RECULL DE LES INTERVENCIONS DE LA DIASPORA del 31.05.03

Agustí.- Explica l’escena de la resurrecció de Crist on hi ha Maria Magdalena als seus peus. Jesús no va venir a imposar cap església sinó a anunciar el Regne. Regne que ja existia, però que ha de fer camí i que confia als seus germans. I el Regne no és una entelèquia, existeix en el temps històric. Avui estem davant d’un Imperi, com Roma, que per perllongar-se ha de martiritzar als que domina.
Hem de ser conscients, com a cristians, que és l’inici de la decadència de l’imperi. Hi ha molts factors: mentides, corrupció...
Vivim en un pantà. Aquesta és la situació de l’esquerra. L’esquerra mateix és un pantà: tens la sensació que quan més camines més t’enfonses. Es la situació d’angoixa. I és difícil donar les culpes a ningú en concret, es difícil identificar l’enemic. En el pantà no hi ha un enemic clar, el mateix pantà és l’enemic.
Som en un món on els instruments som nosaltres mateixos. Per tirar endavant es necessita una fe molt forta en l’esperança sinó no sortirem, ni ajudarem a ningú a sortir del pantà. Es la intuició de per on hem de tirar endavant i com fer-ho. I donada la situació ens caldrà anar a poc a poc. Començar de zero i mirar enrera. S’ha de mirar enrera per saber què hem de fer per anar endavant. Consciència de l’experiència. Saber dels errors.
Crec en el Jesus de Natzaret marginat i això em dona força per venir aquí amb els meus 86 anys. Podria ser que fos la última vegada que vingués? En tot cas son els joves els que ho hauran de fer.

Pep Segalés.- Es llegeix l’escrit "Paraules del Pep Segalés, des de Mexicali." (veure a part)

Xavi Marí. Ja vaig venir ja una altre vegada, aquesta és la segona. Sóc periodista i per això m’interessa parlar de la manipulació als mitjans de comunicació. En tots els mitjans hi ha un equip dirigint els fils de la informació. Es així com es fa guanyar el PP. Tots els caps dels informatius tenen un telèfon connectat amb els polítics. No diuen res que no vulguin els de dalt. Són com de cartró pedra. Per això jo he renunciat a pertànyer a un mitjà. Però m’he quedat sense paraula. Cal valor per dir el que està passant i per això he volgut compartir amb els companys àrabs o musulmans, que posen el neguit en forma de cançons. Se senten atrapats… -i no parlem de la llei d’estrangeria-, és per tot el que ha passat. Poder estar amb ells i compartir és el millor. Allà on hi ha el perill hi ha la lluita.

Ricard.- No tenim TV i em vaig plantejar si podria viure sense. Potser per això no he viscut tota aquesta informació, m’he informat en llocs on jo he volgut i he tingut una altra informació. He entès que aquesta guerra és una conquesta, això no potser! Creia que no es faria, però va esclatar… i jo pensava i ara què? Silenci. I a sobre el cop definitiu ha estat les eleccions.
La meva reflexió és que estic tan fora del món. No entenc que la gent que ens envolta estiguin tan manipulats. Tenim una coherència amb les idees? Què deu ser que no n’hi hagi? Els mitjans de comunicació? La poca reflexió que es fa la gent? No hauríem acceptar...

Laura.- Les manifestacions semblaven com un miratge, un fet bonic però com fòra del món, un parèntesi?. La guerra ha sigut una brutalitat, però què diem quan diem no a la guerra?

Auxi.- No a la guerra. Ho he viscut com amb discursos no elaborats. Hi havia molta germanor, humanisme al carrer però després a les eleccions la gent fa un altre discurs: "con estos no vamos a hacer nada (referint-se a les esquerres)". No té connexió amb el que pots fer per canviar això.

Lluís.- Flipo amb els joves. No m’he cregut mai la transició, hem viscut el Hitler, el Franco. De sempre hem viscut condicionats per la guerra. Els joves no ho han viscut. S’havien empassat la democràcia, però no era veritat i ara es va veient.
Els joves han fet un treball seriós, però no hem fet un treball a fons.
La globalització d’ara s’ho empassa tot. No és fàcil canviar les coses. No he sentit un canvi de consciència. Una lluita ideològica com aleshores (amb el marxisme i la lluita armada). La ONU i tots aquests organismes no volen canviar. Aleshores hi havia el Che, el comandante Marcos i els joves que han viscut les conselleries no ho veuen. Els hem d’ajudar. No ha canviat el sentit profund.
En aquesta guerra he estat molt al costat del fonamentalistes islàmics. Sentia odi. Jo he viscut les condicions de vida dels musulmans.
S’ha de llegir el Testament a Praga de la Teresa Pamies, llegir els revolucionaris. Més que esperança és revolució. Sentir aquest no. Resistència profunda. Alliberament mental. Llibertat de ment.
No podem deixar de explicar-vos que hi ha una falàcia. Després de la mentida ve tot el demés. Hem d’alliberar-nos del que diuen. El progrés és una herència de la humanitat, però per a tots, no d’uns quants.
Viure com a ressuscitat. Jesús és el meu únic testimoni absolut. Ni l’Església, ni el Papa.

Rafa.- Expreso un sentimiento que tengo dentro. Estuve en el Congo cuando la invasión de Ruanda, en la guerra. Cuando estalló la guerra del Irak era como revivir aquel infierno. Entonces en las televisiones españolas hubo una gran campaña para los damnificados del Congo. Pasó un mes y nadie sabia nada y sigue habiendo muertos y las causas siguen siendo las mismas que en la guerra del Irak. ¿Quien se pregunta que pasa? Realmente nos preocupa lo que está pasando en Irak o en el Congo. Nos damos cuenta que es por un sistema neocolonial? Los que están sufriendo se callan. Nosotros los ricos seguimos con el coche. Tenemos que hacer un ejercicio de humildad. Tenemos que ir a la raíz, al fondo de las cosas, sino la sociedad no va a cambiar.

Laura.- No sabem com fer arribar aquesta informació a la gent.

Alex.- Ho veig clar. Tinc la curiositat. Busques la informació. La gent adopta la posició còmode.

Auxi.- La gent es va creure que canviarien les coses. Frustració perquè tot ha quedat igual?

Núria.- Pot néixer la inquietud i a partir d’aquí entra la curiositat. Et venen amb preguntes, amb ganes de saber. La vida es divideix en dos blocs: a fora i a dins. No hi ha vincles per treballar el de dins. Sento la necessitat de reafirmar el que crec. Dins de l’obscuritat hi ha llums. Dec ser més extremista del que crec.

Lluís.- Els medis son de persuasió. El mecanisme de la ment humana: l’alienació. Hi ha d’haver una desmitificació. L’evangelisme és que estem mediatitzats pel món, però tenim que tenir una altra forma de viure el progrés.

Núria.- Tinc la sensació de que estic sola, dins d’aquest moment, però també que estàs amb una gent. Estic contenta d’aquesta sensació.

Mery.- Estem molt dividits. Vam fer la consulta sobre la guerra a partir de la intuició. Vam anar a la manifestació per la intuïció de que era un camí. Encara que sigui un miratge però necessitava anar cap aquí, la necessitat d’anar trobant aquesta unió, p.ex. Luter King vivia aquesta unitat. Com a diàspora ens uneix aquesta espiritualitat. Aquesta dimensió no es troba en el dia a dia però anem cap aquí.

Carles.- Vaig ser selectiu amb els medis. He viscut molt l’angoixa. Vaig prendre’m aquestes accions com que no canviaria res. La realitat és molt dura de canviar. M’he resistit a caure en la discussió. La realitat és la que és. Es un temps de gràcia. No oblidar les víctimes. Abans l’oblit era la mort, després la ressurecció és la memòria. La compassió de la gent, no és una relació ideològica, l’extremiment ens dona la fragilitat i la poesia. La capacitat de compadir-nos ens dóna futur i sentit de futur. La capacitat de mantenir la paraula ha fet que no tinguessim por. La capacitat de novetat, d’esperança. Hi ha una cosa diferent, nova, que ens costa saber què serà o com evolucionarà. No oblidar ens obliga a reclamar.

Xavi Alonso.- Agraeixo les paraules de l’Agustí. Els de l’imperi també estan en el pantà. No crec que la guerra sigui validada per les eleccions. La gent continua estan en contra.
Aprofitar l’experiència. El moviment antiglobalització ha de veure com.
No donem les coses per perdudes. Si la fe vol dir el que podem fer, no donem per perdudes les eleccions properes. L’expressió de les esperances és que continuarà havent oportunitat política per canviar les coses.

Carmen Lamarca.- El que m’ha donat l’esperança és ser a prop dels joves, nets i transparents. Veure que aquest món té futur, veure que 100 joves han viscut una setmana tancats a l’Institut, fent una guerra a la societat de consum (menjant per 100 peles, dormint a terra,...) una setmana de privacions perquè rebutjaven el sistema polític constituït. Penso que arribarà un moment que fraguarà, encara que no ho veurem. Em nego a pensar que hagi estat inútil. Estic contenta, que malgrat tot, s’hagi fet el que s’ha fet.

Xavi de Pedro.- Parlo de lo vivencial. Des de la trobada del dejuni. Em vaig dir va anem a per totes i vaig viure molt bé, molt satisfet amb mi mateix. Després, per raons personals vaig decidir que no podia continuar amb tanta dedicació, ho vaig viure molt malament perquè no participava tant.
La reflexió és que quan t’hi poses del tot a la construcció d’una cosa nova et sents molt bé.
Potser estaria bé començar el 2on. llibre "El otro mundo posible, o la esperanza y los siete enanitos" a proposta de’n Pep. Com el Gandhi començava a fer petites comunitats, siguem el canvi que volem al món. En això seria important escriure el llibre per viure l’alternativa. És mes didàctic viure que rebre molta informació, p.ex. l’Olivera, qui no s’ha impregnat molt de la seva vivència?

Mònica.- El significat de la guerra i de la pau. La innocència, la ingenuïtat de la pau. No és absència de violència, és més justícia social. Mirar pel moment després. Com podem fer per acabar amb aquesta violència soterra que hi ha a casa. Hi ha una acció exterior que s’ha de fer, però també en allò quotidià. Com veure la violència que exerceix cadascú. Veure en l’interior, ser més conscient de com soc culpable i còmplice d’aquesta violència.
I gràcies per l’Agustí. Sentir una persona de 86 anys que parla d’esperança m’impressiona.

Jaume.- No tenim dret a ser pessimistes.
1.Ha sigut una manifestació amb un crit en el conjunt del món. Transparència, energia, espontània a partir del món creient i no creient (musulmà o no). Ha sigut diferent d’abans. És una situació confusa perquè la gent despr⁄é vota el PP, però ha estat una bufada d’esperança extraordinària.
2.En aquesta bufada hi ha participat gent no cristiana. A la Plataforma Aturem la Guerra hi havia gent de tot arreu. Allò era una expressió del Regne, tan pesat per ser tan assambleari, però van tenir la intuïció de continuar així. La gràcia és poder treballar en activitats profètiques que són laiques.
3.Us heu fixat que tots els que heu citat -Gandhi, Che, Camilo Torres- els van matar? Com Jesucrist que va dir: perquè m’has abandonat? Van ser uns fracassats. La vida es un anar endavant i endarrera. La diàspora és anunciar que hi ha algú... com a diàspora, com a creients no només llegir la realitat com una realitat del regne perquè em sembla que hi ha cristians més enllà de l’estructura-església. Dirigint-nos a ells que hi ha una esperança que va més fonda de l’inmediatisme (de perdre les eleccions).
Em sembla que hauríem de connectar amb altres creients per dir que hi ha esperança. Trobar idees.

Joaquin.- El meu planteig és d’abans de la guerra. El meu esquema de govern en política. Al país no hi ha democràcia participativa de res. Venim d’una dictadura i ara tenim una dictadura de dictadures i el dictadoret de torn. Els partits polítics no existeixen. S’uneixen pels propis interessos. Una de les característiques de la societat és com més imbècil és un més puges.
Això és pessimista. La vertadera democràcia som tots, que no sortim mai a la TV.
La resposta que jo veig a tot això des d’un punt de vista cristià és que Deu es comunica amb cada persona sense distincions. Cada persona, ho sàpiga o no, te aquesta comunicació, te aquesta riquesa.
Les manifestacions han sigut un testimoni de tota aquesta realitat oculta. No s’ha començat ara, fa molt temps que hi ha persones que han fet aquest esperit nou.
No podem fer distincions tots som fills de Déu. Fa molt anys que faig vaga de diaris, de TV i només miro alguns programes i algunes revistes. Busco la meva informació que em dona una informació més ferma. El que fem és el llevat. Això es realitza des del dinamisme de mort (eleccions) i resurrecció (manifestacions). L’aglutinant és la pregària.

Jaume.- Proposa pensar algun tipus d’actuació. Ja tenim el llibre, però podriem fer alguna cosa més. En el Forum de les Cultures del 2004, en l’àmbit religiós es podria fer una intervenció com a protesta en front de l’Església com a institució, sense enfrontar-se, només per dir alguna cosa diferent. Podem fer un manifest, escrit.

Mery.- S’està muntant el Foro Social de la Mediterrània a Barcelona pel novembre del 2003. Es una comunió de revisions on la Diàspora podria tenir un lloc. Em sembla que al Fòrum de les Cultures no em mereix molta confiança.

Xavi Alonso.- El 3 de juliol es farà la Convenció dels Immigrants. A la Generalitat s’aconsegueix un manifest per defensar la convenció. Es beneficiós per la Institució com pels immigrants.

Auxi.- Potser lo del Foro és més fàcil, però el Forum és una oportunitat.

Carles.- Proposa que també es pugui fer un text de la Diaspora sobre la nostra postura. Això és un signe molt important de la visió de l’esperança. No ha comenat ara.
Es proposa una Comissió de Redactors que preparin l’escrit i la propera Diàspora: Xavi de Pedro, Jaume, Carles, Roger, Teresa, Lluís... Es proposa fer una versió llarga i una curta segons per on es vulgui presentar. Alguna cosa com Carta de los Cristianos en Diàspora... La dimensió interreligiosa, treballant en pau per la pau i en peu d’igualtat. Recollir la veu dels musulmans.

De cara la propera Diaspora preparar el llibre.
Explicar les experiències dels llocs com ara l’Olivera, Drapaires..., que siguin de cadascú, per fer camí d’experiències i les escletxes de reflexió, que ens fa pensar.