per Xavier Alonso

"És un tema sobre el que he donat mil voltes, i sobre el que tinc, com a
cristià, força hores d'experiència. Sovint projectem la nostra confiança
sobre les institucions, sobretot quan som joves. L'Evangeli ens alerta
contra la idolatria, i crec que hem d'acabar no idolatrant res, i tampoc les
institucions o les xaxes. Tampoc les ideologies. Costa molta feina, moltes
penalitats, arribar a veure tot això clar, ja que l'impuls humà és a creure,
a creure en quelcom. Ho necessitem. Fins i tot és un requeriment del nostre
creixement psicològic. Les institucions son humanes, son estructures amb
coses bones i dolentes, i el nostre gregarisme ens mena a confiar de seguida
en mites. Desvetllar-nos-en és un esforç d'anys i maduresa, s'hi ha de
passar la prova de la soledat, del rebuig, de la marginació.

Recordo un llibre de González Ruiz, "El poder popular, tentación de Jesús",
en què venia a dir que el poder polític i social fou rebutjat per Jesús,
però que encara hi ha una mena d'experiències profètiques, les comunitats de
base, en les quals podem confiar. Penso que la Diàspora pot ser això, sempre
que no s'instituicionalitzi gaire.

Penso que una bona part de la gent d'esquerres acostuma a rebutjar les
institucions administratives i polítiques (les nostres esquerres son d'una
tradició més aviat anarquista, al nord d'Europa no hi tant aquest
anti-institucionalisme) , però peca d'un cert irrealisme ja que tots depenem
de les institucions, tots vivim immersos en institucions. Ens hi guanyem la
vida. No ens la guanyem a l'Església o a la Diàspora. Dit d'una altra forma,
les institucions són criticables, però ho són tant les alienes com les
pròpìes. Del punt de vista de la capacitat d'oprimir, tan opresores son les
institucions públiques com les privades, i tant ho són les comercials com
les ONG. Quina és l'experiència del cristià enmig de les institucions? Per a
mi no es tractaria de preferir unes institucions a altres (per molt que jo
prefereixi les d'un determinat color i perfil) com de fer l'experiència
cristiana enmig d'un grup de persones organitzades al voltant d'una
institució. És en aquesta experiència on jo he viscut la meva vida
professional. El pes del sofriment ha estat, més aviat, superior al pes del
gaudi. Jo el desert l'he conegut a les institucions (també a les ONG).

Des d'aquesta premisa, m'agradaria que gent amb més autoritat i experiència
em parlés de la seva experiència de persona de fe enmig de les institucions,
si ells han viscut aquest desert, aquesta marginació, i si de tot això han
tret llum, han tret quelcom de nou que em puguin explicar. Vull saber que
n'han tret. M'adreço a persones més gran que jo, amics i mestres. Pregunto a
les persones de Diàspora més grans que jo mateix: què hi ha més enllà del
desert, desert a què Déu ens crida? Com heu passat vosaltres aquest
itinerari? La conclusió no pot ser preferir una forma a una altra. Més enllà
de les formes institucionals, què hi ha?, com heu arribat a viure en pau i
cordialitat?

Voldria acabar amb una altra reflexió. Jo sé que més enllà de le certeses de
l'esperit, més enllà de tot, enmig de la nit fosca, hi ha la fe. Al final,
la fe viu despullada, sense recolzaments, sense contraforts. La fe que només
es recolza en ella mateixa. Quan totes les raons per creure en les
estructures humanes han desaparegut, jo continuo pensant o creient que cal
continuar apostant per les institucions, i també per la política. Ho crec,
ara, sense esperar res a canvi.

Xavier