per Judit Pruna i Senén Roy

Quan vam rebre el convit d'escriure com vivim l'Evangeli el primer que ens vam preguntar és com vivim... Entenem la fe arrelada a la vida. Aquí en teniu un tros.
Som la Judit i en Senén, tenim 25 i 28 anys; hem estudiat Educació Social i actualment un estudia Sociologia i l'altre Humanitats mentre treballem; de moment, d'educadora en medi obert a Barcelona i de professor de formació professional a una escola concertada de Terrassa. Vivim un a Cardedeu i l'altre a Barcelona, en pisos de lloguer. Quant a la fe, a més a més de a casa, hem anat coneixent espais diferents: un el de parròquia i l'altre el d'escola cristiana; més tard, junts, el Comitè Oscar Romero i Cristians/es en Diàspora.
Hi ha alguns trets del moment històric que ens toca viure que condicionen amb violència; us en volem anomenar només alguns dels que portem més enganxats a la pell, uns perquè ens toquen de ple, altres perquè formen part de la realitat que ens envolta. La privatització (subcontractació) del treball socioeducatiu, la precarietat que implica la flexibilitat laboral, la disminució dels pressupostos per a benestar social en detriment d'altres interessos, el preu del lloguer desorbitat, el preu de la propietat impossible, la dificultat de conciliar projectes personals amb els laborals,...

Preguntes d'angoixats ... (entre parèntesis les respostes més viables i usuals)
 Quant trigarem a tenir criatures? Quantes en tindrem? (la mitjana d'edat ronda els trenta, el nombre de nanos no passa de dos)
 Com ens ho farem per viure plenament els nostres projectes laborals i personals-familiars? (les excedències per cura d'un fill menor de tres anys o les reduccions de jornada van a càrrec de la mare -en el cas que tingui un contracte que li ho permeti-, les mitges jornades també, sovint són les àvies que en tenen cura,...)
 Com viure una fe arrelada i compartida amb la gent que ens envolta? (grupets fora de les parròquies, desarrelats que perden la fe en perdre el context, religiosos que proven de distingir-se per l'hàbit,... i a sobre, una església jeràrquica, obsessionada per la moral, però sorda i cega a les injustícies estructurals contemporànies)
 "...Jesús meu!, però els veies, els carrers?/
Només els carrers, n'hi havia milers, com us ho feu,
allà baix, per escollir-ne un/
Per escollir una dona/
Una casa, una terra que sigui la vostra, un paisatge per a mirar..."
...davant l'Evangeli
Quan ens centrem massa en aquestes preguntes costa de veure-hi clar. I parlant de foscor, la paradoxa de la creu o la història d'un Déu a qui ens costa comprendre de tant clar que parla. Jn 20, 8-10: "Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I els dos deixebles se'n tornaren a casa."
Joan i Pere encara no han entès. De fet, era difícil entendre alguna cosa (de fet, ens costa molt). Era difícil pair l'assassinat d'un amic, però més aclaparador resultava, llavors, el que els havia estat anunciant la vida d'aquest. Ni tan sols estant Jesús viu i escarrassant-se per fer-ho arribar, entenien gaire del que deia. Ens és molt punyent el patiment de Jesús quan percep que el gruix de la gent que el segueix no acaba d'anar a fons amb les seves paraules i n'interpreten el que volen, el que necessiten. I pregunta frontalment als que li són més propers "i vosaltres qui dieu que sóc?" Hi ha algú que estigui entenent alguna cosa?...

El Dissabte Sant
El camí que fem tots els cristians des de l'absurd, a la comprensió d'una veritat que ho trastoca tot. El no comprendre de Joan i Pere és el nostre. Jesús acaba de morir. El seu projecte fracassa de la pitjor de les maneres. L'absurd ha triomfat aniquilant tota esperança... I dies, mesos o anys més tard els que ho van viure de prop parlen de resurrecció, del triomf de la vida sobre la mort, de la confirmació definitiva de que Déu ens estima i desitja de nosaltres que ens estimem d'igual manera. ¿Què ha passat entremig? ¿Com es passa del Divendres Sant al Diumenge de Resurrecció? ¿Quin dissabte hem de viure nosaltres per a poder convertir aquest divendres tant contemporani en un diumenge tant necessari?
Algunes pistes del que segur va succeir aquell dissabte llarg:
 Els amics i les amigues de Jesús segueixen junts. No hagués estat gens estrany que es dispersessin, que ho deixessin estar tot, que tornessin a la seva vida anterior. Alguns segur que ho fan. Però molts segueixen trobant-se, provant d'entendre alguna cosa.
 Són testimonis els uns pels altres, del que els va succeint. A cada fet nou que ocorre, van corrents als deixebles a explicar-ho. És el primer que fan els d'Emaús, o Maria quan veu el sepulcre buit. Encara que sovint no els facin massa cas, o no se'ls creguin.
 Van descobrint-se i comunicant-se el sentit de tot allò que ha succeït. Rellegeixen les escriptures i els fets que s'acaben de donar (com van fer els deixebles d'Emaús).
 Allò que viuen no es tanca en ells, el seu testimoni transcendeix aquesta primera comunitat.

Relectura d'aquestes característiques del Dissabte en el nostre present:
 Som fills d'una herència, és important recuperar les vivències de tots aquells que han fet seu el missatge de Jesús.
 Necessitem comprendre els esdeveniments que estan succeint actualment. Cal acompanyar-nos, trobar-nos.

Relectura de la certeses que revelen la paradoxa del divendres:
 Quant més s'està disposat a perdre, menys s'està en el camí de perdre's.
 La intolerància com a valor, enmig d'un temps on el que realment promociona és no comprometre's, no tocar, no qüestionar, no denunciar, ...
 Cal descentrar-se per a saber veure la dimensió col•lectiva (política, econòmica, de territori, ...) dels fets que es donen prop nostre, que ens toquen.
 Quin lloc ocupem al mon en relació a les estructures de poder?

Post Data
En aquest camí del descentrar-se, més d'un cop hem acabat fent apologia de nosaltres mateixos, més que no pas despullament. Sort en tenim de textos com aquest, per dir-nos l'un a l'altre que cal perdre, i fer-se petit, i sortir del centre, i no ser els primers. Is 50, 10-1: "¿Qui de vosaltres venera el Senyor i escolta la veu del seu servent? Encara que camini a les fosques sense gens de llum, que sàpiga confiar en el Senyor i emparar-se en el seu Déu! Però, en comptes d'això, tots enceneu els vostres llums i abrandeu les vostres teies: camineu, doncs, a la claror dels vostres llums i de les teies que heu encès! Aquesta és la sort que us ha reservat la mà del Senyor: haureu de morir enmig de penes."