de Inés Royo

El primer que recordo és que Jaume i Agustí havien quedat un dia per començar a xarrar amb la idea de veure què en sortiria, perquè a Agustí li feia il•lusió de recapitular sobre molts aspectes i Jaume veia que ho havíem de fer, que era important de fer-ho i que en podia sortir un llibret ben útil per tots natros.
Va ser una casualitat que Jaume m’ho digués el primer dia que van quedar, era el 19 de maig de l’any passat, crec que havíem dinat junts i Agustí havia de vindre més tard. Per la meua curiositat vaig quedar-me, i després ja es va convertir en una cita ineludible, desitjada i esperada, el dia més especial de la setmana.

Quedàvem a les set, set i mitja de la tarda, i Jaume anava a buscar a Agustí i jo anava cap al pis de l’Hospitalet. A Agustí no li agraden els corrents d’aire, per això el gran balcó quedava tancat i barrat. I ens quedàvem allà en una espècie de semi-penombra fins que quasi ja no ens hi veiem.
Ell porta sempre les seues jaquetetes grises i fosques que me recorden molt a les que duia mon iaio... i poquet a poquet li ajudem a treure-se-les, però sempre n’hi queden més, un dia vaig arribar a contar-les i ne portava 5 ó 6, és com anar pelant una ceba!
Ell sempre porta una bossa de plàstic en les seues coses: alguna revista per a compartir-la en Jaume, com un petit trofeu, algun llibret seu o de les poesies de la Conxa, i a l’inici de l’entrevista Jaume també li dóna algun article reservat per a n’ell, un text nou, li ensenya una crítica d’alguna notícia, quaderns vells i coses d’avui. És ben bé com si s’intercambiessin cromos, igual que fan los xiquets quan són menuts.
Agustí treu la seua cervesa sense alcohol calenta. De vegades ne porta dos però sempre ne porta una i ens asseiem a la tauleta rodona, cadascú al seu lloc preestablert...preparats per començar: posem la gravadora en cintes noves; me preparo molts de fulls per anar escrivint-ho tot; bolis de diferents colors per diferenciar quan parla Jaume de quan parla Agustí; Jaume m’agafa els bolis... ens observem tots tres i comença la classe mestra, tots tres en posat greu i seriós, ben concentrats.

Per a mi era com estar a les classes d’un màster, me sentia tan privilegiada de poder estar en ells dos allà, observant tots los detalls, les complicitats, desvetllant incògnites...
Cada dia aprenia tant... coneixia més a Jaume i descobria miqueta a miqueta la gran personalitat d’Agustí, un Agustí molt familiar i molt proper.
Agustí seduix, per la seua presència, perquè és tot un senyor, refinat, culte, i tan tendre i entranyable. De seguida t’agafa confiança i sembla que no, però està atent a tot, no se li escapa res!
Gesticula molt, de repent s’aixeca i ens parla dret, vigorós, rotund... s’asseu, es treu les ulleres, se les posa, acaba de parlar i se li escapa com un xiuleig quasi inconscient. I repren “aleshores...”

Jo patia perquè de vegades ells parlaven una altra llengua: noms que no coneixia, cognoms que no sabia com escriure, moments històrics, casos de judicis, entramats polítics, anècdotes de la seua vida personal i professional... patia de perdre’m algun detall clau.
Les anècdotes, m’encantaven, perquè llavors de repent Agustí me mirava en los seus ullets tan pillos i tan vius, però que ho control•len tot i me deia: “Això no ho escriguis” i Jaume i jo mos miràvem ofegant un somriure, perquè la gravadora seguia gravant!

Agustí parla sempre en català però de vegades quan recorda, amb una memòria excel•lent, la resposta d’algú, un comentari d’un funcionari, d’aquella època, ho diu en castellà, en un to solemne, com si fos la prova clau d’un detectiu avessat, i fa un somriure intel•ligent i amb ironia i busca amb la complicitat l’assentiment de l’interlocutor.
A través de cada sessió surt un Agustí amb ganes de contar-ho tot, de reviure virtualment esta vida tan intensa i tan al servei dels altres i de la justícia.

I després, secretament, Agustí espera que arribe la Pilar, de les seues reunions, se’ls estima tant a n’esta parella, és molt emocionant de vore-ho.
I se fa l’hora de sopar i parem la mateixa taula i ell rumia coses i fa una trucada a casa seua per dir que està bé i que està a casa de Jaume. Jaume com sinònim de pau i protecció, amistat.
I si pot ser que no falte la “morcilla” per sopar, verdureta o caldet i la “morcilla” per ell tot sol, quina gràcia!

Han estat 6 ó 7 sessions de tota la tarda i altres estones a casa davant de l’ordinador, escoltant les vostres veus, rebobinant 20 vegades per desxifrar aquella complicitat i aquell secret que només Jaume podia entendre. Hem passat tantes hores junts, que la teua veu Agustí és per mi ara com de casa, íntima i estimada.

Després han vingut totes les hores per reestructurar-ho, donar-hi una coherència, buscar el fil conductor, reunions pel consens en Agustí, i de nou retallar-ho i rellegir-ho i més hores i més opinions, per a la fi arribar al text que tenim ara entre les mans. Quin regal Agustí. Gràcies Jaume.