de Jaume Botey

Introducció
Perfil
1. Sobre l’Assemblea de Catalunya. Les transicions polítiques.
Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomi
Mitificació i sobrevaloració de les forces de l’esquerr
Transició pactada
Restabliment de la Generalitat
2. Sobre el model econòmic. Idolatria del mercat: fora del mercat no hi ha salvació.
Desaparició dels serveis públics com un dret universa
El canvi de capitalisme industrial a capitalisme financer.
Consens de Washington i la Unió Europea
Creació del subjecte revolucionari
El paper dels sindicats
3. Sobre el model polític. Democràcia, o la forma política del capitalisme
Reforma o Revolució
Electoralisme i parlamentarisme. Alternança.
Partits polítics
També des de fora del sistema i treballant en xarxa
Què pot fer doncs, avui l’esquerra?
4. Sobre el model cultural. Dictadura del pensament únic.
La derrota cultural. El pantà
La cultura de la banalitat
Pensament dèbil
Consciència subjectiva errònia
5. Sobre la Fe i la transcendència. Déu i l’home són un misteri.
Per què crec? Llibertat i servei als altres
Cristià i comunista. La llibertat del Cristià davant l’estructura.
Fe, Església.
La Conxa i el sentit de vida futura
Ser vell i estar vell
Morir a casa

Introducció
A la Bíblia hi ha un gènere literari anomenat “Els discursos d’adéu”. El varen utilitzar els patriarques, els profetes i el mateix Jesús en el comiat del sant sopar que relaten tots els evangelis, especialment el de St. Joan. La persona que es vol despedir sap que està al final d’una etapa o al final de la seva vida, convoca als seus i els hi fa llargues recomanacions. L’esquema del discurs és sempre semblant: donar gràcies al Déu que ens ha beneït i ens beneeix tan abundosament i exhortacions a la unió fraterna, a les obres de misericòrdia i a la fidelitat “com havien estat fidels els nostres pares”. Tot sota la fórmula “fills” o “fillets meus”. Son declaracions d’últimes voluntats, Testaments.

Aquest discurs de l’Agustí té totes aquestes característiques i situat en el context dels discursos de patriarques i profetes té encara més força de la que ja tenia per si sol. Ressona, a més, a paraules que ja havíen dit Isaïes, Amós, Osees o Jeremies. Però hi ha una diferència en la forma: no fou l’Agustí qui convocà sinó que nasqué de manera gairebé fortuïta. A partir d’una suggerència “Agustí, tot això que dius i sents hauries de posar-ho per escrit”. Les converses s’allargaren durant la primavera i estiu del 2004. La exquisida intel•ligència i la mà delicada de la Inés Royo transcrivint les cintes va fer la resta.

En l’estructuració definitiva del text hem volgut que sobresortís la lectura que l’Agustí fa de la història a partir dels ulls de “l’altre”, al valor fonamental que concedeix a la justícia i al servir, a la sortida al desert, al dualisme present en el compromís i vida quotidiana, a la confiança en el futur, al continuat discerniment, a la figura de Conxa, la seva esposa, com a mediadora etc., en definitiva a tots aquells aspectes que posen de manifest la força teologal i teològica que de manera imperceptible l’Agustí posa en el relat de la seva experiència. Les observacions d’en José Clemente han ajudat molt en aquest aspecte.

Tinc el convenciment que ens en faltarien molts de texts així. No són biografies. Es experiència sedimentada, reflexió i proposta. Fent servir les seves mateixes paraules, són un testimoni d’anàlisi, pregària i profecia.
o o o
Perfil
Amb 87 anys ha aconseguit fer de la seva cara i de la seva figura el viu retrat del seu esperit, ample, obert, de grans abraçades, corpulent, tendre, sorollosament rialler. Ara de caminar lent “es difícil fer-se vell”, repeteix. Però ràpid en el pensament, com abans. Li va més depressa el cap que les paraules. Per això el seu parlar, d’una característica veu ronca i rogallosa sempre ha sigut d’una sintaxi difícil, deixa frases a mig fer i parla amb les mans i la mirada. De cop fa silencis i darrera les ulleres gruixudes els ulls inquisidors esperen complicitats o donen per suposat que has comprès.

Manté una memòria excel•lent i després de tanta experiència acumulada una envejable capacitat per disseccionar el moment present. Cada dia llegeix Le Monde de cap a peus i aspira a posar en marxa un cercle de lectors de Le Monde Diplomatique. Defensa les seves idees sense embuts, amb claredat i amb el convenciment que té raó però el primer dret que atorga a l’interlocutor és el dret a dissentir. No ataca les persones ni diu mai mal de ningú. Això l’ha convertit des de fa molts anys en una persona-referent de diàleg i d’unitat d’amplis sectors polítics, religiosos, culturals i ciutadans.

Va néixer a l’Eixampla de Barcelona al 1918, del que no se’n ha mogut mai. Van ser quatre germans, tots nois, però dos van morir molt joves, de pneumònia, al 1939, amb un dia de diferència. Per la família va ser una immensa desgràcia. El pare era advocat i la mare mestressa de casa. Ni per part de pare ni de mare havien heretat patrimoni. Es tractava d’una burgesia de tipus professional que vivia de la seva feina.

Advocat com el seu pare, cristià, comunista, lluitador per les llibertats, pal de paller de multitud d’iniciatives unitàries com l’Assemblea de Catalunya, per la que fou empresonat al 1973 a la famosa redada dels 113.
Havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1954 a 1958 amb els alcaldes Simarro i Porcioles durant els primers intents de reforma del franquisme i tornà a ser-ho, en el primer ajuntament democràtic, del 1979 a 1982. Fou també Director General de Serveis Socials de la Generalitat restaurada i diputat provincial responsable de Sanitat. Des d’aquest càrrec dugué a terme la reforma de l’assistència siquiàtrica, amb la creació de centres de dia i la modernització dels centres assistencials.

Sens dubte el mèrit de l’Agustí és haver fet quotidià allò que per la majoria hauria sigut extraordinari, el compromís social a fons a partir dels valors de justícia i llibertat, l’exercici professional com un servei, la coherència en qualsevol circumstància.
El seu despatx d’advocat fou sempre un despatx de client mitjà i de molts pobres, senyalat en els últims anys del franquisme perquè acceptà la defensa d’amplis sectors de la classe obrera i molts processats antifranquistes. “Ha sigut el meu instrument de lluita en defensa de la llibertat i de la dignitat de la persona”.

En privat no es cansa de repetir que aquests valors els va aprendre de Conxa, la seva dona. “Sense ella jo no hauria estat res”. Va morir al 1993. I quan se li va preguntar: “què t’ha quedat, després de tanta, tantíssima feina feta?”, va respondre “la presència de la Conxa, el despatx i els molts amics i amigues que han vingut per ella”.
o o o

En els últims anys ha rebut importants reconeixements per aquest itinerari. Entre d’altres, al 1992 l’Ordre de Sant Ramon de Penyafort, que concedeix el Col•legi d’Advocats de Barcelona; al 1997 un homenatge popular amb una nombrosissima assistència de tots els sectors socials, sindicals, polítics i eclesiàstics; al 2004 fou investit doctor Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Catalunya juntament amb Gregorio López Raimundo i Maria Salvo, en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per la recuperació de la demcràcia i també al 2004 l’Ajuntamentde Barcelona li va concedir la Medalla d’Honor de la ciutat.

1. Sobre l’Assemblea de Catalunya. Les transicions polítiqes.

Des de l’inici dels setanta, Espanya viu una situació excepcional en un moment històric excepcional, la transició política: esgotament del règim i repressió i inicial cohesió de la resistència.
A Catalunya “l’Assemblea de Catalunya” fou l’expressió més massiva que vertebrava el moviment popular contra el franquisme i va liderar el procés de transició.
Des del primer moment l’Agustí hi tingué un paper rellevant com a persona independent d’adscripció política i pel seu tarannà obert i dialogant.
La Primera Sessió pròpiament dita se celebrà el 7 de novembre de 1971 a la parròquia de St.Agustí de Barcelona. Va agafar per sorpresa al govern, que se’n va assabentar per la premsa estrangera. Més endavant hi hagueren les caigudes. La més sonada, la detenció dels 113 de Maria Mitjancera el 28 de novembre del
Però el model de transició, com en tantes altres transicions polítiques especialment a Llatinoamèrica, havia estat prèviament pactat per dalt i d’esquena al moviment popular. Per això el sentit d’aquestes reflexions, salvades les distàncies, va més enllà de l’experiència local que expliquen, és universalitzable.

Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia
La meva tesi era que el ciutadà mig de Catalunya necessitava un instrument que no fos un partit ni un sindicat i que li permetés respirar cap al futur. El sistema deixava sense espai a la gent normal que ha de menjar cada dia i no es preocupa de política. Sobre aquest “alguna cosa hem de fer” es va crear el Consell de Forces Polítiques i al febrer del 71 es va constituir la Comissió Preparatòria de l’Assemblea.

Vam escollir un camí: fer xarxa, treball unitari i programes de mínims, poca ideologia. És molt important saber fer programes de mínims i que siguin mobilitzadors. Vam tenir l’encert de reduir a només tres les reivindicacions “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, en les que tothom podia sentir-s’hi còmode. Potser ho vam fer així per la manera de ser nostra, tan diferent del camí escollit pel Consejo de Fuerzas Políticas de Madrid, que tot just creat ja volíen fer programes de govern i comprar els uniformes de la Guardia Civil!

L’Assemblea? recollia la realitat d’un moviment ciutadà existent. Cal recordar les mobilitzacions anteriors amb motiu del Judici de Burgos de 1970 o les manifestacions i la tancada a Montserrat. Naixia amb un cert aire d’espontaneïtat perquè aquest clima facilitava un pre-acord implícit entre els ciutadans. Les concrecions ja vindrien després, sobretot en quin tipus d’Estatut es voldria. Ràpidament s’estengué per tot Catalunya i molta gent, dels més variats sectors socials, ideològics i professionals s’hi van sumar.

L’autoritat li venia precisament de l’heterogeneïtat de persones. Era la força del poble, una onada. Però només tenia el poder del prestigi i de la massa crítica. No fou una institució ni una estructura, ni un sistema assambleari ni un instrument de conquesta de poder. Per això va tenir un dinamisme qualitativament diferent a si hagués sigut resultat d’un pacte per dalt.

Paradoxalment el gran èxit del l’Assemblea va ser que ens detinguessin. Va dificultar la feina però ens va donar una projecció i autoritat que no podíem sospitar. Només teníem això! És molt, però és molt poc. Teníem la força del símbol, de ser gent molt diversa, que barrejava la dreta i l’esquerra i que s’havia arribat a crear una xarxa present a tot arreu, podíem convocar les grans manifestacions, etc. Però tot això és la força moral i del símbol. La força real la tenien uns altres.

Mitificació i sobrevaloració de les forces de l’esquerra. Les transicions polítiques
No nego la importància de la pressió des de baix però no teníem pes. L’única única cosa que els franquistes volien de nosaltres es que els reconeguéssim la condició de demòcrates. Tampoc ells tenien clar el procediment concret i dintre seu tenien plantejat el dilema sobre el millor camí per seguir manant: o continuar la repressió dura o un canvi moderat i controlat que permetés una certa modificació del sistema sense canviar res substancial. Allò d’en Lampedusa: canviar-ho tot a fi que no canvii res.

A més, hi havia molta por. Per parlar de política s’anava a la presó i la classe obrera que volia un canvi era una minoria. Miràvem un miratge i ens agradava creure que era veritat. Nosaltres teníem autoritat moral però no teníem el poder, ells tenien el poder i no tenien l’autoritat moral. Demanaven que els reconeguéssim l’autoritat moral per seguir tenint el poder. Teníem sobretot la clau que sense nosaltres ells mai serien demòcrates! Però també això era transitori: si no els haguéssim reconegut s’haurien imposat igualment perquè nosaltres no teníem ni la força interna ni el suport internacional. A totes les transicions passa igual: la gent s’entusiasma quan es poden treure de sobre el dictador, però la banca, la nacional i la internacional, no permet vel.leitats. Aquesta fou la regla d’or a tot Llatinoamèrica dels vuitanta.

Després s’ha mitificat l’Assemblea de Catalunya o es diu que el PSUC, com a gran Partit tenia força. Fals. El PSUC tenia el més important, homes i dones herois que resistien, però pertany al terreny de la moral. Havia creat xarxa civil entre els estudiants, obrers… però era xarxa de resistència al franquisme, no com a Partit Comunista. Quina era la força real del Partit Comunista construïda durant tots aquells anys? Molt poca. La que en Carrillo ens va dir a la Conxa i a mi a París pocs mesos abans: “Tienes que decir a mis amigos que son también los tuyos, que ese príncipe del que tanto se ríen, será rey de España y que el Congreso en la legalidad del Partido Comunista de España, será bajo la bandera bicolor cuando este príncipe sea rey.” Reconeixia la debilitat del Partit Comunista. La frustració vindria si ens negàvem a veure la realitat tal com era! O entenem això o no entenem la transició.

Transició pactada
Estava pactada de molt abans, ens agradi saber-ho o no. I en aquest pacte l’esquerra no hi va entrar perquè no tenia força per exigir-ho. Alguns diuen que l’esquerra no va saber aprofitar el moment. No. Senzillament no podíem fer altra cosa. Unió Democràtica també creia que els seus correligionaris de l’estranger jugarien la seva carta… i no va ser així. La necessitat objectiva no és condició suficient per l’avanç de la humanitat si no existeixen forces capaces d’impulsar-ho. En política no n’hi ha prou amb l’autoritat moral.

Si el Partit Comunista no hagués acceptat el model de transició pactada, no hagués firmat els Pactes de la Moncloa, s’hagués mantingut més dur, no hagués cedit, etc. tot hauria sigut igual, però estic segur que hauria desaparegut, hauria quedat destruït. S’hauria dit que no ho firmava “porque estaba aliado con el oro de Moscú y servía los intereses…” Siguem seriosos, ¿quin suport tenia el PC de la classe obrera? Per crear l’alternativa al sistema i no solament una alternança calia un nivell d’organització i de consciència col•lectiva que no existia.

Restabliment de la Generalitat
I cal comptar també els nostres propis errors. Va haver-hi qui va proposar a alguns de la oposició, a mi mateix, com a presidents de la Generalitat. Una imbecil•litat integral! No veien que l’únic, l’únic poder, la única carta que teníem per jugar era la d’en Tarradellas. I es negaren a utilitzar-lo per antics tiquismiquis. No em cansava de dir que encara hi érem a temps: viatge urgent a París, cotxe descobert, millor si pot ser un rolls, frontera, tots nosaltres, el Consell de Forces Polítiques en pes, els que dieu que poden ser presidents allà, la Guàrdia Civil ens escoltarà, i portarem a Tarradellas a la Generalitat. I només ha de dir una cosa: “Queda restaurat el govern del 39”.

Només es volia veure el que interessava. Va haver-hi una greu falta d’anàlisi que va generar un sentiment de frustració. Les forces catalanes l’havíem deixat aïllat. El govern de Madrid va tenir més visió i estratègia que nosaltres. No era només per legalitat que els de Madrid el volien portar cap aquí, sinó perquè era l’home que tothom beneïa perquè no posava en perill res. Ell sabia que aquest era el seu poder i va jugar-lo al seu favor.

Vam estar, doncs, situats en un procés de reformisme. Però fins i tot així, si el reformisme hagués sigut un reformisme autèntic les forces que se’n van mantenir al marge s’hi haurien incorporat. Però com que el reformisme que vam haver d’empassar-nos també va ser aigüalit i pactat, com que ni es volia plantejar la reforma de l’Estat, a Catalunya aquestes forces es van haver de plantejar l’alternativa a l’Assemblea. Amb un reformisme fort, s’hauria vist la trampa d’una transició feta a partir d’un pacte per dalt.

2. Sobre el model econòmic. Idolatria del mercat: fora del mercat no hi ha salvació.

L’actual etapa de globalització té el capital financer com agent fonamental, i com a motor de desenvolupament econòmic el principi de la desigualtat. El pensament únic i el mercat com a ídol porten al lucre com a valor únic: FORA DEL MERCAT NO HI HA SALVACIÓ.
En la nova cultura idolàtrica de mercat, desapareix la idea de proïsme, també desapareix el compromís per millorar les condicions de vida dels marginats, dels exclosos i dels pobres de la terra. I aquest compromís és substituït, altra vegada, per la beneficència. El darwinisme social actual només admet la compassió pels pobres, que els considera culpables de la seva pobresa. .
Però els desastrosos efectes d’aquest model evidencien que el capitalisme és incapaç de superar la contradicció entre la gestió econòmica en un espai mundialitzat i la gestió política i social.
(fragments del discurs de l’Agustí de Semir en la cloenda del 1er Congrés Català de Salut Mental, Barcelona, febrer de 1999).
Desaparició dels serveis públics com un dret universal
El model de globalització va cap al desmantellament dels serveis com a dret universal, vol convertir els serveis en negoci. És la imposició d’una cultura que ha substituït el concepte clàssic de servei públic pels de privatització, “despublificació”, liberalització, desregulació de les activitats de contingut econòmic. El primer pas cap a la privatització és deixar degradar el servei, p. ex., el que s’està fent amb la seguretat social. En realitat el que es vol és que passi a ser de beneficència. Com abans.

I si només es té la visió d’un sector concret sense tenir present el marc global no és possible entendre ni els problemes del sector. Aquest fou el sentit de la meva intervenció a la cloenda del 1er. Congrés Català de Salut Mental celebrat a Barcelona a finals de febrer de 1999. Hi remarco que fins i tot la reforma psiquiàtrica no pot prescindir del corrent actual que creu que fora del mercat no hi ha salvació. Qui pot comprar el servei d’hospital tindrà servei. Qui no pot comprar és exclòs.

El canvi de capitalisme industrial a capitalisme financer.
Estem en un canvi de cicle o fins i tot de civilització, és un canvi de període històric, perquè estan canviant les formes d’explotació. El capitalisme industrial, tal com a Europa l’hem viscut, ja només existeix en els països d’economies emergents, al Tercer Món, perquè allà la mà d’obra és barata. La classe obrera occidental, la del S.XIX i XX, la dels nens a les mines de carbó angleses o belgues ha deixat d’existir. Amb la globalització la fàbrica i la classe obrera s’han diluït, tecnificat i fragmentat, i el capital s’ha fet anònim i volàtil. I el capital industrial que sempre ha buscat mà d’obra barata, ara la busca amb l’explotació infantil en altres continents, a Xina, Birmània, Àfrica o Sudamèrica.

Però és que ni aquí el capitalisme industrial pot ser el que era, no pot guiar-se ja només per les lleis del preu o del mercat. L’hi ha nascut un càncer: el capitalisme financer, especulatiu i depredador, que no crea riquesa sinó que en un segon pot buidar tota la riquesa creada pel capitalisme industrial. Amb la informàtica es poden fer transaccions a la velocitat de la llum i la majoria d’aquestes transaccions son pura especulació. El capitalisme financer és un paràsit que xucla la sang del capitalisme industrial que genera riquesa, pot fer canviar el valor de la moneda, pot fer desaparèixer en un moment les reserves de divises de països sencers, com ha fet amb el sud-est asiàtic o amb Mèxic, pot deixar a milions de persones a la misèria.

Per això, encara que la revolució vagi contra el capitalisme industrial, en realitat aquest acaba essent un aliat perquè quan el capitalisme financer domina, el capitalisme industrial passa a subaltern. I per això, en el terreny del concret, per plantejar correctament la lluita cal distingir entre el propietari d’una fàbrica -capitalista industrial- i l’especulador -capitalista financer-, i entre la psicologia de l’home que ha creat riquesa al costat del petit salt d’aigua del Llobregat i la psicologia del que juga apretant un botó a la Borsa. S’acusa als fills i néts d’aquella generació d’industrials de malbaratar la riquesa creada pels seus avis. Però no és tota la veritat, perquè en definitiva tots som víctimes de la mobilitat del capital financer.

Consens de Washington i la Unió Europea
Val la pena referir-se al Consens de Washington i al model que proposa. Alguns diuen que ha fracassat. No és cert. Pot haver fracassat momentàniament, però aquest serà el model que estan decidits a aplicar. Són les receptes del neoliberalisme: 1. disciplina fiscal per eliminar el dèficit públic, 2. desregulació econòmica, 3. reforma tributària a la baixa, 4. tipus d’interès determinats pel mercat, 5. tipus de canvi determinat pel mercat, 6. liberalització del comerç, 7. liberalització de les inversions estrangeres, 8. privatització de les empreses públiques, 9. la serveis socials com a beneficència, no un dret, 10. garantir amb més fermesa el dret a la propietat. Aquests deu preceptes es resumeixen en dos: idolatria del mercat (substituir la mà visible de l’empresari per la mà invisible del mercat) i canviar les funcions de l’Estat (de protector dels ciutadans a protector del mercat).

Aquest és també el projecte que hi ha al darrera de la Unió Europea. Des del començament no té cap altre objectiu que el mercat. L’Europa? tal com es va crear és estrictament la consolidació del capital. Ja els primers tractats del carbó i de l’acer i després el Tractat de Roma, no eren més que una excusa per liquidar les mines, que és el que va fer la Tatcher, perquè el petroli és més barat que el carbó. Amb el català passarà igual. Fa anys a Estrasburg jo deia als nacionalistes que quan es discutís el tema de l’Europa de les Nacions ells no hi serien perquè allà només interessava el gran capital, i així ha sigut. No s’ha sapigut, d’altra banda, deslligarse dels objectius estratègics dels Estats Units i fonamentalment dels seus objectius militars, que s’han fet presents a través del reforçament de l’OTAN i dels bombardejos de l‘OTAN sobre Europa a Kosovo.

Els qui expliquen Europa d’una altra manera, per bona fe que tinguin, no expliquen l’Europa que és, sinó l’Europa que voldrien, estan projectant en el conjunt d’Europa el seu somni com a socialistes, nacionalistes o el que siguin.

D’altra banda, el Parlament europeu funciona la meitat a Luxemburg, la meitat a Brussel•les, un altre tros a Estrasburg, amb un show d’anar i venir cada mes, 1.500 persones, baúls, papers i camions.. està pensat perquè no funcioni i perquè els parlamentaris no pintin res, que es passin el temps atabalats i voltant, molts idiomes, moltes traduccions i la gent dient entre un “que bonic” o un “costa un ronyó!”. Ja sé que hi ha un tant per cent important de legislació que ja és europea. Però a qui beneficia? Això no vol dir que no puguin haver-hi fons de cohesió, ajuts socials, etc., però el model, el projecte, allò global, és estrictament l’Europa del capital i prou. Es obvi que, pujats dalt d’aquest tren que va cap al precipici mentrestant és millor estar ben atès, que et portin una tassa de cafè, que hi hagi socialistes que ho gestionin millor, que hi hagi fons de cohesió, que no es facin les tonteries del PP amb les classes de religió, evidentment. Però aquest no és el problema, el problema és que no tenim les cartes amb les que juga el capital i el capital juga estrictament les cartes que li interessa al gran capital. Després anirà deixant anar petites coses perquè la gent quedi contenta, però el tema de fons és cap a on va aquesta Unió Europea: va en direcció contrària a la Unió dels pobles i a la Unió del pobres.

L’Europa? dels pobles que calia construir hauria sigut una altra cosa. Per això l’abstenció en el referèndum era previsible, la gent té sentit comú. A més, si la majoria del Parlament continua sent de dretes, es normal que la majoria de la població siguin o euroescèptics o antieuropeus.

Creació del subjecte revolucionari
Diem “un altre món es possible”, d’acord, però qui el farà? L’esperança només pot venir incrementant la consciència i l’organització. Per molt que ara els canvis facin del moment històric un espai molt curt, un instant, no una etapa llarga, si no es concreta l’activitat transformadora i el subjecte que l’ha de protagonitzar, els elements positius quedaran absorbits pels negatius. Hores d’ara en la nova situació del capitalisme mundialitzat no sabem quin serà el “subjecte revolucionari”.

El buit gravíssim d’ara és que estem sense ideologia. Es constaten fets, es fa sociologia, estratègia, gestió…però no construïm ideologia coherent. L’intel•lectual, en general, ha dimitit o s’ha posat al servei del qui paga.

A més, el mètode no pot ser ja purament doctrinal o de dalt a baix sinó resultat de la pràctica. Per això calen noves experiències potser petites però que encoratgin, que creïn esperança, que marquin l’horitzó. El comú denominador hauria de ser no buscar l’enriquiment personal dels que les promouen sinó la distribució i el canvi de model. Tothom qui creu en uns valors mínims comuns hauria de generar propostes, no propaganda. Demana molta paciència i una prèvia capacitat d’anàlisi: amb els pocs recursos que tenim què podem fer? què fa el veí? què fan a França, a Itàlia? com augmenta allà el pes de la societat civil? perquè el problema no és local o nacional i per tant les propostes tampoc han de ser-ho.

El paper dels sindicats
Fins fa poc es considerava que el subjecte revolucionari era la classe obrera organitzada, però aquesta ja no existeix o no es veu i a més no neix d’avui per demà. Des de que Marx escriu el Manifest al 1848 fins que neixen les primeres organitzacions obreres passen cinquanta anys i cinquanta més fins que son reconegudes.

Però amb l’actual pràctica sindical és impossible. Primer per allò que se’ls critica, de corporativisme, de defensar els interessos només dels propis i oblidar els més desafavorits, perquè han estat cooptats pel sistema amb les subvencions, pels possibles casos de corrupció, perquè les burocràcies sindicals han sigut en molts casos els primers enemics de la classe obrera etc. Fonamentalment però, perquè l’objectiu principal de la seva lluita ha sigut l’econòmic, intentar arrabassar una part del benefici industrial i distribuir-lo entre la mà d’obra. Els sindicats actuen en el marc de la societat capitalista defensant els interessos immediats dels treballadors, actuen regulant el mercat de treball, no actuen contra la societat capitalista sinó dintre d’ella, com una part integrant de la seva estructura. Reconeixem que s’han fet grans millores, que en el món industrial avui es viu molt millor que fa cent anys. No menysvaloro la lluita i allò que s’ha aconseguit, però si les lluites sindicals no tenen també un objectiu polític de canvi de model, no fan més que traslladar l’explotació cap a un altre sector social, els immigrats per exemple, o cap a un altre continent. Al contrari, col•labora en fer dels treballadors petits-burgesos, que en la mida que milloren els seus ingressos es desentenen dels plantejaments globals. Tots els sindicats europeus estan viciats d’aquesta malaltia. Han deixat de ser revolucionaris, si és que alguna vegada ho havien sigut. És a dir, van en contra dels interessos de la classe treballadora considerada globalment. Ho hem vist recentment amb algunes de les actituds sindicals en relació a la nova immigració.

Tampoc els partits no ho fan. Hi ha massa confiança en el que és merament institucional o –a l’altre extrem- excessiva satisfacció en l’espontaneïsme. Els elements positius del moment present haurien de reconduir-se cap a la creació d’una vertadera malla d’experiències. Però partits o altres organitzacions no van en aquesta direcció. Estem encara en la pre-política, en un nivell previ a la política però ja hauríem de començar a concretar.
3. Sobre el model polític. Democràcia, o la forma política del capitalisme.

La nostra Trobada d’Amistat se celebra quan més de mil milions de persones no poden adquirir l’aliment que necessiten. Cent trenta milions d’infants no reben educació bàsica. El 79% de la riquesa mundial pertany al 15 % de la població. El 85 % de la població té accés al 21 % restant. El poder de fet el detenen 358 persones. Les transnacionals del crim produeixen una renda anual d’un bilió de dòlars. En un dia, en la zona central del mercat de divises es mouen 120 bilions de pessetes.
A més d’un fracàs polític això també és una greu perversió moral. Vivim en la Geopolítica del caos, en la Geopolítica de la injustícia sota un poder centralitzat i sense rostre. Els analistes parlen d’un Estat de fet a l’ombra.
Estem als inicis d’una altra època, capitalista o postcapitalista. Per mi és molt clara l’agonia del capitalisme, agonia que potser durarà cent anys però que jo veig com a molt clara. Anem cap a l’esgotament del sistema, diguin el que diguin. Segurament em moriré sense haver comprovat que tinc raó, però en cent anys hi haurà una transformació total.
Però cal desfatalitzar la crisi, perquè el futur no està predeterminat, cal inventar formes noves i fer-ho juntament amb altres.
(fragments del discurs que va pronunciar en ocasió de l’homenatge pels seus 80 anys,
15 de març del 1997).

Reforma o Revolució
És possible fer transformacions importants en les relacions de producció en una societat democràtica com la nostra? És possible que un partit comunista arribi democràticament al poder i que s’hi pugui mantenir? i que, obtingut el poder, tingui capacitat per fer transformacions irreversibles? No tinc resposta.

Em ve a la memòria Kautsky o la comissió Brandt a la crisi dels 80, que es podria haver anomenat “Comissió Brand per salvar el capitalisme”. En el fons Brandt, socialistes i socialdemòcrates, combatien el que significaven els països de l’Est. Allò no era defensable, d’acord, però era un mur de contenció. El que després ha vingut allà i a tot el món és infinitament pitjor, però ara ningú es queixa. Ha rebut l’aval del neoliberalisme.

Davant de Bernstein Kautsky primer defensa l’ortodòxia socialista però acaba fent parlamentarisme, traint objectivament els valors socialistes. Igual que molts avui, volent la transformació de la societat, cauen enganxats al sistema. Mentre son clandestins els partits comunistes tenen força, però quan arriben al poder perden l’oremus, es converteixen en mers gestors d’aquells trossets de poder que el mateix sistema els deixa gestionar. I es queden tan contents! Recordem el debat entre Kautsky i Lenin. Senzillament Lenin diu a Kautsky que amb la gestió no farem res, que la revolució la porten els consells de fàbrica, els soviets.

Tampoc són suficients les millores econòmiques, ja que el sistema pot assumir-les i quedar tan panxo. Ara vivim millor que al s. XIX, resultat d’una lluita constant i aferrissada de la classe obrera que ha costat molt sofriment, morts i d’una constant reflexió sobre les estratègies. Però el sistema d’explotació segueix igual, traslladada ara al conjunt del planeta.

Electoralisme i parlamentarisme. Alternança.
Vivim en un moment de derrotes o, si voleu, de canvi de model. El model de democràcia liberal sobre el que havíem assentat la nostra civilització està esgotat i derrotat, no pot complir els principis que el van fer néixer. No és que la democràcia sigui el menys dolent dels sistemes, sinó que aquesta democràcia és el millor sistema pel capitalisme, és la forma política del capitalisme i hem de ser conscients dels seus límits. El sistema està més centralitzat i jerarquitzat que mai. Amb la paraula democràcia ara és l’Imperi que s’imposa a tot arreu. Com a mínim aquesta democràcia suposa la trampa de l’alternança. I l’alternança es construeix sobre l’implícit d’estar en una situació bona i estable.

Al S.XX els partits han sigut un element transformador de la societat, poden seguir sent-ho en en neoliberalisme? Què pot fer un partit revolucionari? Què poden fer els socialdemòcrates honestos? poden definir realment el pressupost? podran o voldran ara els socialistes canviar el sistema impositiu? Saben que sense això podran fer poca cosa, però s’hi atreviran? No. Mantenen, p.ex., com un dogma el criteri “dèficit zero” és a dir, no hi ha inversió social. En què es diferencia l’esquerra socialdemòcrata de la dreta? En les formes de governar, que ja és important, i en temes secundaris, que també són importants (moral, avortament etc.), però no toquen el sistema. També als EUA demòcrates i republicans no són mes que dos grups poderosissims vinculats a empreses diferents però amb objectius semblants. Socialdemòcrates, socialistes i comunistes estan tots igualment atrapats pel sistema.

Partits polítics
Poden els Partits actuals arribar a ser el subjecte revolucionari? poden arribar ser “l’intel•lectual col•lectiu” del que parlava Gramsci? Sense cap dubte tal com funcionen ara i pel paper que el sistema els hi assigna, NO. No és que no vulguin sinó que la feina de cada dia, de tenir poder, d’arribar al poder, d’administrar el poder, de respondre al poder, els ocupa tot el temps. És el fracàs de la democràcia i dels seus instruments, els partits i el parlamentarisme. Cal estimular els esforços dels militants per aconseguir una major apertura, però no és un problema de bones voluntats sinó dels límits objectius del model vigent.

De què viuen els Partits? perquè un Partit funcioni no n’hi ha prou amb la militància, calen mitjans. I cal una ideologia. El PP té ideologia, té diners i té estructura. El PSOE va fent una renúncia darrera l’altra a la ideologia ja que sinó no tindrà diners. No diguem ja les renúncies dels comunistes. D’aquí que alguns estiguin plens de conspiracions internes, per l’immediatisme, la búsqueda del vot, pel revisionisme, per la dificultat de mantenir la coherència de les idees, per la burocràcia, per la desconnexió amb la realitat. Així comença la mort definitiva de tot partit com a ens de transformació.

Un partit d’esquerra només pot oferir als seus militants ideals i esforç. Si la direcció pensa primordialment en la maquinària, si considera que tenir diputats és més important que la coherència, si renuncia als ideals a fi de mantenir un espai de poder, en definitiva si renuncia a l’ètica, el partit no té futur. Queden només amb diners i la TV, com la dreta. Es el transfuguisme de les direccions que deixen a les bases, amb els seus ideals, a l’estacada. I sense ideals i sense militància no és possible avançar, és el suïcidi. La gent això ho olora, ensuma la corrupció i no ho perdona.

Un Partit d’esquerra no és qualsevol cosa, no és un club, no és una comunitat, no és una empresa. És un instrument polític que té obligació de proposar un model social fonamentat en la igualtat. Ha de planificar per tant una lluita de fons, ha de saber que les forces que se l’hi oposaran són enormes i no estalviaran mitjans. Ha de proposar un pla d’austeritat. Ha de saber que en aquest combat no poden haver-hi improvisacions, hi ha qui mana i defineix l’estratègia. No “caudillaje” o autoritarisme, però sí disciplina i sacrifici.

Unitat en un programa de mínims o ser radicals i no rebaixar el programa?
Sembla que hi hagi una contradicció entre la necessitat d’un consens per un programa de mínims i la necessitat de mantenir la radicalitat a fi de no diluir la proposta. De fet és la contradicció de sempre entre la necessitat de respondre a qüestions urgents i la creació de consciència.

La primera obligació de l’esquerra és informar. I en primer lloc de la “trampa” que significa la democràcia. Cal explicar que un partit transformador ha de jugar amb un instrument que per essència és NO transformador. Històricament la forma democràtica neix al marge de les masses. La revolució francesa no fou una revolució democràtica. La Comuna ho va intentar i fou aplastada en nom de la democràcia pels mateixos que havien fet la Revolució Francesa. Cal explicar també les dificultats concretes, als jubilats el perquè de les llistes d’espera o de les escasses pensions, als botiguers què passa amb les grans superfícies, als joves el perquè de la precarietat i el preu dels pisos. I alhora fer propostes que no siguin només pedaços. Per exemple, a més de fer pisos subvencionats, cal lluitar contra les causes estructurals, l’especulació del sòl, que és on en realitat s’atacaria al sistema.

I dir la veritat. Cal conscienciar la població que amb la transformació que volem no hi ha recursos per a tothom i que veurà indefectiblement reduït el seu nivell de vida. Un dels errors de l’esquerra és haver-nos cregut, tantes vegades,que ens havia arribat el moment i descobrir que la gent només volia viure millor, no havíem dit que calia canviar el sistema perquè visqui millor tothom.

D’aquí la deriva de l’esquerra cap al centre, cap al reformisme, acceptant el “no hi ha res a fer”. Una cosa es saber que estem en una situació complicada i, sense renunciar als principis, adaptar l’estratègia i fins i tot pactar si cal i l’altre rennciar-hi creient que així seràs més simpàtic als votants. Es passar-te al bando contrari. I si s’atreuen votants, després et passaran factura demanant que efectivament actuïs en clau de sistema, no de transformació. Desapareix la possibilitat d’utopia i de transformacions a favor dels desheretats. A més hi ha qui renuncia per criteris, però també hi ha qui hi renuncia perquè diu que vol tenir resultats o, senzillament, perquè vol viure millor, vol mantenir un càrrec o un sou. I a més hi ha hagut errors ideològics de bulto: quan la vinguda de la democràcia els dirigents diuen als militants “ara a lluitar més còmodament”, no van advertir que administrar no és lluitar.

L’esquerra no pot dimitir de la seva proposta de transformació radical. Renunciant als principis està creant consens o fent un programa de mínims? No. El programa de mínims és el que el conjunt de la massa pot entendre i que per tant mobilitza. La gent olora que les mitges tintes no son creïbles. El “No a la guerra” era un programa de mínims, per això va tenir èxit, encara que dintre podien haver-hi motivacions molt divergents.

On està la capacitat de fer realitat la utopia? Per emprendre una guerra cal medir les pròpies forces. I si no en tens prou, les has de crear, el contrari és abocar la gent i la proposta a la derrota. Gandhi genera un moviment que portà cap a una proposta. Si Gandhi hagués renunciat a la proposta probablement l’Índia encara seria anglesa.

La gran lliçó que reben molts dels que han participat en política des de la voluntat de servei, és l’experiència personal del fracàs parcial, veure que això no serveix del tot pels objectius de canvi. No diuen que la feina feta no hagi sigut útil, sinó que l’haurien volgut emmarcada en un procés de canvi que no van tenir. L’esquerra hauria de reflexionar perquè no va crear aquest mrc i si el seu fracàs és perquè es va il•lusionar massa de pressa en ocupar espais de gestió. Els semblava que governaven. En realitat servien a uns altres, als que tenien el poder real. No plantejo el tot o res. Cal la gestió i ocupar càrrecs, però després de viure de la vora les renúncies dels dirigents als principis que deien que defensaven, la debilitat ideològica, fins i tot de les traves que et posen els propis etc. l’experiència de molts és que la gestió sola, si no procura crear consciència i organització, no transforma. Aquesta constatació ens obliga a situar l’objectiu de la feina no en l’immediat sinó en un canvi profund i a més llarg termini.

També des de fora del sistema i treballant en xarxa
Donades les trampes de la democràcia són molts els que se situen fora del sistema i parlen de treballar en xarxa. Fan la lluita des d’un altre punt de partida, Foros Socials, amb l’ocupació de terres al Brasil, amb l’acollida d’immigrats, a través dels mitjans de comunicació etc. Treballar en xarxa vol dir fer-ho de manera horitzontal però coordinada, créixer des de baix i de manera descentralitzada, alimentar l’autogestió i l’acció directa. No té res a veure amb l’espontaneïsme o desorganització.

I quan això es dona, les institucions del sistema, partits i sindicats, en lloc de mirar-ho amb simpatia i com una riquesa, se senten acusats. En part perquè les accions d’aquests grups no s’adapten als seus mètodes convencionals d’intervenció, però sobretot perquè la seva sola existència significa un atac de fons al sistema capitalista: propietat privada, mecanismes d’exclusió, mercantilització de la cultura. Sindicats i partits haurien d’intentar ser els seus aliats, el seu referent polític i electoral, però els veuen com a competidors deslleials.

Què pot fer doncs, avui l’esquerra?
Ha de fer política, treballar sobretot en el terreny de les idees i de la organització. Ha de ser conscient que el temps és llarg i ha d’estar convençuda que racionalment i moralment l’actual situació no pot continuar. Pot ser difícil definir i trobar el bé, però és fàcil reconèixer el mal. Serà un treball molt i molt lent que jo resumiria dient que
1. ha de prendre consciència de què els propers anys seran dolents. I que això comporta que tota la nostra formació hauria de servir per elaborar els elements d’una ideologia i divulgarla. 2. ha de reinventar el sistema del pensar col•lectiu, obrir debats, revistes, convocar tertúlies, fer-se presents als mitjans de comunicació, publicacions senzilles pel gran públic, etc. i fer-ho sistemàticament, crear els instruments i dedicar-hi diners.
3. ha d’encoratjar el naixement d’experiències, sigui des dintre o des de fora del sistema, des de la gestió d’un càrrec públic o des d’una experiència contracultural.
4. ha de treballar en xarxa, i una xarxa que englobi ja tot el món. Les noves tecnologies ho permeten. Vincular-se uns als altres, analitzar col•lectivament les experiències a fi que s’orientin cap a un canvi global.

Jo ara ja no puc, però no em canso i admiro tot el que està naixent. L’esforç i la vida militant del militant avui vol dir reunions, assemblees, fomentar la organització, ajudar, acompanyar. Vol dir milers d’hores en coses que a primera vista un creuria inútils però que son tant o més importants que la gestió des d’un alt càrrec. No és temps de grans revolucions, és temps de sembrar, de treball amagat que donarà fruit sens dubte, d’acumular forces, de crear consciència. I és admirable com hi ha tanta, tantissima gent a tot arreu que ja ho fa. Ells són la matèria prima sobre la que es construirà l’altre món possible.

4. Sobre el model cultural. Dictadura del pensament únic.

Una mirada ràpida a alguns dels elements constitutius del procés de la modernitat ens permet entendre les arrels de la cultura postmoderna.
La modernitat ha sigut un cataclisme, no necessàriament pejoratiu, sinó perquè s’han trastocat tots els elements socials, polítics, organitzatius, tècnics, de canvi de visió del món i s’ha generat una nova cultura i una nova manera de ser i de relacionar-se.
Afecta sobretot a la manera com hem d’entendre aquest món tan carregat de misèries, d’amenaces, d’incògnites i d’esperances. Probablement el més important de la postmodernitat és la diferent manera que ara tenim de viure la modernitat i els seus problemes. Una nova manera d’entendre aquest món enmig de les seves grans conquestes, i una nova manera d’afrontar el futur. Es tracta d’un enorme desafiament.
(fragment del discurs a l’acte d’entrega de la medalla Sant Ramon de Penyafort, el 24 de gener de 1994, pel Col•legi d’Advocats de Barcelona)

La derrota cultural. El pantà
La principal derrota de l’esquerra ha sigut la cultural i els grans derrotats els valors de la Il•lustració, Llibertat, Igualtat i Fraternitat, paradoxalment en nom de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat. Per això crec que la feina fonamental de l’esquerra és la reconstrucció de les bases sobre les que assentem la convivència i la mateixa raó de ser de la nostra acció. I que cal recomençar des de zero.

Ens han convençut que no podem fer-hi res, que el procés és irreversible, que hi ha unes lleis insalvables regides per l’economia. I que això és el progrés, la bondat, la felicitat, el compliment dels drets humans i de la democràcia. Qui pensi el contrari va contra la humanitat i cal condemnar-lo en nom de la humanitat. El més greu és que l’esquerra s’ho ha empassat.

M’agrada utilitzar el símil del pantà. Hem de tenir la suficient lucidesa per apreciar que no estem en un costat de la riba per anar a l’altra costat, sinó enmig d’un pantà i sense senyals de pista ni orientacions. En el pantà quan més camines més t’enfonses. Es la dictadura del pensament únic. Administradors, representants polítics, els nostres exclosos i nosaltres mateixos no en sortirem movent-nos inquiets o agafant-nos pels cabells sinó coordinant esforços, tornant a l’inici, a criteris molt senzills, gairebé maniqueus sobre el bé i del mal i descobrint les vies alternatives que el mateix pantà facilita.

La cultura de la banalitat
No és una crisi. Es el resultat estudiat i planificat pel sistema per desarticular la societat, el model buscat pels que volen que aquesta situació de superficialitat continuï. I ells faciliten la intoxicació per tots els mitjans que poden. No és que la gent sigui més tarambana que abans, sinó que està explotada de manera més subtil.

Està culturalment de moda la banalitat, l’anar de pressa, el temps curt, el no-pensar. Convertir l’important -la política, la religió, la vida afectiva i familiar- en banal i el que és banal en important. I tot es presenta com a modernitat i alliberament, però es tradueix, de fet, en destrucció de la llibertat, de la política i de la vida familiar. Es tracta que la persona no tingui criteris sobre extrems importantíssims. Res és important, tot és per “usar i tirar”, en nom de la llibertat han donat importància al que és secundari, p.ex. la moda, i han fet secundari el que és important. Així la gent només lluita pel que és secundari. Però sense valors col•lectius la societat no s’aguanta! Hi ha una destrucció organitzada per deixar a la persona indefensa i sense arrelament, per convertir la gent en vulnerables. L’esquerra també ha caigut a la trampa.

Per exemple, l’alliberament de la sexualitat es presenta com alliberament, però al final se li ha fet perdre el valor de relació personal de dignitat i acaba perdent el sentit d’allò essencial, l’amor, convertint-lo en un fet solament comercial. S’estimula a la joventut cap a dimensions purament laterals de la vida, cap a interessos petits. Alliberar de servituds la vida de parella no vol dir que cada dia pugui canviar. Jo no podia defensar aquell matrimoni fins a la mort i en tants casos patint i patint i en nom d’un Déu i una religió. Però tampoc convertir-lo en una cosa de “quita y pon”. Era un alliberament que s’havia de fer, però l’han convertit en res. Llibertat sexual per exercir la prostitució? “sóc jove, he de pagar-me la carrera, faig la prostitució, guanyo uns diners i després plego”. És això? Doncs en nom d’aquesta llibertat ara hi ha un senyor que organitza i “protegeix”, és a dir explota les prostitutes del carrer.

També en la religió. La desvalorització dels elements religiosos profunds i la substitució per les manifestacions de masses o per receptes de moral sexual de les que, d’altra banda ningú en fa cas, la preocupació per la imatge… I ensenyen a dir tonteríes. S’interessen pel “pecat mortal” o pel dimoni però no per la construcció d’un món just. Fins i tot dintre de les mateixes Esglésies serioses, cristianes, no parlem ja de les americanes.. es prima l’individualisme, la pietat, l’expiació de la pròpia culpa, a fi que la gent es despreocupi del seu entorn. Això és trair la dimensió fonamental del missatge evangèlic.

I en política igual. Els partits d’esquerra haurien d’oferir valors, defensa dels oprimits etc., però el debat de les propostes i les campanyes s’ha convertit en una festa de banderetes o de majoretes. Es tracta de fer simpàtica la política, de treure-li arestes. En nom de la llibertat se suprimeixen els valors de la militància. Però si jo sóc membre d’una associació, ho sóc perquè vull, pels valors que representa. I si em diuen que per formar-ne part no haig de fer res, tan és que hi vagi com que no, desvaloro l’associació o la converteixo en un mer objecte de consum, com apuntar-me a la companyia de gas o fer-me soci d’una piscina.

Sense criteris, militància, sacrifici, vida entregada no hi ha possible transformació social. Per això, allà on hi ha serietat, la dreta ho vol destruir i ho farà adulant, comprant, oferint càrrecs… i si així no ho aconsegueix, amenaçant. Tenim casos ben exemplars a la història. Recordo Giordano Bruno, que per defensar els seus criteris el cremen viu malgrat tenir un amic cardenal i tothom fa el possible per evitar-ho. Però les seves idees sobreviuen. Igual amb Miquel Servet i Jesucrist i Trotsky i tants d’altres. Ens calen persones sòlides per fer militants sòlids, que facin possible el tractament seriós dels temes seriosos, que facin pesar més els valors que l’oportunisme, més el servei global que l’interès personal.

Pensament dèbil
Vivim en un món de falta de conviccions, d’avergonyir-se de ser radical o dir les coses pel seu nom. No es pot parlar de lluita de classes –quan cada cop és més clara a nivell mundial- o de propostes a favor de l’altre. Queda malament o diran que ets un estrambòtic. Cal disfressar la ideologia. Sobretot és alarmant aquesta falta de solidesa entre l’esquerra social i política.

L’exemple més clar fou la manera acrítica i acomplexada de l’esquerra davant la destrucció de la Unió Soviètica. Fem el joc al sistema si pel fet de que allò era un desastre que calia modificar, en justifiquem la seva destrucció. Un cop desapareguda, l’única cosa que s’ha fet és, en nom de la democràcia, diluir el missatge, la ideologia, avergonyir-se. Els que, des de la crítica però des de la coherència amb les idees i incorporant els canvis socials recents demanen una revisió del que ha passat, són tinguts com elements perillosos.

Consciència subjectiva errònia
Tant des d’un punt de vista polític com ètic em preocupa molt l’error de bona fe, que objectivament implica una conducta desviada i que té greus conseqüències socials. Pot ser el cas de molts dels nostres dirigents o de mi mateix. Un funcionari del Banc Mundial no té perquè ser una persona perversa quan, obeint les lleis del mercat, imposa un deute extern de conseqüències funestes pels pobres. L’enginyer d’una fàbrica d’armament tampoc té perquè ser un criminal o un degenerat si procura fer armes que matin quants més i més barat millor. Però per aquí podríem arribar a acceptar el principi de la “obediència deguda” com a eximent a l’època nazi o a les dictadures de l’Argentina.

Els casos extrems serien el torturador o el terrorista. Pot haver-hi un torturador de bona fe, per servir al sistema? Distingeixo entre la perversitat d’un Estat Major –Pentàgon o Església- que prepara i aprova la tortura i la consciència subjectiva errònia del torturador. Em preocupa especialment aquesta pel que pot significar de perversitat individual. Els torturadors de la comissaria de Barcelona durant el franquisme, els terroristes d’Atocha, tenien la consciència neta? creien que estaven servint noblement la causa d’un ideal?

En un sistema com en el que estem, tan interrelacionat, tots d’alguna forma col•laborem en la tortura i en la mort d’innocents. I sovint podem fer-ho sense saber-ho. El torturador d’ofici o el terrorista son casos extrems però la reflexió ens l’hem de fer tots en tant que col•laborem en un sistema pervers: els empleats o els que posem els diners a la Caixa, en tant que té inversions en fàbriques d’armament; els de Telefònica, que espolia Llatinoamèrica; els d’Endesa, que destrueix les antigues cultures mapuches… On comença i on acaba, en el nostre món tan complex, la responsabilitat individual en els afers en els que col•lectivament hauríem de dir NO? amb quina mesura medirem la responsabilitat dels nostres silencis quan les jerarquies de les institucions de les que formem part –polítiques, econòmiques o eclesiàstiques- han iniciat accions injustes o delictives que perjudicaven a tercers, o quan nosaltres mateixos les hem impulsat o hi hem col•laborat de bona fe?

A més, conductes que en el seu origen són nobles després tècnicament poden derivar cap a una altra direcció. Per exemple, l’objecció de consciència. No hauríem d’oblidar que el Servei Militar Obligatori fou una conquesta popular per evitar que es pogués pagar a un pobre perquè anés a la guerra en lloc del ric. Avui l’hem volgut substituir per l’exèrcit professional. Estic d’acord amb l’objecció, però si en nom de la supressió, per aconseguir la pau professionalitzem l’exèrcit, acabarem tenint mercenaris i unes companyies que faran la guerra “con animo de lucro”. En definitiva queden privatitzades la defensa del poble i la guerra. “Vostè vol un exèrcit? Jo li munto! Costa tant i en nom de la llibertat s’hi apuntaran els que vulguin cobrar”.

5. Sobre la Fe i la transcendència. Déu i l’home són un misteri.

“L’home actua sobre el món, el transforma i els homes d’Església també ho fan amb la seva paraula, amb el seu exemple, amb la seva acció, amb la seva lluita a cada moment històric, com el bisbe Proaño, de Riobamba, que aquest febrer del 1979 amb motiu de la Conferència Episcopal de Puebla deia “Si defensar la veritat de l’Evangeli vol dir ser d’esquerra, no m’importa ser d’esquerra. El veritable pecat és el capitalisme que col•loca l’home en un engranatge infernal que condiciona fins les seves estructures mentals”. I encara afegeix “Déu ha creat la terra per a tots els homes, no per a les multinacionals. Nosaltres no condemnem el marxisme, simplement diem que el cristià cerca un alliberament integral que no acaba amb la llibertat econòmica. Però quan es tracta de lluitar junts a favor dels oprimits, és absurd no fer-ho junts cristians i marxistes”. La lluita continúa, que el Regne arribi a la societat sense classes”.
(Agustí de Semir. Pròleg a Catalunya i l’Església en el banquet dels acusats. Josep Dalmau. Ed. Pòrtic, Barcelona 1979)

Per què crec? Llibertat i servei als altres
Sempre he buscat el perquè de les coses, però la fe no s’aguanta només amb arguments de raó. La raó és un de tants llenguatges per explicar-ho, però la fe es un fet emocional que s’expressa quan fas un servei a l’altre. Als 15 anys no ho expressava com ara però ja ho sentia així: el meu cristianisme donava valor a una lluita en favor de l’altre, que és tant com construir el Regne.

Des del mateix origen de la humanitat Déu i l’home són un misteri. D’això es té inclinació a dir tonteries… perquè encara que no se’n té idea es vol fabricar alguna cosa, una imatge, un mite, un ídol, el que sigui, per poder controlar allò que per essència no és controlable. Quan el primer home es fabrica un ídol, en realitat ja juga a apropiar-se de Déu. L’home d’Atapuerca (jaciment de Burgos) ja fabrica el tòtem, per enxampar Déu, per agafar amb la mà el transcendent i un cop caçat controlar-lo al propi gust.

Massa sovint la fe s’ha fonamentat en aquesta intent. El mateix St.Tomàs construeix tota una estructura mental que després hem vist que tenia poc a veure amb la fe. Agafa Aristòtil, se l’empassa, i es troba amb un pensament grec, que no tenia res de cristià, i des d’aquí intenta donar solucions a problemes fonamentals de la fe. Això és cultural i no té res a veure amb el transcendent. Però després del fet cultural ve el negoci, les raons econòmiques.

Cal desfer-nos dels ídols i de les raons econòmiques que vinculen el transcendent amb el negoci i fins i tot també de les raons morals, que vinculen el transcendent amb determinades normes que son culturals o d’un moment històric, però no de fe. I fer prevaldre Déu i el ser humà amb la seva grandesa i llibertat de fill de Déu.

La relació entre Déu i l’home és un misteri, tan gran com voler compaginar la omnipotència de Déu amb la nostra llibertat d’éssers humans. Fent l’home amb llibertat, Déu es limita a si mateix. Fou aquell debat que va durar tants anys entre predestinació i llibertat. La possibilitat d’exercir la llibertat en la història és el compliment continuat de l’encarnació de Déu. Perquè tenim llibertat? per encarnar-la en la història. Per això és sempre tan important l’anàlisi, l’estudi del món, comprendre’l tal com és i no enganyar-nos, perquè és com contemplar Déu i l’encarnació. I un cop vist com és, exercir-hi la llibertat al servei dels altres. Per mi la transcendència és encarnació, construcció del Regne.

Amb la Conxa sempre dèiem que la Fe no és una qüestió per salvar-se sol, sinó que et salves entre tots o no et salves, que salvar-se vol dir transformar societat i la resurrecció vol dir que aquesta lluita dóna resultat i fa que arribi el Regne. St.Pau diu que el Regne de Déu ja ha començat, que està entre nosaltres però pateix violència…

Cal tenir, a més, de tant en tant, moments de repòs, de reflexió. D’això molts en diuen pregària. El fet d’aprendre a llegir el món i a Déu en el món es ja pregària i ens il•lumina la conducta per saber si el que fem s’ajusta al “full de ruta”. Això no té res a veure amb la concepció protestant del rendiment o de l’eficàcia. Jesús ve i aparentment fracassa. Viure la fe o veure’s al costat de Jesús, és com una manera d’aturar-se per “pistar-se” en el que fem, és una mena de pregària, al marge de l’èxit o el fracàs. Vivim en temps de pregària i profecia.

Necessitem mitjans per expressar allò que no es pot expressar amb la raó. Nosaltres ho expressem tal com ho hem rebut de la tradició i hem de respectar els que ho expressen diferent, però això no vol dir diluir el nostre pensament o el missatge. La Conxa ho explicava molt bé. Deia: “mira Agustí: Elodia no sabe leer y el otro día la vi con un libro devocionario invertido y cuando le dije ¿qué haces Elodia?”, em va respondre “le digo al Señor todo lo que dice este libro”. Doncs nosaltres fem igual. És un exemple molt bonic i real. Aquella dona no sap llegir, no sap el que diu i fins mira el llibre del revés, però parla a Deu...

Cristià i comunista. La llibertat del Cristià davant l’estructura.
Mai he tingut cap contradicció entre ser comunista i ser cristià. Els que plantegen que no és possible ser les dues coses es perquè ho plantegen des de les teories i no com una vivència o que no volen veure les exigències de justícia que demana la fe. Fou el gran repte d’en Comin, que era un fora de sèrie.

Sóc comunista, però comunista sense partit. Igual que sóc creient molt lliure. Si abans algú em preguntava com podia ser comunista sent cristià, jo ho despatxava al revés: miri, sóc comunista perquè sóc cristià. Per mi l’essencial del cristià és prestar servei, donar la vida pels altres i he vist que els comunistes presten servei. Tal com deia la Conxa, els comunistes, en tinguin o no consciència, tenen el sentit de servir a l’altre. L’interrogant fonamental, és què fem o què podem fer davant del sofriment de l’altre i sobretot davant del sofriment injust, i en això coincideixen comunistes i cristians.

Per això he participat en política. Ho he fet i n’estic satisfet, però tal com avui està muntada, si vols canviar la societat has de sortir al desert, deixar de ser una persona pública o esforçar-te per viure en el mateix desert encara que siguis persona pública. Jo vaig sortir-hi i crec que hi he viscut. Crec en la política, però també m’agrada, i moltíssim, el Dret. Crec que he col•laborat més en la transformació de la societat defensant des del Dret el sector públic, defensant els acusats en consells de guerra o sectors de la classe obrera que se la jugaven.

Dels meus pares he rebut tan la fe com el sentit de la justícia. Recordo que, de nens, en acabar la jornada anàvem sovint a l’Església de Betlem, i la meva mare –molt tradicional però molt oberta- em deia “Agustín si quieres salir, sal…”. El pare tenia molt clar el sentit primordial de la fe i que no s’havia de barrejar amb raó. I en això pel seu temps, era molt atrevit. Per exemple deia que això de l’ànima ve dels grecs i que els cristians ho van fer seu, però que no té res a veure amb la Fe. En canvi l’Església, per inseguretat en la fe, ha considerart veritats absolutes qüestions de segon ordre. Ja en aquella època ell era partidari de la secularització dels cementiris i de repartir el patrimoni que l’Església tenia. Creia, practicava i sabia transmetre que ser cristià volia dir servir als altres, fossin qui fossin. Des de sempre això ens ha donat molta llibertat com a creients, acceptant l’Església però sense dependre dels bisbes o de les seves tonteries.

És difícil tenir l’esperit obert quan els que manen confonen l’important amb la bestiesa. Serà difícil que la Jerarquia canviï, perquè els bisbes surten d’un cultiu de sostre baix. I els escullen precisament perquè mantinguin el sostre baix. El problema és que Crist, que no era Crist, sinó Jesús, no va venir a fundar un grup ni una conxorxa ni una església, sinó, senzillament, a anunciar que el Regne ja és aquí.

Fe, Església.
No em cansaré mai de pensar que l’Església, a més d’un espai de Fe hauria de ser també un instrument al servei de la justícia. Per desgràcia, des de la Jerarquia, ara no ho és. Des del Concili hem fet passos enrera perquè aleshores va haver-hi un alè de llibertat i servei que s’ha fet callar. Es difícil que les bases de l’Església assumeixin responsabilitats o el dret a pensar per si mateixos, però encara és més difícil que uns bisbes, siguin d’on siguin, facin un acte de resistència davant algunes de les absurdes imposicions de Roma.

La Jerarquia exigirà obediència absoluta i cega. Probablement no tant per principis com pel manteniment de la maquinària. Recordem que el Vaticà té 11.000 funcionaris en nòmina als que cal pagar cada mes, que a Joan XXIII el van fer sortir quasi per la porta del darrera perquè volia canviar la cúria, que un dels qui va substituir-lo diuen que va ser assassinat pel mateix motiu…

Però el canvi és irreversible perquè les bases ja no s’empassen segons què. La Jerarquia, anquilosada, no pot lluitar contra una societat que s’ha fet adulta, laica i plural tan ràpidament i en pocs anys. D’aquí a cinquanta anys, que no és res, el panorama i la presència de l’església catòlica no tindrà res a veure amb el d’ara, si més no en el món occidental que per bé o per m