per Jaume Botey

1.- Centralitat del tema de la Pau.
El crit unànim i massiu de Florència fou la Pau. No solament contra laimminent invasió de l'Irak, sinó un crit de la consciència, cada cop mésestesa, contra un sistema, que per sobreviure necessita matar molts perquè uns pocs visquin. Quan Madeleine Albright, la ministra d'exteriors de Clinton fou preguntada si el control occidental del petroli mereixia el milió i mig de nens de l'Irak menors de 5 anys morts des de 1991 a causa de
l'urani i l'embargament, respongué sense immutar-se que "el progrés exigeix sacrificis". És doncs una guerra econòmica i de màxima crueltat que poseeix tots els mitjans polítics, culturals i militars i que necessita la mort d'innocents. Del genocidi ara en podrem dir progrés.
Al 1991, amb la guerra del Golf, va començar una nova època a la humanitat. TOTS els valors que fins ara es tenien com a valors democràtics i que impregnaven l'Educació, el Treball, el Dret Internacional, la visió de l'altre, han estat capgirats al servei de la brutalitat i d'un model econòmic que necessàriament exclou. I amb l'11 de setembre es va entrar ja en un estat d'emergència i de bogeria en el que, per sobre el respecte prima la necessària humiliació de l'altre, de la cultura de la por. Tot s'autoritza contra aquell -individu o estat- que pretengui rebel.lar-se.
Serà acusat de terrorista i la força de l'imperi caurà damunt seu. Aquesta no serà una guerra com les anteriors. Ara es va a conquerir les fonts d'energia i les intel.ligències. La guerra i les estructures de la guerra formaran part a partir d'ara de la vida quotidiana.
El principal vençut ha sigut el Dret Internacional. La més important funció del Dret es establir regles de joc per evitar la imposició de la llei del més fort. Ara hem tornat a la llei de la selva, la llei del més fort, al reconeixement que els dèbils, com que tenen menys poder tenen menys drets.
I la guerra no solament s'ha convertit en el motor de l'economia –observeu com han augmentat les despeses militars en un moment de crisi!- sinó en la despesa necessària pel 20 % de la humanitat per a defensar-se del 80 % dels pobres.
Conseqüentment, la lluita per la Pau s'ha convertit també en eix central de lluita per la justícia.

2.- La invasió de l'Irak i els motius de la invasió.
Per això el crit contra la criminal invasió de l'Irak no es només un crit contra la criminal invasió de l'Irak. Es el crit contra aquest model social i militarista. Aquest cop, encara que s'ha pretès silenciar, a diferència d'altres conflictes passats i presents, la opinió pública ha fet un anàlisi correcte de les causes i ha parlat. S'ha fet evident que els motius de la invasió son:
1. Apoderar-se de les reserves de petroli i de gas més importants del món. Recordeu aquella frase de Kissinger "el petroli es massa important per deixar-lo en mans dels àrabs". Cal, per tant, matar per apoderar-se'n. Es tracta de retornar als seus antics propietaris -Esso, Mobil, Exxon, BP, Haliburton etc- els pous que el Baas va nacionalitzar el 1971. I d'això en direm progrés, Drets Humans i exercici de la llibertat.

2. Dissenyar un nou mapa de l'Orient Mitjà sota la hegemonia d'Israel, és a dir del sinonisme internacional (banca, fabriques d'armament, mitjans de comunicació), és a dir dels EEUU, que controli aquestes reserves. Dit d'altra manera, la recolonització del món àrab o la seva definitiva desaparició com a possible força en el món.
Les reserves de petroli s'esgoten. Ara el món occidental consumeix el 80 % del petroli mundial. Però les reserves estan als països pobres: Orient Mitjà, Llatinoamèrica, Africa. Aquesta es la geografia de les guerres del S.XXI.

3. En les nostres declaracions no acceptarem operacions de distracció.
Menteixen els que diuen que els motius de la invasió son:
a) Que Irak té armes de destrucció massiva. Els darrers informes de la Comissió Butler al 1998 van certificar la no-possessió i la impossibilitat de fabricar-les. I Irak ha estat inspeccionat contínuament des d'aleshores. Menteix Bush, menteix Tony Blair, menteix Aznar i menteix Berlusconi.
b) El restabliment de la democràcia a l'Irak. Es tracta d'un règim autoritari, d'acord. Que ha utilitzat la represió interna forta, d'acord. Que és necessari un procés de democratització, d'acord. Però no barrejarem les coses ni acceptarem que es barregin: davant el perill d'invasió i les seves causes reals, mai posarem les condicions de règim intern com a prerrequisit. No acceptarem excuses ni mitjes tintes ni operacions de distracció per estar més d'acord amb aquells que, més o menys explícitament, de dreta o esquerra, estan d'acord amb la invasió o no s'atreveixen a oposar-s'hi. La invasió és un crim. Avui l'única prioritat és aturar la guerra.
D'altra banda, davant les altres "democràcies" del Golf, amb els diners del petroli Irak ha donat salut per tothom i ensenyament gratuït, aigua potable, 2.600 calories per persona, etc.

4. Refús de la invasió, tan si és amb aprovació de l'ONU com no.
Estarem en contra de la invasió, sigui qui sigui qui la decideixi, encara que sigui amb l'aprovació del Consell de Seguretat en aplicació de la resolució 1441. Igual que hi estarem en contra encara que el govern espanyol, que ha estat elegit, hi doni conformitat. Perquè també el primer vençut en aquest nou ordre és l'ONU. Humiliada fins a l'extrem de quedar reduïda al paper de justificadora del genocidi. L'ús que EEUU en fa i l'extorsió dels membres del Consell de Seguretat o el prescindir-ne quan no li interessa s'assemblen molt a l'ús que Hitler va fer de la Societat de Nacions. I al final, lamentable el paper de la Xina, que ha dit el Sí a la 1441 "per no ser acusada d'anticapitalista", lamentable el paper de França, finalment doblegada perquè ha aconsseguit canviar una "y" per una "o", lamentable el paper de Rússia que va dir el Sí amb la garantia de poder seguir, pel seu compte, el genocidi de chechens. I lamentable el paper de Síria, únic país àrab ara al Consell que per sortir de la llista de països de "l'eix del mal" ha obert la porta a la resta de països àrabs per presionar Irak.

5.- Passar de la protesta a la proposta. Protegir-se de la apolicitat.
El crit unànim i massiu de Florència fou la Pau. Un milió de veus demanant la Pau. Extraordinari i emocionant. Però el moviment antiglobalitzció és encara un magma, i cal passar del testimoni a l'acció política, perquè per arribar a l'horitzó utòpic de la Pau que volem cal dissenyar els passos concrets, més prosaics i pròxims. No n'hi ha prou amb els crits de la pau i denunciar els horrors de la guerra o limitar-se a fer pressió sobre els governs a fi que en les crisis internacionals no recorrin de manera sistemàtica a la guerra. No es suficient el discurs moral del pacifisme. I al moviment antiglobalització, encara tan anti-partits, tan anti-poder, tan anti-institucional li cal aterrar, mesurar-se amb la complexitat dels problemes, amb concreció de la història, ha de dissenyar estratègies d'aliances per fer les seves propostes políticament credibles.
Per a poder esdevenir subjecte polític el moviment antiglobalització ha de passar de la protesta a la proposta i buscar solucions -polítiques, econòmiques, culturals i fins i tot militars- als problemes que planteja la Pau i els grups interessats en la guerra. Per exemple:
- com fer propostes de progressiu desmantellament de la indústria armamentística i mantenir alhora la proposta de creixement econòmic?
- com compaginar culturalment les propostes de creixement econòmic, per exemple, d'un 3% -que vol dir increment en un 3% del consum d'energia i de petroli- i les propostes de justícia i austeritat ecològica?
- com educar per la pau o fer propostes de pacificació de les actituds en la vida quotidiana en un context de progressiva violència a la TV, amb l'immigrat, al treball etc.?

6. Judici cristià i propostes
1. Pel cristià el judici ètic inspirat per l'esperit de l'evangeli és necessàriament radical: no hi ha possible compromís quan està en joc la vida i la dignitat de les persones. Cada persona, cada cara, cada mirada, sigui la d'un cristià, jueu, musulmà o ateu, és un reflex irrepetible de la cara i la mirada de Déu. Té nom i cognom i només n'hi ha una i si la matem o maltractem, matem o maltractem Déu. Com ens ajuda aquest context de lluita per la Pau a reformular la Fe?

2. Coincidim amb molts cristians en refusar la guerra. Però no n'hi ha prou. La bona voluntat i la Doctrina Social de l'Església ha de ser substituït per l'anàlisi de les causes. Això ens porta a la necessitat de canviar el sistema. En alguna ocasió això voldrà dir portar el conflicte a l'interior de la mateixa Església, que refusa la guerra i lluita contra la pobresa, però no refusa el sistema que necessàriament genera la guerra i la pobresa. Com ens ajuda aquest context de lluita per la Pau a reformular el compromís social?

3. Seriem capaços de reunir recursos, intencions disperses que hi ha a dintre nostre i al voltant però a prop nostre, construir lentament una associació, un col.lectiu, un grup d'amics, uns sopars etc. a favor de la pau, per l'emancipació dels pobles i de les classes, que vagi una mica més enllà dels petits incidents de la nostra vida quotidiana, que obri horitzons en el nostre context tan limitat d'horitzons? Seria massa somiar poder arribar a ser, en nostre moment de dimissió dels intel.lectuals, un petitet referent més de desobediència i d'inssubmissó, de dignitat contra aquest món, cada cop més estret i allunyat de nosaltres?