El dia 16 d’agost, en plenes vacances d’estiu, va morir l’Agustí de Semir, a l’Hospital de San Rafael, on uns anys abans havia mort també la seva esposa Conxa Millàn. Pocs díes després va morir també l’Antòn Canyellas. Voldria que aquestes paraules sevissin per retre un petit homenatge meu a tots dos. Els dos havíen treballat pel restabliment de la democràcia, pels Drets Humans i per tantes causes comunes, compartien la fe, l’amistat, els mateixos principis etics i les mateixes actituds de diàleg.

L’Agustí tenia 89 anys, plena lucidesa y el seu estat físic no ho feia preveure. Només deu dies abans, el dia 5 d’agost, havia deixat escrita una llarga nota d’agraïment a Déu i als amics, que començava així
Jo, Agustí de Semir,
sabent pròxima la fi dels meus dies,
vull expressar el meu profund sentit religiós
i donar gràcies a Déu Pare
per la fe i l’esperança amb la que ha guiat i mantingut la meva vida.
Vull donar-li gràcies, molt especialment
per aquelles persones que s’han creuat en la meva vida
i que m’han parlat de Déu,
i m’han fet conèixer el seu amor de Pare
i la voluntat de que visquem com a germans.
Era una de tantes cartes amb les que l’Agustí durant l’últim any es va anar acomiadant dels seus més pròxims amics: Cristianisme i Justícia, la fraternitat de Sant Joan de Déu, la Fundació de Salut Mental, etc. En l’Acte de reconeixement que li vàrem dedicar el passat dia 20 de setembre a l’església dels jesuïtes de carrer Casp, en Pere Portabella, recordant la seva faceta de polític i el seu ingrés a la presó junt amb els dirigents de l’Asemblea de Catalunya, va dir d’ell “era un senyor, era un gran senyor”. Doncs sí. Ho ha sigut fins i tot en la seva mort i en la manera com s’ha despedit.

Personalitat polifacètica, advocat, polític, cristià, comunista, lluitador per les llibertats, defensor de la classe obrera i de molts processats antifranquistes, com ens va recordar el P.Pere Borràs, provincial dels jesuïtes al donar la benvinguda. Però també intel.ligent, generós, valent. Per ell el Dret no era només l’instrument de la seva professió sino la garantia de la llibertat, com ho va expressar en Josep Mª. Huertas Claveria, que havia sigut defensat per l’Agustí davant el Tribunal Militar que el condemnava. Utilitzava el Dret per anar més enllà d’allò que el dret permetia, com ens va recordar Miguel Núñez explicant una anècdota que el definia perfectament. “durante el estado de excepción del 69 los esbirros de la policía nos buscaban con saña, con verdadera saña. Entonces viniste a encontrarme para decirme: “Miguel, he alquilado un piso a mi nombre para que Tomasa y tú podáis tener un lugar seguro. Estas son las llaves y esta la dirección”. Así de sencillo. De este modo corría los riesgos de proteger, de ayudar..”

Fou un radical en la fe i en la visió del món. Havia alimentat les seves idees de les fonts més genuines dels pensadors de l’esquerra radical i directament de la lectura de l’evangeli i les expressava amb una contundència que no deixava lloc a dubtes. Però alhora la seva bonhomia i perque políticament veia la necessitat d’acord, fou sempre persona referent de diàleg i pal de paller de multitud d’iniciatives unitàries al final del franquisme com la Comissió de Defensa del Col.legi d’Advocats, el Grup Cristià de Drets Humans o l’Assembla de Catalunya, per la que fou més conegut i per la que fou empresonat al 1973 en la famosa redada dels 113 a la parròquia de Maria Mitjancera.

Carlos Jiménez Villarejo, glossant la seva figura com persona vinculada al Dret deia que “se adelantó a Pactos y Acuerdos internacionales, concretamente a la Declaración de Viena de 1993, cuando planteaba que los derechos de la persona, los derechos cívicos y los derechos económicos, sociales y culturales son universales, indivisibles e interdependientes. Porque sabia que no hay derechos principales y secundarios. Así lo debió comprobar cuando emprendió las reformas de las Instituciones psiquiátricas para garantizar el disfrute del derecho a la salud en ese ámbito tan delicado de la salud mental. Y en consecuencia era plenamente consciente de que las dictaduras, pero también la pobreza, son los mayores enemigos de un régimen democrático fundado en la dignidad de las personas”.

D’altra banda sabia conjugar la complexitat tècnica de l’exercici del Dret amb una actitud sincera de proximitat i amabilitat, amb l’atenció més immediata a la persona, de tenir temps per a tothom. Pilar Malla va destacar el tracte exquisit, la manera com valorava les persones i com ell es posava sempre en segon terme. N’és un exemple la valoració que feia de la tendresa, com va destacar Joaquim Erra, provincial dels Germans de Sant Joan de Déu. En una carta dirigida a la Fundació de Salut Mental l’any passat els deia “La tendresa és una actitud carinyosa i protectora cap a algú, com va dir en Llull “pròpia cosa és, Senyor, a l’home just ésser amb tendresa de cor e amb pietat”. En aquesta Fundació la vostra tendresa es copsa perquè quan l’usuari, el malalt mental, té necessitat de sentir-se estimat, és atès per un personal en el que hi pot dipositar la seva confiança plena i sentir-s’hi còmode, perquè la tendresa és sempre acollidora i protectora”.

Per sobre de tot, però, era un cristià convençut. Havia forjat una fe adulta, que com deia la Pilar Malla en cap lloc on era present era conegut com “el cristià”, però tothom coneixia que creia en Jesús i que practicava, una fe desampallegada de formulismes filosòfics o aristotèlics i d’infantilismes institucionals, alimentada per la bíblia i per la figura de Jesús. En unes converses que Cristianisme i Justícia va publicar fa menys d’un any, després d’una llarga confessió sobre el seu credo, el sentit de la vida i del misteri que és Déu, acabava “Ell, Jesus de Natzaret ha estat el meu mestre. Tot això ho he après d’ell, dels meus pares i de la Conxa.

Tinc la sensació que hem perdut dos gegants, com a polítics, com a ciutadans i com a creients. Com a persones i amics. A mida que el temps ens obliga a sentir-nos més orfes ens hauríem de sentir també més responsables del seu llegat. No per mantenirlo inalterable sino per saber adaptarlo al present.

Jaume Botey