de Jaume Botey

No puc deixar de pensar en el tema que aquests dies sacseja el món i en algunes de les petites accions que hem fet. Penso sobretot ara en aquesta petita meravella, nascuda tan quasi del no res, dels dejunis per la Pau. Com és que d’aquell primer impuls, tan ingenu, va sorgint una cosa que creix, que sembla que ajuda a sumar i no dividir, que ajuda a comprometre…?

Enfront del potmodernisme, del relativisme en els valors o de l’immediatisme en política, sembla urgent obrir espais de llibertat i de resistència, d’una revolta moral que miri el futur i que tingui també capacitat de concretar-se en acció immediata. Algú va dir que això del dejuni era una acció profètica.

El tema de la Pau no és un tema qualsevol des de l’òptica cristiana. Està a les arrels mateixes del missatge i és en definitiva la lluita del bé contra les forces del mal. I és també aquest sentit central de la Pau el que em fa anar ara, del 15 al 23 de febrer altra vegada cap a Irak com a gest de fraternitat.

Profecia, compromís polític i el compromís per la Pau

La polèmica entre estructura i canvi o entre institució i carisma ha estat sempre present al llarg de tota la història i es dona a l’interior de totes les societats, col.lectius, esglésies, institucions i partits. Durant la història de l’Israel de l’A.T s’identificava amb la confrontació entre profetisme i sacerdoci, entre els que estaven contra la manera com s’aplicava la Llei i els que vigilaven el compliment de la Llei i cuidaven del Temple. Es evident que Jesús se sitúa en el camp dels profetes, trenca la Llei i critica la religió del Temple. Entre nosaltres avui podríem entendre’ns parlant de profecía i compromís polític.

L’acció immediata és l’acció política. La voluntat de mirar el futur i en profunditat, la que dóna sentit a l’acció política, és l’acció profètica. S’alimenten mútuament. L’acció profètica es proposa mantenir el sentit dels valors absoluts i confirmar, sense dubtes i probablement també sense prudència, la fidelitatat dels cors. Busca la qualitat de l’acció més que la quantitat, la solidesa del resultat més que la seva visibilitat. El seu perill es menysprear els medis quotidians a través dels quals, pas a pas, la profecia es concreta en accions de transformació, en política. Els dos tipus d’acció son igualment necessaris, però tenen funcionaments diferents. La política sense profetisme queda presonera de si mateixa i de l’immediatisme, però la profecia que no concreta, que no transforma l’immediat, que no es medeix amb la història, només és gests buits.

La profecía s’expresa sobretot a través de gests profètics. El gest profètic no entra en càlculs tàctics, trenca esquemes, sorprèn la imaginació. No s’organitza, neix d’una crida profunda i no es pot alimentar d’un vague entusiasme o imitant un altre gest profètic. No ha de preocupar-se d’influir en les situacions perquè és el reclam d’una crida interior, d’una urgència que trenca els límits d’allò immediat, que trascendeix la lògica del conflicte concret per situar-se en un altre nivell. Necessita l’accció organitzada i vol concrecions, però la seva urgència no és preocupar-se dels efectes immediats, sinó obrir nous camins. Judica el realisme polític i les estratègies, obliga a cada un a repensar en termes nous les paraules de sempre. Els resultats, si es produeixen, vindran per sí sols perquè són imprevisibles. I sovint, abans de saber-se els resultats, el gest i els seus protagonistes són acusats d’estravagants o insensats.

Una de les característiques més interessants de la profecía es que critica el present i anuncia el futur en funció de la fidelitat al passat, del retorn a la tradició original del col.lectiu. Els profetes criticaven que per obeir la Llei el sacerdoci i Temple oblidéssin Déu. Les heretgies medievals s’oposaven a l’Església vinculada a l’Imperi exigint retornar a l’esperit de pobresa de l’Evangeli. Els que s’oposaren a Stalin denunciaven el genocidi en funció del sentit original i fraternal del comunisme. En aquestes circumstàncies el trencament entre institució i profetisme es dur perquè el profetisme posa sobre la taula i en primer terme la fidelitat. El sistema es defensarà negant les acusacions del profeta i el condemnarà al descrèdit a l’ostracisme o a la mort.

El gest profètic s’acompanya sempre de sentiments profètics, sentiments forts alimentats des d’una força espiritual que vé de la passió per l’absolut, a les antípodes del que avui anomenem pensament dèbil. El pensament dèbil son emocions i sentimentalisme. El de pensament dèbil “sent” horror, por o compassió, però es queda aturat, no es mou cap al compromís. Bona part de la tècnica informativa de la TV porta al pensament dèbil: les imatges esgarrifoses provoquen emocions cada cop més fortes i insuportables i aconssegueixen que l’espectador acabi dient “jo no puc fer-hi res, que intervingui l’OTAN d’una vegada!”. Sense adonar-nos-en ens han convertit en esclaus, convençuts que no hi podem fer res i en defensors del militarisme. El sentiment profètic pretén substituir l’horror sentimental per la capacitat de revolta. A la revolta no compta ja la meva vida o la meva mort, no compto jo, no compta la meva fortuna o la meva desgràcia, no compte la meva por, sinó que compta la injustícia que es fa a l’altre i la meva solidaritat amb l’altre, amb el que pateix la injustícia. El sentiment profètic és un sentiment fort, que mira cap al futur, que deixa de banda les petites exigències personals de comoditat, riquesa o seguretat i es medeix a sí mateix amb les grans qüestions de justícia o del dret de l’altre.

La Pau no es un fruit eteri que vingui dels núvols, sense noms, sense responsables, sense causes, resultat d’un sentiment dèbil. La Pau és el resultat difícil de la lluita contra les forces del mal o de les que busquen el bé només per a uns pocs. Per això la Pau no pot deslligar-se de la justícia. Només una Pau justa pot ser una pau que duri. Com que per essència la justícia està absent del capitalisme la Pau nascuda d’aquest ordre sempre serà una pau falsa, a punt sempre de ser trencada.

El polític revolucionari ha de saber gestionar bé i per al bé de tothom la part de sistema que el sistema li hagi confiat, però ha de donar també inequívoques senyals contra el sistema que està gestionant. Sense sentiment profètic la gestió política no es més que una suma d’interessos corporatius. Per això, la primera condició de qualsevol acció política, si vol ser eficaç, és que hi ha d’haver valors i mística i exigència amb els que s’hi comprometin. I necessàriament implicarà sacrifici i risc. Si la propaganda per augmentar el nombre d’afiliats es “apunteu-vos, que no costa res, no hi ha risc” s’hi podran apuntar tants com abonats a la companyia del gas, que no té per objectiu canviar el món. I la lluita per la Pau si no vol ser només folklore, si no vol ser presonera de la ideologia dominant com a vegades li ha passat al pacifisme dominant, comportarà necessàriament sacrifici i risc.

El pacifisme no es apolític. No es pot fer una acció a favor de la Pau sense informació prèvia, sense contactes amb els responsables polítics a interior o externs. Haurà d’implicar-se en el context dels altres moviments que lluiten per la Pau, necessitarà dissenyar l’estratègia i arribar a acords, saber al costat de qui es posa, a quins interessos defensa, quins i quants són els seus aliats. I haurà de tenir com a primera virtut la paciència, no tractar com a enemics als que també busquen la Pau encara que sigui des d’un altre perspectiva.

Desitjo doncs que tinguem la imaginació i el coratge de ser més profetes, de tenir la intuició més afinada, de saber suportar el risc. Però també de ser més polítics, de saber concretar en l’avorriment del dia a dia les accions que transformaran, de saber ser constants al servei dels pobres, de saber tenir paciència en la negociació. Perquè les batalles no es guanyen en el moment de la guerra sino en el moment de la pau.

Jaume, Lovaina febrer del 2003