de Jaume Botey

JEREMIES 20, 7-18

La vida de Jeremies no va ser gens fàcil. Va patir incomprensions i persecucions, fins i tot de part de la seva família. Però se sentia atret amb una intensitat irresistible per Déu i per la seva paraula, i va mantenir-s'hi adherit d'una manera ferma i constant enmig de les dificultats i de les crisis. Jeremies se sent seduït per Déu i experiementa la força de la seva paraula fins al punt de sentir-se "devorat" i és per a ell goig i alegria. No s'hi pot resistir i no s'hi resisteix. Critica al poble pel seu egoisme, per la seva infidelitat a Déu i als pobres. El poble no ho accepta i l'amenaça, l'expulsa i el condemna. I ell ho viu amb angoixa i enmig d'una fonda solitud.
La seva "crida" (cap.1), les seves "confessions" (15, 10-21; 17,14-18; 18,18-23; 20,7-8) i la major part de les pàgines posen de manifest la relació viva i personal amb Déu i el drama amb el poble.
A la llarga aquest drama personal viscut intensament farà que pugui presentar una mena de "teologia de la història" segons la qual Déu és sobirà dels esdeveniments, ja que en ells mostra la seva fidelitat i el seu amor al poble i alhora reclama al poble fidelitat i amor. Tot el Jeremies és una lectura de la història, en la qual es descobreix una vegada i una altra l'actuació alliberadora de Déu a favor del poble, que sovint és corresposta amb infidelitats. Però Déu continua mantenint la seva crida, basada no ja en el compliment extern d'uns manaments sinó en una adhesió personal, lliure i sincera.
Probablement aquesta crida i resistències, aquesta necessitat de dir i la voluntat de fidelitat, la soledat i les possibles incomprensions pot tenir alguna cosa a veure amb les nostres vides.
El Jeremies seria de la Diàspora? i als de la Diàspora -drapaires, immigració, presó, deute, política. marginació, comunitat- ens passa el mateix que al Jeremies? i això és bo o dolent?

TEXT

Senyor, tu m'has seduït i jo m'he deixat seduïr;
has volgut forçar-me i te n'has sortit.
He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi.
Sempre que parlo, haig de cridar i anunciar: "Violència, destrucció!"
M'has adreçat la teva paraula, i tot el dia m'insulten i m'ultratgen.
Si em dic: "no hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom"
llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos:
he provat d'apagar-lo i no he pogut.
En sento molts que mormolen: "Aquest és terror de tot arreu.
Denuncieu-lo i nosaltres també el denunciarem!"
Tots els meus millors amics esperen que ensopegui:
"Qui sap si es deixarà enganyar i el podrem fer caure i prendrem revenja d'ell."

Maleït sigui el dia que vaig néixer:
que ningú no proclami beneït el dia que la mare em va infantar!
Maleït l'home que va córrer a dir al meu pare que havia tingut un fill
i li va donar una alegria.
Que aquell home sigui com les ciutats que el Senyor va destruir sense compassió!
Que al matí senti clamors i al migdia crits de guerra!
Per què aquell dia no em va matar abans de néixer?
La mare m'hauria fet de sepulcre,
les seves entranyes m'haurien portat eternament.
Per què vaig sortir del si matern si havia de tastar pena i sofriments
i acabar els meus dies en la vergonya?

Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós
els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res.
El seu fracàs els cobrirà de vergonya
el seu deshonor no serà mai oblidat.
Senyor de l'univers, tu saps si un home t'és fidel
tu penetres l'interior dels cors.
Fes que pugui veure com els demanes comptes,
ja que he confiat a tu la meva causa.
Canteu al Senyor; lloeu el Senyor:
ell ha salvat la vida dels pobres de les mans dels malvats.