per Lluïsa Geronés

Benvolguts companys de Diàspora,

em vàreu demanar un apunt sobre la situació que estava vivint. Acolliu amb benignitat aquestes reflexions.

Fins als 47 anys podria dir que sempre havia mantingut amb l'església, institució eclesial, una bona relació, tant en temps de creença com d'increença. La meva relació ha estat àmplia i positiva, relació amb laics, capellans, religiosos, tota una part de fe bastida als monestirs..., gent senzilla, i gent de jerarquia, que t'acull amb les mans obertes. Una experiència molt gratificant, a la qual mai no podré agrair prou tot el que n'he rebut, he correspost tant com he sabut i pogut.

A hores d'ara experimento la sorpresa, i millor dit, la confusió, se m'han cohibit les meves implicacions i actuacions de tipus més institucional.

Com és normal en tota persona adulta, jo formo part d'una institució, en aquest cas, la docent.

Fa aproximadament 25 anys que treballo a l'educació, sempre m'ha semblat que un curs és un viatge que emprenem junts, alumnes i professor. Procuro fer un procés conjuntament, observar-los, i proposar per a ells el millor perquè puguin avançar... En aquest avenç uns i altres barregem molta vida, ens ajudem, ens anem posicionant, canviant, implicant, en fi, tot allò que són les relacions, de fons, tanmateix, sempre sento una profunda estimació per la persona, estimació i respecte...

Així em sembla a mi que, amb els paral.lelismes pertinents, hauria de ser la institució eclesial, alguns porten la barca, però res no es fa sense els altres, en aquesta barca hi anem tots, saber anar junts, comprometre's els uns amb els altres..., junts, en la característica pròpia de cada un de nosaltres..., buscant un racó i un lloc per a cada u...

Si em miro la institució des d'un altre pla, diria que, per formació i per generació, sento que el barem més intens de la vida es dóna a l'interior de la persona... Ens hi juguem el sentit personal de la vida, i això és molt seriós... Des d'aquesta consciència i des de la llibertat, cada u de nosaltres va trenant la seva relació amb la institució...

Si penso en les institucions eclesials, dintre meu, a la consciència i a la llibertat pròpies hi afegiria dues coses més, fins i tot en el cas d'una falla o error meu: una viva, i també ben dolorosa, compassió cap a la institució quan deixa de ser mare, quan deixa de ser aquesta classe on hi caben tots els alumnes, i, en segon terme, el compromís rigorós amb Jesús de Natzaret, que no va recular mai i va anar formulant, i contrarestant, tot el que ell pensava que allunyava les estructures religioses del projecte de Déu.

El compromís amb Déu ha de passar per sobre de tot, aquest compromís ha d'estar ple, amarat, de caritat, de compassió, ha de ser fort, clar, sempre fet des de la posició de la mà estesa, des de la paraula, des de l'estimació cap a l'altre, des de la inclusió, obstinats en la pau, en el diàleg, en l'estimació perquè aquesta és l'aposta de Déu i és l'aposta de la nostra pròpia vida. En conseqüència, passi el que passi, el compromís amb Déu es manté per sobre de tot, només així tot el que ens passi acabarà traient el millor de nosaltres mateixos, i no el pitjor, perquè aquest no és el seu projecte.

Lluïsa Geronès