per Laia de Ahumada
Quan es parla d’homes i dones de llum –o, si voleu, de mística, de sufisme o d’il•luminació-, els creients d’espardenya ens espantem perquè considerem que aquest terme és lluny de la nostra comprensió, massa elevat. La llengua col•loquial també té reservat per a aquestes paraules un significat amb un cert caire despectiu: “Ets un místic!” o “això és massa místic per a mi”, frases que indiquen que el tema o la persona a la qual se li apliquen viu fóra del món, que no toca de peus a terra, que no hi ha qui l’entengui. I és que les experiències viscudes per aquests homes i dones i el llenguatge que utilitzen per a expressar-les ens són llunyans -segurament ningú no s’ha pres tampoc la molèstia de donar-nos les eines per a desxifrar-los-, tal vegada potser perquè no interessa que es conegui, doncs no oblidem que els sufís són perseguits per l’Islam més reaccionari i que els cristians han hagut de fer veritables equilibris lingüístics per tal d’adaptar a les fronteres del dogma una experiència que no té límits. En aquesta trobada intentarem donar unes claus per a entendre els textos d’aquests homes i dones de llum, però sobretot ens endinsarem en la seva lectura i deixarem que siguin ells qui ens parlin. Necessitem que ho facin, sense embuts, no de llibres ni de dogmes, sinó d’allò que han vist i han sentit, d’allò que han tocat amb els dits de l’ànima. No sé si els homes i dones del s. XXI serem místics o serem no res, però el que es respira arreu és la set de testimonis autèntics de vida i de fe.
Aquest cap de setmana es prega que els pensaments racionals es quedin a les ciutats i pobles d’origen, perquè ens endinsarem en el misteri, on només cal fer servir el cor.
“Entréme donde no supe:
y quedéme no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo”. (Juan de la Cruz)