concepte de Llei.
- Poble, descendent d'Abraham.
Jesús i l'Església cristiana
- Jesús no té cap intenció de fundar una Església
- La difussió del missatge va començar el dia de Pentecostès, però ja havia començat abans…
- Fins i tot abans, amb l'existència del Poble d'Israel: Poble, Regne...
- Jesús es presenta com recollint la tradició de l'AT. Mc. 1, 14-15.
L'Esperit de Jesucrist i el naixement de la comunitat, després de Pasqua. Emaús.. i al Pentecostès.
L'Església cristiana, comunió de fe
L'Església profètica, testimoni
L'Església, els seus signes i els signes de sempre de tota la humanitat.
L'Església i el món
L'Església visible i l'Església no visible. El poble visible i el poble no visible.
L’Església i la dialèctica carisma-institució i les funcions de la Institució.
El fonament de l'Església. Qui son El Regne i quins són els preferits del Regne
La IGUALTAT entre els homes es cosa de Drets Humans, de justícia, d'ètica, de lluita, d'advocats..
Probablement no es complirà mai, però tard o d'hora creixerà la consciència i la voluntat de dignitat
La igualtat que demana Jesús no és resultat del dret, sinó de que tots som Fills de Déu. Les benaurances
Donat, però que la "desigualtat" existeix, és un fet, Jesús l'accentua, però al revés: Les difícils benaurances:
"els últims seran els primers". Hi ha uns "preferits": els pobres, marginats, exclosos, els perdedors.
No només els marginats pel diner.. sinó del poder, de la saviesa... Jesús mateix, d'un "perfil" ben especial.
Les llegendes de la infància de Mt.1,18-24 i 2 i de Lluc 1-2: neix en una cova i mor a la creu dels delinqüents.
Ja abans de néixer, al Magníficat, Lc. 1, 51-53. Déu està de part dels humils i dels que passen fam
Els pastors. Lc. 2, 8-12. Els primers en saber-ho...
Per a qui ha vingut?: resposta als enviats de Joan, Mt, 11, 5 i la declaració a la sinagoga Lc. 4, 18-19,-Is.61,1
Paràboles - vagabunds, Mt.,22,10 - pobres, lissiats, cecs i coixos, Lc.14,24 - samarità, Lc.10, 30-37
- el fill pròdig i el germà gran, Lc.15,11-32 - el pobre i el ric, Lc.16,19-31 - la vídua i el jutge, Lc,18,1-5
Els que se saben poca cosa
- qui vulgui ser primer, fer-se l'últim Mc,9,3 - quan et convidin a una festa posa’t l’últim Lc. 14,8.
- si organitzes una festa convida als lissiats, Lc, 14,13 - nens, Mt,18,1-3
Les seves preferències són els "dèbils, de quatre classes - malalts - pobres - pecadors – dones i els quatre estaven més aviat del costat dels "no observants" de la Llei.
- Malalts, per la connexió entre malaltia i impuresa. Lepra, el paralític, sobretot els endimoniats.
- Pobres
- Pecadors "amistat amb publicans i pecadors"... Mc. 2,15-16, Lc., 15, 2
- Dones. Elogi de les prostitutes Mt 21,31. Magdalena, exemple d'amor i de fe Lc.7.47-50
Samaritana Jn 4,18, l'adúltera Jn 8 2-11
Aquestes són les seves "amistats" o "preferències".
Per això el "dime con quien andas...". Fou tingut per boig Mc, 32
- per agitador Lc 23, 14 - per un endimoniat Mc, 3,22, Mt,12, 24; Lc., 11,15
- per blasfem Mc,2,7; Mt, 9,3; Lc, 5,21 - per borratxo Mt, 11,19; Lc, 7,34
- per un malfactor Jn, 18,30 - per amic de pecadors Mt, 11, 19, Lc, 15, 1-2
No és per tant el compliment de la Llei, sinó la violació de la Llei, superant-la.
Fe i el Poder.
- des d'on es fa la teologia? de dalt a baix o de baix a dalt? - des d'on es construeix el Regne?
- quin Déu es capta des de la marginalitat i quin Déu es capta des del poder? Es el mateix Déu?
La debilitat humana dels-sense-poder
- dels exclosos socials, polítics, econòmics...
- dels exclosos rurals-Tercer Món... la pobresa idealitzada
- dels exclosos urbans, de la presó, de la droga, dels túnels sense finals...
- dels portantveus dels exclosos i dels que s'hi han jugat la vida...
Teologia de la debilitat i la debilitat de Déu. El Déu del perdó, el Déu que acull... el Déu que no jutja.
Lc 1, 51-53, La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra el déu que em salva perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa (...) dispersa alsn de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils
omple de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res.
Lc 2, 8-12, A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es relevaren per guardar el ramat. Un àngel del senyor se'ls va aparèixer i la glòria del senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt, però l'angel els digué: no tingueu por, us anuncia una bona nova..
Mt. 11,5, Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anuncia de la bona nova.
Lc.4, 18-19, L'esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del senyor.
Mt.22, 10, Aquells servents van sortir pels camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents i la sala del banquet s'omplí de convidats.
Lc. 14, 23, L'amo va dir al servent: surt depressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos
Lc.10, 30-37, Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per allí un sacerdot, quean el veié passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret, veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. ...
Lc. 15, 11-32, El fill pròdig i el germà gran
Lc. 16, 19-31, El pobre i el ric
Lc. 18, 1-5, La vídua i el jutge
Mc 3, 21, Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: s'ha tornat boig. Els mestres de la llei que havien baixat de Jerusalem deien: està poseït per Beelzebul. I encara: aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.
Mc. 2,7, Hi havia allà uns mestres de la Llei que pensaven: Com és que parla així? Això és una blasfèmia!
El terrible Mateu 23: ai de vosaltres mestres de la llei, fariseus hipòcrites…
El terrible Mateu 25, 31-46: identificat amb els que tenen fam, set, immigrats, sense vestit, malalts, a la presó.
El projecte del Regne
1.- La presència del Regne
Història del Regne d’Israel: confederació hebrea i monarquia
Els profetes veuran en la monarquia una traició a Déu.
La confederació: I Sam.8, 11-18 - Càntic de Dèbora: Jut. 5,10
Etapa de l’exili: els profetes parlen del Regne de Déu en llenguatge apocalíptic i escatològic
Daniel, 7,13-14; 7,26-27. El Mesies: Fill de l’home
L’estructura de la salvació des d’Egipte: Yahvè dona la llibertat
l’opressió del poble era econòmica, social, cultural i religios (Exode)
Concepció de la justícia que ha d’haver-hi al Regne, segons els profetes.
Amós 4 i 5 …
Is, 116; 3,11-12; 5, 8-9; 10,1-2…
Jeremies i Ezequiel (sacerdots tots dos)
2.- El Regne és una festa. Una ova economia
Una de les característiques del Regne es la plenitud i l’alegria.
Comparació del nuvi i la festa de noces Mc.2,18-22 : satisfacció plena i no ascessi: vi nou i trajo nou
Igual a Lc.quan anuncia l’any de gràcia Lc.4.21 que fa referència al jubileu a Lv.25.
Però sofreix violència i només els violents el tindràn Mt.11,12
(es referix a la violència que ara pateix Jn.Bta. que es a la presó: Mt.11,1-15)
Escenes de Mc.6,34 – 8,30: Jesús està neguitós
- lloc solitari
- multiplicació dels pans 6, 34-44
- camina sobre l’aigua, 6, 45-56
- puresa d’aliments: Mc. 7,11-13
-“no havien entès allò del pa” Mc.6,52. Clau: multiplicació dels pans = vinguda del Regne
= la nova economia = abundància = generositat = repartiment
Tot el neguit de Jesús era perquè volia que entenguessin que el Regne es repartiment
No fonamenta el Regne en el sistema Llei-pecat-purificació sinó en el de deute-condonació
Les figures de la nova economia
el jove ric Mc.10.17-22. Per Mc. i Lc deixar les riqueses és una condició indispensable pel Regne.
Per Mt.un consell. La conclusió és semblant, però: camell-agulla
Oposició Déu-diner: Mt.6,24 i Lc.16,23 : servir a dos senyors
Eucaristia, Temple i posar-ho tot en comú.
A Mc. 11-13, entrada triomfal a Jerusalem: es narra la insurrecció de Jesús i del poble i prenen el Temple
A Mc. 14, 12-25 el Sant sopar
Les dues escenes tenen la mateixa preparació quasi clandestina i a les dues hi ha la conspiració dels enemics
L’Eucaristia es el repartiment del pa que fan els pobres
3.- Jesús i la nova política
Mc. 12,17: el Cèsar i Déu
Intervenció en política dels profetes: del Nord, Elies, Amós i Osees. Del Sud, Miquees
Escrits apocalíptics: Is. 26, 13-14 i 34, 12-15.
Jesús i el poder de les classes dominants: les tentacions. Mc. no en parla. Tan a Mt com a Lc. 4, 3-4 es tracta del poder, ser Mesies i transformar la vida i la història a través del poder: econòmic, polític i religiós !!
Planteja les dues formes d’intervenció social i política
- des de dalt, des del poder i utilitzant els instruments del poder
- des de baix: el Regne de Déu no vindrà com el d’un Mesies Rei - David
Davant de Pilat Lc.22,25
Jesús i el poder dels pobres: el lloc de les tentacions és el desert.
Respon al diable sempre amb Deuteronomi 6, 13-14, 16-19…”a ell sol adoraràs…”
Jesús no renuncia a tota mena de poder sinó només al poder idolàtric de les classes dominants
El poder com a servei
Concepció del poder en funció del servei: Mc., a Mt. 20,20-28 i Lc.22, 24-30
Jesús ja ha decidit deixar la Galilea i anar a Jerusalem, per enfrentar-se directament al poder: Mc.10,35-40
Tot i així els deixebles s’enfronten pel poder. Jesús respòn. “qui vulgui ser gran…”
La insurrecció popular: Mc. 8,29-30 i 10,46-51. L’entrada a Jerusalem significa encapçalar una revolta
Des dels macabeus, clima d’insurreccions populars continuats (a partir d’Antíoc IV, 175-164 aJC)
La insurrecció ens col.loca en un clima apocalíptic
L’entrada a Jerusalem sobre un ruc (no en un cavall, com un Rei d’autoritat). Semblances a Zac. 9, 9-10
Crits de la gent: salva’ns del poder… “Hosanna”
Maledicció de la figuera: abans i despre´s d’anar al Tempe: la figuera és el Temple
Després de la insurrecció (entrada a Jerusalem) al vespre s’amaga
Debats polítics: en un context del poble revoltat i amb ganes de guanyar-se el poble
- la legitimitat de la pràctica de Jesús Mc.11, 27-33
- els vinyaters assassinats Mc.12, 1-12
- el tribut al Cèsar Mc. 12, 13-17
4.- El Regne i la possessió de la terra: Josuè, 24, 8-13
Sortida d’Egipte: dos temes
- possessió de la terra
- que la terra sigui pels pobres “la terra és meva i no es pot vendre”: Jubileu cada 50 anys. Levític 25
La riquesa i diners son els ídols fets per mans de l’home
Idolatria: Is. 44, 18-19; Jer.10,5; I Re.18, 27-29
Un sol manament: Mc. 12, 28-38. Mt. 25, 31-40 encara concreta més
Jesús se sitúa en la lògica dels profetes.
5.- El Regne, la mort i la resurrecció.
El moviment apocalíptic: del S.II aJC al I dJC. Comença amb la revolta dels Macabeus: I Mac., 1 i 2
Revolta de Matatíes. Un grup és atacat en dissabte i moren tots.
A partir d’ara, per defensar la Llei, també es defensaran si son atacats en dissabte.
La situació d’opressió es prolongarà fins als S.I dJC.
Dels grups de resistència activa surten els faritzeus i els zelotes.
I la literatura apocalíptica. El missatge apocalíptic es continuació del missatge profètic
- la profecia molt lligada a la història d’Israel, la lit. apocalítica més universal
- la profecia en l’espai humà, la lit. apocalíptica surten àngels i sers celestials i dimonis.
Literatura apocalíptica
- combat còsmic entre el bé i el mal, entre opressors i oprimts, àngels a favor del bé i dimonis del mal.
- la lluita culmina en l’escatologia, el Regne final, la vinguda del Fill de l’Home precedida per catàstrofes.
L’escatologia es una dimensió constitutiva del missatge profètic, apocalíptic i evangèlic. El concepte al.ludeix al sentit últim, profund i definitiu de la vida i de la història humana, sentit que es va desenvolupant al llarg de tota la història però que només tindrà una plena manifestació al final, en la consumació del Regne. Tindria un significat semblant al de trascendència, però escatologia implica també la historicitat. El concepte de trascendència ve lligat a atemporalitat. Lo escatològic no es només allò “de més enllà” sino essencialment a allò que es refereix al sentit definitiu de la vida. Característiques
- el missatge apocalíptic no es pessimista : Is. 24,21-22; 26,13; 34,12-15;
- el mesíes ve a fer justícia, no a donar perdó: Is. 26, 10-11; 34, 6-11; Ap. 6,9-11; 18, 5-8; 18, 20
- Cel nou i terra nova.
Jesús davant la violència de la mort
Des de l’Exode als Macabeus, el Regne vol dir vida.
Tot el que passa des de l’entrada a Jerusalem fins a la mort està en el context de literatura apocalìptica
El Mt.23 : els insults a escribes i fariseus, per 7 vegades “hipòcrites…” i “fills” d’escurçons,…
El Regne creix sense que ni el sembrador ho sàpiga Mc. 4,26-29…
Jesús no vol la mort per a ell mateix, s’hi revolta: angoixa, tristesa, si pot ser que passi…
Contràriament a Sòcrates, que accepta la seva condemna. La grandesa de Jesús no s’ha de buscar en una acceptació tranquila de la seva mort, sinó en el seu refús com a enemiga de la vida, però derrotat…
Jesús no-violent? Lc. 22, 35-36: “ara agafeu l’espasa…” Perquè? o començava una revolta sense cap possibilitat d’èxit o ja a l’hort negociava la llibertat dels deixebles a canvi de la seva entrega.
La mort i l’esperança: la resurrecció de Llàtzer
La resurrecció de Jesús i la primera comunitat
El Regne i l’Apocalipsi: “apareixeran falsos profetes…” L’Apocalipsi de San Cristóbal de las Casas
Ap. 13, 11-17 : vaig veure sortir una altra bèstia… Hi haurà guerres entre nacions…
La Resurrecció final: què significa…:
pensament “monista” = material (no només la vida eterna de l’ànima)
hi tindràn molt a veure elements polítics: insurrecció contra els poders opressors
Tensions Església-Societat al llarg de la història
L'Església com a institució política i de poder. Interpelacions ètiques.
Poder constituït - Revolucions populars (socials i religioses)
- Al marge del sistema (formes de vida comuntiària
La història de les heretgies, història dels marginals
lluita per les idees o lluita pel poder? Els pobres resulten sospitosos.
La pobresa com a ascessi monacal i els seus detractors a l’interior mateix de l’Església
Climent d'Alex.-- St.Basili, St. Antoni del D, St. Pacomi, St.Benet
La pobresa com a solidaritat i els seus detractors a l’interior mateix de l’Església
mercedaris, hospitalaris, mendicants, ensenyament...heretgies medievals.
La pobresa pel canvi de les estructures i els seus detractors a l’interior mateix de l’Església
Huss, Moro, Münzer, Bartolomé de las C., reduccions, Winstanley,
Daëns, T.de l'alliberament... Oscar R., Samuel R.
Dues antropologies - dues teologies: pecat / redempció / satisfacció --- deute / retorn / reconciliació.
. “perdoneu les nostres culpes… així com nosaltres perdonem als qui ens han ofès”
. “perdoneu els nostres deutes… així com nosaltres perdonem als nostres deutors”
La realització històrica
L'Església primitiva. El Fets
. comunió de vida, de béns , de pregària...
. funció de la jerarquia. El servei. Conflictes
. persecucions i clandestinitat...
Inici de la cristiandat
. 313, edicte de Milà: Constantí. El 380, Teodosi: religió oficial
. conversions en massa i transformació de les institucions romanes.
Enfonsament de l'imperi romà i nous pobles 476-800. Explicacions de l'enfonsament de l'Imperi
. Occident: expansió del cristianisme per tot Europa i vinculacions amb l’Imperi. Carlemagne.
. Orient: teocràcia
. Mahoma, 612
Cicle medieval. Feudalisme, monaquisme, universitats.
. l'Església en el poder: Estats pontificis, la decadència jeràrquica
. l'Església militar i defensora de la Fe per les armes: ordres de caballeria, croades, inquisició
. Conflictes Pontificat-Emperador: Gregori VII - Bonifaci VIII i “les dues espases”. Agustinisme polític.
. Grans corrents de l'espiritualitat de base
. monaquisme: St. Benet (500)
. la pobresa : St. Francesc (1200)
. l'escolàstica: St. Tomàs (1200) Dant (1300)
. Les arts: arquitectura, pintura, música...
. La decadència medieval: el cisme d'occident i la jerarquia en entredit.
. Averroisme i Nominalisme. Teòrics de la separació Esgl.-Estat: Marsili de Padua i Guillem d’Ockam:
Constantinoble, 1453 - Granada, 1492. L'expulsió.. - Amèrica, 1492. La conquesta.
Protestantisme i Trento, 1500-1700
. Espiritualitat burgesa. Kempis i la cuantificació
. Ruptura entre Jerarquia i carisma: Luter 1517, Calví 1533.
Pessimisme. La religió en mans dels prínceps.
. Contrarreforma. Trento i el dogma i l'Església organitzada.
Mística de l'Església, exèrcit d'Ignasi i Mística carismàtica de Joan de la Creu
Monarquies absolutes i burgesia. Moviments revolucionaris 1700-1900
. Il.lustració i Despotisme Il.lustrat – E•nciclopèdia. Racionalisme i Empirisme
. Romanticisme, pèrdua de valors humans...
. Pietisme i la religió individualitsta
. 1789, Revolució Francesa: laïcitat i laicisme.
. Concentració industrial i capitalisme. Moviment obrer, 1848 Manifest comunista
. 1870, unificació italiana i desaparició dels Estats Pontificis. Vaticà I
. Nacionalcatolicisme
Moviments contemporanis. Vaticà II.
. Criteri de la tècnica com a fonament epistemològic de tot.
. Retorn als orígens: escriptura, comunió amb allò temporal, ecumenisme...
. Pobresa i justícia. Consciència de "Poble de Déu"
. Reaccions carismàtiques, sectes...
. Retorn al conservadurisme, individualisme..
La institucionalització de la religió, una necessitat i un perill
Judaisme
26-36 Ponç Pilat procurador de Roma
66 Inicis de la sublevació contra Roma
67 Vespasià pren Jerusalem
70 Titus crema el Temple. Inici de l’esperança d’un mesies restaurador del Temple
132-135 Revolta de Bar Kojba. Judea passa a ser una provincia siria.
135 Fundació de Aelia Capitolina a Jerusalem per Adrià.
210 Redacció de la Minsa
324 Constantí fa construir basíliques cristianes
324 L’imperi de Bizanci conquereix Palestina
325 Política cristiana en relació als jueus: protecció però aïllament
390 Redacció definitiva del Talmud de Jerusalem
500 Redacció definitiva del Talmud de Babilonia
640 Els Omeies ocupen Palestina
Diàspora: Jueus a l’Orient (Egipte, Babilònia…) i Jueus a l’Occident (França, Espanya…)
Personalitats: Yehuda Leví, filosof (1086), Moisés Sefardí, metge (1062), Maimònides, filosof (1138)
Expulsions: Anglaterra al 1290, França al 1380, Espanya al 1492, Praga 1542, Viena 1670
Progroms a Russia de 1881 a 1884 i de 1906 a 1909
Emigracions a Amèrica: 1654 procedents d’Espanya, 1850 d’Alemània, 1880-1924, de l’Europa de l’Est
1895 Teodor Herzl publica a Viena l’Estat Jueu. Es considera l’inici del sionisme:
1. dret a a ocupar paulatinament Palestina i 2. dreta a teir un Estat a Palestina
Onades d’immigrants: 1904-14, 85.000; 1919-23, 40.000; 1925-29, 50.000; 1929-39, 30.000
Al 1939 la població jueva era ja de 500.000
1917 Declaració de Balfour
1939-45 Holocaust
1948 Reconeixement per l´ONU de l´Estat d´Israel. Inici del conflicte palestí
Guerra Palestino-Israelí (1ª)
Noves onades d’immigrants i exili de Palestins
1956 Guerra Egipte-Israel pel control de canal (2ª)
1967 Guerra dels 6 dies : ocupació per Israel del Sinaí, Jerusalèn, Golàn (3ª)
1969 Arafat, líder de l´OLP
1973 Yom Kippur. (4ª) Els àrabs tallen el petroli als ocidentals que donen suport a Israel
1978 Tractats Camp David entre Israel i Egipte
1982 Invasió de Beirut (Líban) per Israel (5ª). Masacre a Sabra i Chatilla
1987 Inici de la Primera Intifada
1993 Inici dels acords de pau Isarel-Palestins. Conferència de Madrid i acords d’Oslo.
1993-2004 Fracàs d’Oslo. Assassinat de Beguin. Ariel Sharon. Segona Intifada. Setge a Arafat i Ramalla
Construcció del mur.
Caràcter religiós del judaïsme
Llibres sagrats o la Torà: l’Antic Testament i el Talmud (revelat per Déu a Moisès), recull de lleis, pregàries, rituals.
Principis fonamentals de la Torà: 1. només hi ha un Déu – 2. Déu va firmar l’Aliança amb Abraham – 3. Israel és el poble elegit i l’Aliança vol dir el dret a poseïr la Terra Promesa – 4. Déu és just
La funció religiosa del Profeta: acabar amb la Jerarquia!. Importància de la “destrucció” del Temple: no hi ha Jerarquia!
Més importància la “ortopraxi” que la “ortodoxia” = obediència a la Torà. El Rabí es savi, intèrpret de la Torà
Pràctica religiosa jueva: 1. Oració tres cops al dia, 2. El Sabat, 3. Circumcisió 4. Prescripcions alimentàries
Celebracions religioses importants:
Festa del Yom Kippur (record que Yahvé va demanar a abraham sacrificar a Isaac);
Festa dels Tabernacles (acció de gràcies per la collita)
Festa de Hanuka (seria durant els dies del Nadal cristià, es recorda el triomf dels Macabeus)
Festa dels Purim (es commemora els fets del llibre d’Ester)
Festa de Pasqua (coincideix amb la Pasqua cristiana)
Festa de Pentecostès (celebració que Déu donà la Llei a Moisès al Sinaí)
Principals corrents del judaïsme modern
jueus reformistes, amb l’intent d’adaptar les reglamentacions de la Torà al món modern
jueus conservadors, present sobretot als EUA.
jueus ortodoxes o ultraortodoxes i el tradicionalisme extrem jueu
La Càbala, una mística del judaïsme: Déu es manifesta a les persones i s’hi vincula en i a través de la Torà.
L’escola cabalística alemana es va centrar en la meditació i oració. Vivència de Déu com un do.
L’escola cabalística hispana es va centrar en l’especulació i l’esoterisme
Una part del cabalisme místic el moviment del hasidisme.
Distribució geogràfica de la població jueva en tot el món:
EUA el 45%, Orient Mitjà el 37%, Europa el 13 %, altres (Àssia, Africa i Oceania) el 5%.
Antropologia i cultura jueva.
L’Islam
A meitat del S.VI, a l’Aràbia Central, cultura beduïna, de pastors nòmades: ramats, dàtils, llet…
Valors del desert i de la vida comunitaria de la tribu.
570 Mahoma neix a La Meca. Orfe, educat pel seu oncle. Ja hi havia el panteó o Ka’aba
595 Matrimoni amb Jadiya, una viuda rica, mes gran que ell. 4 filles. Fàtima, casada amb Alí.
605-610 Aparicions de l’àngel Gabriel. mandat de predicar el nom de Déu
615-616 Desacreditat i perseguit, marxa amb els seus cap a Etiopia
622 Èxode a Medina, de població pagana. El 16 de juliol del 622 comença la Hègira
Proclamació de la Yhiad (esforç o guerra santa) contra la Meca
632 Peregrinació a la Meca, amb 80.000. La última Sura
632 Mor a Medina el 6 de juny
632-661 Estat de Medina amb els 4 califes: Abu Bakr, Omar, Otmàn i Alí
646 Establiment de l’Alcorà pel Califa Otmàn
656 Mor Otmàn: s’obre una crisi de successió
661 Assassinat d’Alí, marit de Fàtima, filla de Mahoma.
Escissió: Sunnís o partidaris de la Sunna - Chiítes o partidaris d’Alí – Jaradchís o successor elegit
Expansió de l’Islam
661-750 Imperi Omeia, després de l’assassinat d’Alí. Capital Damasc. S’estén per tot Orient i fins Espanya
732 Fins a Poitiers
765 Divisió dintre del chiísme
750-1258 Imperi Abbasí (Ibn Abbas, oncle de Mahoma). Capital Bagdad.
Lluites entre els califats (Bagdad, Córdoba..), cismes..
1095-1270 Croades cristianes a l’Orient i Reconquesta a Espanya
1248 Reconquesta de Sevilla
1405 Mort de Timur Lang i final d’un somni d’unificació. Quatre imperis :
1.- otomà (Assia menor-Egipte-Balcans i Grècia), 2.- persa (chiítes)
3.- mogol (sunní, i després chiíta fins al 1857),4.- marroquí (varies dinasties, entre elles la alauita)
1492 Reconquesta de Granada. Expulsió.
1744 Naixement del wahabisme: estricte aplicació de la llei corànica
Nova expansió
1844 Reforma de Mizra Alí Mohammad (chiíta), cap al wahabisme
1927 Fundació dels Germans Musulmans, per Hassán al-Banna
1969 Creació a Rabat de la Conf.Islàmica que agrupa a 45 estats musulmans.
Caràcter fonamentalment religiós de l’Islam: l’Alcorà com a Revelació a l’Enviat i la Sunna (tradició)
Fonament de la Fe i la mística com a fet fundant: Mahoma es retira (hègira).
- Unitat i unicitat de Déu “en el nom de Déu, el compassiu, el misericordiós…”
Déu és ú, etern. Parlar de la Trinitat és politeísme.
- Profetes i Llibres revelats. Mahoma és el més mportant profeta. Jesús només es un Profeta, no el més important.
La torah es la col.lecció de llibres revelats: els primers de la Biblia, Salms, evangelis i l’Alcorà.
- Cal creure amb els àngels, que ocupen un lloc important a l’Alcorà.
- La resurrecció dels cossos i el Judici.
- La Llei de Déu.
Principals obligacions
Distinció entre les obligacions personals i les comunitàries
No hi ha Institució, sacerdots o jerarquia, no hi ha Església ni estructura, només la comunitat (umma –o nació)
Obediència a l’Enviat, al cap
Igualtat entre tots els homes “iguals com les púes d’una pinta, entre l’àrab i el no àrab…”
Les cinc obligacions
Professió de Fe: “no hi ha més que un sol Déu i Mahoma el seu Profeta”.
Oració cinc cops al dia i un cop a la setmana el divendres
Dejuni duran el Remadàn
L’almoina pels pobres
La peregrinació a la Meca un cop a la vida.
Diferents corrents a l’interior de l’Islam i la distribució geogràfica
- Sunnites un 90 % dels musulmans. Hi ha però 4 grans corrents teològiques del sunnisme
- Chiítes. un 10% de tendència habitualment ortodoxa. Reconeixen a 12 imans i creuen que Alí reapareixerà.
Integristes antiestatalistes i Integristes estatalistes: Joves radicals, Moviment Islàmic d’Alliberament
El sufisme com a mística.
Teologia de l’Alliberament a l’Islam: Mohamed Taha, de Sudan, executat per “apostasia” el 17 de gener de 1985
Antropologia del món musulmà: el poder polític, la dona i la família, el pes del petroli.