Per Pablo Moragas i Nurita
(des de França, Febrer de 2005)

Arrel de la darrera trobada de Diàspora, les repetides vegades que n’hem parlat del tema i, pel que sembla, la necessitat de concretar una mica “què volem de la Diàspora”, ens animem a escriure com es viu des de la distància. Deixeu-nos fer algunes reflexions en la intimitat, sense voler “sentar càtedra”, més aviat pistes de coses que hem anat comentant darrerament.

Els “signes del temps”, el context, l’Església, els creients

Pels vents que bufen, sembla que l’obertura i els bons auguris que s’iniciaren amb el Vaticà II poc a poc van sent substituïts per un model de fe més basat en les formes i la rigidesa en el marc teològic que en una experiència adulta de l’Evangeli al mig de la societat.
Sense idealitzar els temps passats, resulta que en el nostre itinerari personal, d’alguna manera, ens sentíem hereus d’una manera de viure la fe oberta a la societat i amb voluntat de ser “llavor en mig de la massa”, petit nucli de transformació personal i col•lectiva. La inquietud de pensar que era possible viure la fe com a eix de la pròpia vida, transformant-la i obrint-la als altres (especialment els més exclosos), movia i removia persones i grups. I de fet, la nostra pròpia fe s’ha alimentat de la referència de cristians que s’atrevien a anar mes enllà, de viure més senzillament, de provar altres maneres de compartir la vida, de participar en la societat, de sentir que l’Evangeli els portava a viure de manera diferent. De capellans i monges obreres, de parròquies obertes al barri, de professionals cristians amb un alt sentit de la responsabilitat, de grups que alimentaven tot això (esplais, moviments, grups de matrimonis, trobades de religiosos,...), de gent normal que en la seva tasca l’aliment de la fe els portava a voler viure més autènticament. De fet, la referència a persones concretes és una constant quan busquem com confirmar l’estil que intuïm... “sí, creure com en J., viure com el T., obrir-nos com ho el P. i la J., aprofundir la fe com ho fan al Brasil o Mèxic, l’austeritat de Maconí, etc...”. És a dir, la fe no com a abstracció sinó com la viu i la fan concreta gent concreta. Com Jesús que es va fer home.

I sembla que els temps han canviat. La lluita de classes ha canviat, Europa s’ha fet més rica, el treball manual ha evolucionat, la presència dels immigrants és creixent, la tecnologia ens permet molt, la dimensió de l’espai i del temps també ha evolucionat molt, l’accés a moltes necessitats –per sort- s’ha generalitzat... nous escenaris, que dirien. Però la realitat dels exclosos no ha canviat, la societat de consum s’ha arrelat, les diferències entre rics i pobres no han millorat, i sembla que l’individualisme s’imposa a l’hora d’orientar les decisions. La recerca espiritual queda closa en l’àmbit personal i sembla que ja no pugui revolucionar la vida sinó potser ajudar a sostenir-la o justificar-la, al menys. L’església-institució va perdent el seu paper com a referent o espai en aquesta recerca “espiritual”; i guanyen terreny camins espirituals més en consonància amb les necessitats de la societat. I resulta que la resposta “institucional” va sent la fermesa doctrinària. Ara, que tant necessitàvem el diàleg!

La diàspora ens és lloc de veure que hi ha persones que viuen com intuíem la fe, encara que sembli que les veus "oficials" no vagin molt en la línia d’aquesta fe viscuda de la que ens sentíem una mica hereus.

La diàspora com a realitat. El futur i la fe viscuda des de baix

I en tot això neixen les trobades de la Diàspora, com a espai per a compartir obertament la fe en l’Evangeli de Jesús, als que la volien treballar des de baix, des d’organitzacions en certa manera alternatives, des de gent dispersa i “perduda” al món. Creiem que els principis de la Diàspora tenen plena vigència, encara que vagin perdent “espai numèric” al si de l’Església-institució. La reunió periòdica i fidel d’un grup de 30-40 creients i no creients -però amb intuïcions connectades- durant anys confirma la proposta inicial. De fet, es confirma com a realitat “d’església”, de cristians reunits per celebrar la fe i de molts d’altres que se senten en comunió encara que no hi siguin físicament presents (molt important també, com ens recordava en Paco Marín un dia o reiteradament l'Agustí). En aquest sentit ens sentim Església agermanada, per exemple, amb les velletes del Pep dels grups bíblics, plantejant-se la vida a la llum de la Bíblia.

Amb el temps anem entenent que aquella fe que volem aprofundir està molt connectada amb la fe que compartim a la Diàspora. Allà alimentem les vides i en coneixem referents que ens ajudaran a fer d’allà on vivim “espais de recerca evangèlica”.

Aprenem que la fe necessita treballar-se en la vida mateixa, en la pregària, en la celebració, en obrir-se a la realitat i mirar la vida des de l’Evangeli. La Diàspora ajuda en tot això. Remou, mou, incita a replantejar-se, celebra, comparteix, revifa.

Però la fe des de baix implica fidelitat a posar-hi la mirada, actualitzar què vol dir des de baix quan ens trobem amb molts estudis i béns materials, que vol dir parlar d’exclosos quan sovint estan tan lluny de la nostra vida diària, què vol dir parlar d’austeritat quan sembla que hi ha necessitats insalvables, quan tenim tanta tecnologia, què vol dir tot plegat i en “obert diàleg als temps”.

Creiem en la fe viscuda des de la Diàspora però creiem en la fidelitat si n’esperem fruits. Aquesta fe s’ha d’alimentar, qüestionar, celebrar, compartir...

Proposta de funcionament

El funcionament establert també permet aquest aprofundiment; la seqüència:
COMPARTIR/CONÈIXER/PREGUNTAR – CELEBRAR - TAULA PARADA lliga molt amb el que es proposa des d’un inici i ressona, sense ser vanitosos, a primeres comunitats cristianes. És cert que la pregunta és com continuar. Potser una alternativa podia ser mantenir aquesta seqüència però convidant a persones que viuen la fe com nosaltres a explicar-ho i compartir-ho. Pensem en lo que han anat fent els diferents grups (Emmaüs, Lluís Caparrós, Girona,...), però que s’ampliés a d’altres experiències (aquells del barri de Natzaret de València, els d’Andalusia amb els immigrants,...). Altre possibilitat seria portar a teòlegs que alimentin aquesta “fe des de baix” (associació Joan XXIII, grups “Carles de Foucauld”, Dones i Teologia,...), per ajudar a “donar cos” a les intuïcions. De fet, n’hi ha molta gent en diàspora! i sembla que es un "estat" amb el que molts s'identifiquen

Potser una organització anual, o un petit programa, ajudaria en tot plegat. I potser podríem aprendre a organitzar-nos sense caure en el sentit dolent del terme, com ens ensenyen, per exemple, des d’Amèrica Llatina.

Per cert, respecte al nom, intentar que no sigui un entrebanc. Diàspora és prou ampli si bé posar el substantiu Cristians , de per si, no hauria de ser mai excloent...

Bé, algunes pistes per animar el treball. Una abraçada des de la Diàspora...