“DIT I FET” ESTÀ EN PERILL

I

Dit i Fet es una associació situada al Districte de Ciutat Vella de Barcelona que modestament intenta donar resposta a una de tantes formes d’exclusió i marginació que hi ha al barri, la dels homes sols que viuen al carrer. Ara hi viuen 17 persones grans, majors de 65 anys, que havien estat malalts de les malalties socials pròpies de la vida al carrer. Va començar fa més de vint anys i en aquest temps hi han viscut i n’han format part més de 140 persones. Està situat en el primer pis d’una casa antiga, com tantes altres cases de la zona del Gòtic Baix, que fou donat pels propietaris a l’església de St.Just i Pastor. Es una de les poques entitats socials d’atenció directa que hi ha en aquest barri Gòtic, comercial i amb presència dels estaments socials, culturals i polítics de Barcelona.

Però no és un “centre” tal com per tal s’entén habitualment des dels Serveis Socials, ni és tampoc una entitat “assistencial”. La originalitat de Dit i Fet és que els que hi viuen formen una peculiar comunitat de pobres, d’autoajuda i autoassistència. Un s’encarrega de la compra, l’altre de fer el menjar, l’altre dels comptes, un altre acompanya als seus companys al metge, etc. Tots fan la neteja. S’autoorganitzen. No hi ha ajuts públics. És un grup de gent molt pobra del barri que comparteixen amb molta senzillesa la vida, l’afecte, la complementarietat, el servei, l’amistat i la pregaria entre ells i amb un grup de voluntaris. La comunitat de religioses de Lestonnac de Ciutat Vella, les Germanetes i Germanets de Sant Domènec de la parròquia de St. Jaume del carrer Ferran i altres comunitats de religiosos, entitats i amics i amigues s’apleguen fer fer pregaria i eucaristia una vegada a la setmana, hi donen suport i ajuden, hi són molt presents. Viuen pobrement però amb dignitat, la majoria cobren la pensió no contributiva. Tenen com a feina comuna el rober. Reben roba, l’arreglen amb ajut de voluntaris i la donen gratuïtament a altres pobres de carrer. El promig de visites mensuals és de 500. Una altra de les característiques d’aquesta comunitat de pobres és el menjador, sempre obert i sense preguntar a ningú qui és ni d’on ve. A vegades són més de quaranta.

L’ànima d’aquest petit miracle és el P.Paco, de 74 anys, membre de la comunitat de St.Felip Neri. I l’ànima del P.Paco és l’Evangeli entès com a compartir la vida i els riscs de ser pobre. Pel P.Paco, evangeli, pobresa i eucaristia o compartir el pa no es poden separar. Cada dijous es diu la missa entre marginats.

Essent vicari de St Just i Pastor, el P.Paco va obrir les portes al marginat sense sostre, marcant des del començament unes normes molt senzilles pels que demanaven venir-hi a dormir: voluntat de deixar l’alcohol, viure junts i compartir les feines de la casa i les necessàries per guanyar-se la vida. Dels 140, molts s’hi han quedat fins a morir, altres van preferir tornar al carrer, alguns dels d’ara hi són des del començament. Va costar al començament vèncer les desconfiances dels veïns del mateix immoble al veure entrar-hi persones amb dificultats socials visibles. Val a dir però que avui la convivència és excel·lent, que s’han guanyat mútuament el respecte. Aquest no és un element gens banal en l’actual societat d’agressivitat social.

II.

Ara això està en perill. Fa uns dos anys l’església de St.Just i Pastor va cobrar vida independent en relació al Pi. Conseqüentment va canviar l’equip. Però també l’orientació pastoral. El nou equip diu que necessita els locals de Dit i Fet per les tasques parroquials de catequesi o preparació matrimonial i que Dit i Fet ha de marxar. El nomenament com a rector de Mn. Armand Puig fou ja un fet sorprenent pel fet que pertany al bisbat de Tarragona i segons el Dret no és normal que s’encomani una parròquia a un capellà d’una altra diòcesi. Però Mn.Puig és amic de l’ara Cardenal de Barcelona, Martínez Sistach, des de que aquest era bisbe de Tarragona. És un reconegut biblista, autor entre d’altres d’una vida de Jesús que ha estat un èxit editorial. Recentment ha sigut nomenat degà de la facultat de Teologia.

I és també un fet conegut la vinculació de Mn. Armand Puig amb la comunitat de St.Egidi. Es tracta d’un moviment d’espiritualitat estès per tot el món, que té com a camps d’actuació la solidaritat amb els pobres, l’ecumenisme i la voluntat de mediació en processos de conflicte. Va organitzar la trobada de líders religiosos a Assís, a la que va assistir Joan Pau II. Fa uns anys va organitzar una trobada també de líders religiosos aquí a Barcelona, al Liceu. És un grup políticament influent tan al Vaticà com entre nosaltres a l’estil d’altres corrents d’espiritualitat propiciats durant el pontificat de Joan Pau II.

No sembla versemblant que la raó que l’actual equip de la parròquia de Sant Just i Pastor dona perquè Dit i Fet hagin d’abandonar el local sigui la catequesi o els serveis parroquials, ja que l’església de Sant Just i Pastor disposa d’amplis espais dintre del seu mateix recinte. D’altra banda Dit i Fet ha manifestat la disponibilitat de compartir els locals on ara viuen amb les necessitats de la parròquia a les hores i dies que a aquesta li faci falta. Més aviat semblaria que la destinació a que la parròquia o la comunitat de Sant Egidi puguin preveure dedicar aquests locals un cop rehabilitats sigui realment una altra.

Hi ha gent de la parròquia de Sant Just i Pastor que manifesten no estar d’acord amb la decisió de treure Dit i Fet del que ha estat casa seva durant tants anys i ho comparen al “mobbing” de les immobiliàries a d’altres cases de la mateixa zona. Però els membres dels anteriors òrgans elegits i representatius de la parròquia han desaparegut o han estat dissolts, també la coral, que assajava a Dit i Fet, i el sacerdot que fins aleshores hi donava suport, i fins el sagristà. Molts dels feligresos d’abans van ja a d’altres parròquies.

III.

Càritas, amb voluntat de mediació, ha ofert a Dit i Fet uns locals alternatius: per dormir al carrer Rull, per menjador i per rober l’església de l’Esperit Sant, al carrer Nou de Sant Francesc. Posar-los en condicions perquè cada un d’ells puguin fer les seves funcions suposarà una gran despesa. És obvi que el problema no és econòmic.

Dit i Fet, encara que no entén ni accepta l’origen de tot aquest procés, reconeix l’interès i considera la possibilitat que se'ls ofereixi, però pensa que aquesta no és la solució

Perquè fins ara les funcions de casa, menjador obert i rober es desenvolupen en un mateix espai. Trencar això pot significar el final d’una vida en la que convivència, acollida i treball ha format una unitat. Veuen que Dit i Fet pot anar agafant les característiques de “residència assistida”, és a dir, perdre la seva principal característica de casa autogestionada pels mateixos pobres.

Perquè trenca l’arrelament amb els veïns de la seu actual. Un arrelament que no s’ha construït sense dificultats, però que finalment ha significa’t el respecte i l’apreci mutu. Se’ls fa una muntanya haver marxar d’allà (parlem d’homes majors de 65 anys) i tornar a començar a vèncer els processos de desconfiances que es van haver de vèncer ara fa vint anys.

Perquè el local que se’ls ofereix, a la vora del carrer Escudellers, zona especialment castigada per l’alcoholisme, la drogadicció, la prostitució i la violència al carrer i en definitiva la inseguretat, no facilita la continuïtat de la seva recuperació personal i social, de relacions amb el veïns i veïnes i òbviament dificulta la presència del voluntariat.

Els dol la manera com des de la parròquia Sant Just i Pastor s’està portant el procés, sense que pràcticament ells hi hagin participat. Com si tot estigués ja acordat i decidit sense que ells puguin dir la seva. Amb la finalitat de dialogar i trobar una solució compartida els propis interessats han explicat individualment per carta el drama que per ells significaria el trasllat. Cap resposta des del setembre de 2006. Al carrer, “si voleu parlar, podeu fer-ho amb Càritas”. Temen que en qualsevol moment se’ls comuniqui el desallotjament de manera peremptòria sense poder fer-hi res.

Els dol sobretot l’actitud de la Jerarquia de la diòcesi. El bisbe anterior, Ricard Mª.Carles, hi havia anat diferents vegades i havia celebrat l’eucaristia amb ells. Malgrat possibles diferències se’l sentien pròxim. Ara, amb l’amenaça i l’espasa de Damocles a sobre, moltes persones i per vàries vegades s’han dirigit a l’actual bisbe demanant diàleg. Tampoc cap resposta.

IV.

Per tot això, a molts cristians i cristianes, i fins i tot a moltes entitats no cristianes, que valorem extraordinàriament la tasca cívica i social de Dit i Fet, tan en relació als que hi viuen, com entre el voluntariat i entre els veïns i veïnes de l’immoble i del barri, ens resulta incomprensible que se’ls faci marxar.

Ens preguntem

Perquè no s’utilitzen els diners que costarà arranjar els nous locals que Càritas Diocesana ofereix, per posar en condicions l’actual edifici en aspectes tan necessaris com la instal·lació elèctrica, seguretat, protecció contra els incendis etc.

Perquè no s’accepta la proposta de Dit i Fet de compartir aquells locals amb la catequesi o les altres activitats per les quals la parròquia diu que els necessita, com han fet al llarg d’aquests anys amb el cor de la parròquia.

De quins diners disposa la Parròquia de St. Just i Pastor, i d’on sortiran, per arreglar i fer seu l’actual espai de Dit i Fet.

També a nosaltres ens dol profundament l’actitud de la Jerarquia. No l’entenem. No entenem com una obra, al nostre parer tan profundament evangèlica, no sigui tractada des de la Jerarquia de l’Església amb la delicadesa que demana “la opció preferencial pels pobres” que proclamen tots els nostres documents.

Dit i Fet és una entitat dèbil, sense poder polític ni econòmic, només amb la força de l’evangeli. Des de que està amb aquesta situació d’incertesa han sigut molts els voluntaris i voluntàries que han manifestat haver descobert allà l’evangeli i una manera diferent de viure la vida i la fe i no entenen que l’església dels pobres tregui als pobres. Nosaltres ens preguntem quina pastoral o la catequesi pot fer una parròquia que treu a un grup de pobres ja existents per a poder fer cursets o catequesis per parlar de pobres, o com és possible parlar del Jesús pobre de la bíblia sense tenir presents als pobres reals de carn i ossos.