de Jaume Botey
per preparar la Diàspora del 18 de desembre del 2004.

0.- El tema de la propera trobada del 18 de desembre és central pels que fa anys ens reunim sota el nom de “Diàspores”. És parlar de nosaltres. La paraula “Diàspora” o “perifèria” fa referència a “centre” igual que “menys institucional” fa referència a “institució”. Per tant si hem decidit parlar de la institució i del pes que la institució té en nosaltres, hem acceptat en darrer terme parlar del sentit mateix de les reunions de la Diaspora.
De Diàspores avui n’hi ha de moltes menes. I a mida que “el sistema” s’endureix cada cop son més. Es un fenòmen que pot analitzar-se des de la sociologia, des de la psicologia, poden buscarse raons en l’economia i en el model excloent del capitalisme, raons culturals o en la incapacitat de la política de deixar participar etc. El moviment antiglobalització, que se situa contra aquest sistema, el moviment de refús contra la constitució europea per neoliberal, el moviment okupa, les xarxes de suport als immigrats, els d’infoespai o d’altres moviments “alternatius”, també son Diàspores. Critiquen el sistema, se situen fòra-i-dintre i, utilitzant els mecanismes que el sistema permet, anuncien un món futur. De fet son els profetes laics d’un altre món possible.
Les tensions entre institució i testimoni, entre ortodòxia i ètica, entre poder i marginació, viscudes en tots els intents de transformació radical son altres maneres d’entendre la permanent dialèctica entre opressor i oprimit. Es la permanent búsqueda de la utopia. Es fàcil de descobrir que tots els buscadors de la utopia –a més de ser una mica grillats segons els criteris del món- tenen alguna cosa en comú. Perquè més enllà del tema concret objecte de la seva lluita –justícia, respecte a la natura, pau, drets humans, sentit de Déu etc- tota utopia posa en qüestió el poder (científic, polític, eclesiàstic, econòmic), i els negats pel sistema són els que, fins i tot després de morts, impulsen els valors pels quals el sistema els havia exclòs.
La història està plena de buscadors de la utopia religiosa, de l’ànsia de descobrir en Déu el Déu-Pare i Mare de bondat. I molts, igual que en les utopies civils, foren exclosos o condemnats. Sempre hi ha hagut grups que s’han sentit cridats a viure amb mes èmfasi el missatge profund de fe que el sentiment de pertinença a la institució. No hauria d’estar en contradicció una cosa amb l’altra, però aquesta fou la vida dels profetes i, sobretot, de Jesús.
Quan fa uns anys vàrem començar les trobades, ser d’aquesta Diàspora volia dir tenir en comú: 1. la fe o la inquietud pel transcendent, 2. mirar el que ens envolta des dels ulls dels pobres, 3. la voluntat de coherència entre pensament i fets i 4. viure-ho massa en solitari, en Diàspora i amb ganes de compartir-ho. Teníem la sensació que tal com estaven les coses havia de servir per molts més que pels que erem al començament, que creixeria. I així ha sigut.
El convenciment que havia de créixer es fonamentava en dues intuïcions: una, positiva, seguint la línia del Concili, que és bona senyal que el món modern sigui cada cop més adult i lliure i que cada cop menys accepti la tutela de la institució eclesiàstica en la ciència, en la moral, en la construccio de la pau etc. Per tant, que la institució perd protagonisme, deixa de ser aquella única veu autoritzada que cal escoltar. I l’altra, negativa, les repercussions del tan poc evangèlic espectacle que dóna la jerarquia a tot el món i especialment aquí a Espanya, ambiciosa de poder, marginant els seus propis fidels, condemnant el que la societat adulta no condemna. Poca és l’autoritat moral que li queda per seguir-se proclamant cami imprescindible per arribar a Déu.
Però és que ni des del punt de vista civil ni religiós es possible viure massa temps en el desert o en solitari. Ni antropològicament és aguantable ni políticament eficaç. Ens hem cansat de dir que cal treballar en xarxa i per aquesta mateixa raó vam voler trobar-nos fa uns anys uns Diasporats per compartir la fe.
Potser és el moment de retornar als orígens. Els orígens en el temps, buscant arrels, i els orígens en els fonaments, buscant raons. Heus ací algunes reflexions. D’aquest retorn als orígens en poden sortir coses noves.

1.- Només morint les religions podran viure. Les religions només podran fer perdurable la seva intuïció fonamental si aconssegueixen alliberarse de les formes culturals que durant segles han utilitzat com a matrius ideològiques i organitzatives del seu missatge. Més en concret, si saben morir com a religió i miren de purificar la fe de les adherencies religioses, culturals i polítiques que amb els segles han anat incorporant.
Això val per a totes les religions, però sobretot pel cristianisme. Per nosaltres, per l’occident, el cristianisme no és vist com una religió més entre d’altres sinó com el punt final, el més pefecte d’allò que en diem “sentiment religiós” de la humanitat. I és, a més, la religió més fàcilment comprensible pel món laic de l’occident perquè el nucli central de la fe cristiana és l’encarnació, la manifestació de Déu a través de la història. I la cultura occidental, tot i que nega l’apertura al transcendent, ho medeix tot sota el prisma de la pràctica, de realitzacions històriques, i en això té un punt de contacte amb el cristianisme.
Hem de preguntar-nos però, si el cristianisme que hem rebut respon més al missatge evangèlic de Jesús o és el resultat de la cultura occidental acumulada. En tant que religió, és a dir, referint-nos a la complexa formació històrico-cultural i espiritual en la que el missatge s’ha encarnat al llarg del temps, el cristianisme ha de prendre consciència de la seva relativitat, de la propia realitat de religió particular enmig de les altres religions.

2.- En el seu orígen el cristianisme no va aparèixer com una religió. La fe dels primers creients en el Crist resuscitat trencava tota mena de lligams amb la institució religiosa, començant pels més emblemàtics, la circumcisió i el temple. I les seves relacions amb la religió de Grècia o Roma van ser des del començament conflictives fins al martiri. Aquella fe era una cosa apart, no enquadrable a la categoria d’una religió.
Però quan per l’evolució dels fets aquesta fe en Jesús es converteix en la forma religiosa dominant, ocupa el lloc de les antigues formes religioses i fa seva, igual que les religions d’abans, la lógica de la cultura dominant i en conseqüència la lògica del poder. La fe en el ressuscitat s’anirà adaptant, anirà fent seves, amb una immensa ductilitat, totes les formes filosòfiques i culturals de cada època. Assumirà la filosofia grega com a base antropológica i per formular els dogmes, farà seus els conceptes de culpa, pecat, expiació o redempció del dret romà, s’organitzarà piramidalment calcant l’estructura organitzativa piramidal de l’imperi, incorporarà el sentit tràgic del pathos germànic medieval, en un determinat moment proclamarà la doctrina que indis i negres no tenen ànima per poder justificar l’espoli d’Amèrica Llatina, a última hora acabarà fent seu el sentit de la llibertat individual de la Il.lustració i les conquestes dels Drets Humans o l’ideal de la igualtat del socialisme, tot com si fossin resultats de la fe.
Aquesta grandiosa simbiosi cultural-religiosa que ha durat més de quinze segles sembla que avui estigui a punt de disoldre’s perquè es posa en qüestió el sentit mateix de l’experiència religiosa de la persona, i per tant també les seves formes institucionals, organitzatives i ideològiques.
Per parlar d’això em sembla oportú fer referència a Dietrich Bonhoeffer, aquell gran creient luterà que al 1945 des de la presó de Flossenburg i poc abans de ser penjat es formulava les preguntes fonamentals del món modern davant la crisi de la religió: i si haguéssim entrat ja en una època post-religiosa? i si Jesús pogués significar alguna cosa també per les persones no-religioses? i si el missatge evangèlic de l’esperança i la figura de Jesús digués alguna cosa al món no-creient en general? En una paraula, és possible pensar en la fe cristiana en una època post-religiosa? La resposta de Bonhoeffer és positiva: sí, és possible i, més encara, necessari. Jesús, diu, no crida a una nova religió sinó a una nova vida.

3.- Cal veure les etapes essencials que formen l’estructura històrica de la fe cristiana per a poder comprendre els conflictes interns i la seva superació. Jesús forma part del poble jueu, la identitat essencial del qual era la promesa de Yahvé a Abraham que un dia arribaria a ser un gran poble. Israel té consciència de ser el Poble Elegit. Les relacions entre Déu i poble es regulen per un Pacte que exigeix fidelitat a tots dos. Déu escull el poble d’Israel com a penyora de salvació universal i el Poble no adorarà altre Déu. Però el Déu al qual el poble d’Israel adora és encara un Déu particular, tribal, propietat privada, Déu “nacional”, el “nostre” Déu, no és encara el Déu d’amor universal, és un Déu que “ens” protegeix i que mana la lluita o l’extermini dels altres pobles. Per això la lectura d’alguns fragments de l’AT fa angúnia, posa de manifest una cara de Déu difícil d’entendre. El mite de considerar-se Poble Elegit és tan potent i terrible que totes les religions, sobretot les tres “religions del Llibre”, intenten fer seu i està a la base de molts dels enfrontaments d’avui.
Però també hi ha l’altra cara de Déu, sobretot entre els profetes, la de la imatge càlida del Déu-Pare-Mare dels pobres, dels refusats i humils, que s’oposa a tota religió com a tal, que refusa el culte només de formes i que refusa també la identificació estreta de nacionalisme polític amb la promesa de Déu. Aquest corrent té com a punt central la imatge d’Isaïes del Servent de Yahvè que, des del sofriment i del no-res, inaugura el temps messiànic, l’avui de Déu, l’any de gràcia, l’alliberament de tota esclavitud.
Durant l’AT. la confrontació entre aquestes dues imatges de Déu es concretava en la confrontació entre profetisme i sacerdoci, entre els que vigilaven el compliment literal de la Llei i cuidaven del Temple i els que entenien el compliment de la Llei d’una altra manera. Jesús es va situar entre els segons, en el camp dels profetes, trenca la Llei i critica la religió del temple per posar-se a favor de la llibertat i del poble. No fou una persona important, ni escriba, ni savi, ni poderós, ni sacerdot, però en Ell s’acompleix el missatge del Servent d’Isaïes. Trenca tota mena de particularismes i proclama que el Poble Elegit per Déu es el poble de les benaurances, els pobres, els humils, els que treballen per la justícia, els pacificadors, els que tenen misericòrdia, els que no compten per res segons els criteris del món. I les benaurances no són un codi moral sinó que sobretot expressen la benedicció de Déu al pobres i humilis. Aquesta manera seva d’entendre la vida està a l’extrem oposat dels que fan de la religió ideologia sagrada i poder.
Per això fou condemnat pels dos poders d’aleshores, que actuaren de comú acord, el jueu i el romà, el religiós i el civil, i probablement aquests mateixos poders d’ara avui el tornarien a condemnar. Des de l’inici de la seva vida pública, a la narració de les temptacions quan el princep del mal li ofereix poder, Jesús nega qualsevol relació entre la lògica de la fe en el Pare i la lògica del poder.
Els primers seguidors havíen quedat trasbalssats per aquest missatge que des dels ulls de Déu els feia mirar el món cap-per-avall. Sabien que eren els seguidors d’un crucificat, condemnat com un malfactor, fracassat i que, fonamentalment, el que havia fet era donar sentit a la vida dels pobres dient-los que eren els preferits de Déu. No era una nova religió sinó una manera particular d’entendre les relacions entre Déu i la humanitat i que valia per tothom. Creure en Jesús voldrà dir acceptar la possibilitat del fracàs com una possible manera de viure la vida. Perquè, malgrat el fracàs, Jesús dóna sentit a la vida. El que fracassa estimant als altres ha triomfat, encara que la seva victòria –com la de milions i milions i milions de persones!- no s’expliqui en els llibres d’història.
Aquest és el misteri, tan gran, de Jesús. Bonhoeffer el defineix com “el ser per als altres” del tot, obertura, servei i transcendència total en el sentit d’entrega, no com la filosofia grega entén la transcendència.
Però a partir del S.IV el cristianisme va començar a fer seves les categories filosòfiques, jurídiques, polítques, organitzatives, dels models institucionals del moment, a assimilar també com a propis els trets de les formacions religioses que l’havien precedit per començar a ser la religió oficial i de tothom, va acceptar el poder polític i va acceptar de tenir-ne i finalment va identificar Déu amb poder, Fe amb religió, Església o comunitat amb estructura vertical, servei al sagrat amb poder temporal. Poder polític i església es donen suport mutament, en la seva voluntat de poder i en les seves opcions, fins i tot militars. L’administració del missatge universal de la bondat del Déu dirigit als pobres, als humils, als pacificadors o als que treballen per la pau quedà reservat al clergat o es convertí en monopoli de la jerarquia.
Des d’aleshores la fractura entre jerarquia i poble, entre missatge i estructura, entre sacerdoci i profecia, entre religió i fe, entre poder i servei ha anat creixent i es fa present en tots els aspectes de l’experiència cristiana. Pel cristianisme això no és només una desviació pràctica, com podria ser considerada en una ONG o en un partit polític, sinó que és la perversió mateixa de la doctrina.

4.- Que fer per alliberar-nos d’aquest llast, com fer morir la religió a fi que aparegui neta la fe, quin paper ha de tenir la institució a fi que no ofegui l’esperit? Les indicacions institucionals del Nou Tetament son molt simples i genèriques, no hi ha indicacions concretes. Però inevitablement el camí per aquesta mort-resurrecció haurem de fer-lo seguint els passos de la mateixa mort-resurrecció de Jesús, és a dir, viure el misteri de la pasqua.
La creu de Jesús, condemnat pels poders religiosos i civils, vé a ser la condemna o negació de la religió com a estructura de poder. Jesús fou expulsat del món religiós i el seu acte de submissió a la llei que el porta a la mort és també un acte de rebel.lió i d’amor als homes. Acaba, però, en una angoixosa soledat abismal. En el moment suprem del seu amor total, quan es compleix de manera definitiva allò de “ser per als altes”, Jesús es troba sol, es queixa que Déu l’ha abandonat. Déu ha desaparegut. Per això, paradoxalment la creu podrà ser també un lloc propici de retrobament entre fe i ateisme.
Aquesta humiliació de Jesús fins al final és el nucli més pregon de la fe i el que impedeix que aquesta fe pugui tenir traducció a cap religió institucionalment organitzada com estructura de poder. Però és també la porta que du a la resurrecció. Jesús passa de delinqüent i condemnat segons la religió a seure a la dreta del Pare, “que li va donar un nom que està per sobre de tot altre nom”. I en aquesta fe en la resurrecció, el creient no es pregunta pel passat sino que mira el futur cap a una nova vida, que és promesa i esperança. Preguntar-se massa per l’anècdota sobre com va succeïr la resurrecció és no entendre el misteri, el misatge profund. En definitiva Jesús diu que el sofriment i la mort no son la última paraula de cap fenòmen humà.
Per això el cristianisme no pot posar-se com a religió vertadera al costat d’aquelles altres que el mateix cristianisme considera no vertaderes, sinó com una possible referència d’esperança i resurrecció dirigida a tothom, sigui de la religió que sigui. Tota religió és un fet cultural, contingent, resultat d’una època o herència d’una acumulació de segles i no pot sustraure’s dels estrets límits de l’espai i el temps. Jesús és una altra cosa, la seva vida i el seu missatge tenen més de profètic que d’institucional, és una anunci d’esperança per tothom. L’ecumenisme entre les esglésies és important, però més important és l’ecumenisme entre totes les criatures cap al Regne de Déu. De fet el Regne de Déu, que commemorem aquests dies amb l’estranya festa de Crist Rei, i que com diuen els texts és Regne de veritat i de vida, de gràcia, de justícia, d’amor i de pau, creix a partir dels que treballen per la vertiat, la vida, la justícia, l’amor i la pau, no necessàriament a partir de la institució de l’església catòlica.

5.- La cristiandat com a gran formació política, social i cultural que ha impregnat l’occident durant més de mil anys està destinada a desaparèixer. El món occidental modern és un món definitivament laic, que s’ha laïcitzat progressivament, molt ràpidament des de la industrialització, i que defuig i defugirà totes aquelles formes de presència de les esglésies en la vida civil que sembli vulguin tenir voluntat de tutela o mantenir privilegis. No podem saber en aquest moment com aquesta església, acostumada al monopoli públic del sagrat, podrà adaptar-se a la pèrdua definitiva d’influència social o a haver de compartir els fidels amb altres confesions. De moment ha reaccionat visceralment exigint més poder temporal, diners, espais públics, monopoli de la moral etc. en la línia del pontificat actual. Són reaccions lamentables, notòriament antievangèliques, que escandalitzen i que es converteixen en boomerang contra els qui les promouen. Ningú, ni l’església catòlica, pot anar contra la història.
En canvi pels que busquen una altra forma de viure la fe es un moment propici. La societat situa cada cop més els despropòsits de la jerarquia en l’àmbit de la lluita política i fins i tot de la lluita partidista. L’actual campanya dels bisbes, per exemple, no és percebuda com a resultat de la vivència de la fe. Dit d’una altra manera: fins i tot en el camp de la fe, crec que ara aquests exabruptes fan menys mal a la fe que abans. Tot i que son molt pocs els que s’atreveixen a parlar, la gent sap distingir. Però per la fe queda un desert i son molts els que esperen poder escoltar una altra veu d’església que neixi de la fe en el Jesús dels pobres, una paraula de misericòrdia davant de tant sofriment, una veu profètica i son cada cop més també els “Diàspores” que necessiten un espai per compartir això, tan senzill i tan de debò.
Crec finalment que no és bo tendir excessivament cap a la desintitucionalització. Tancats sobre nosaltres mateixos estem contents amb nosaltres mateixos!… massa fàcil… no ens molesten i ja està. Caldria veure però si aquesta comunitat té tots els elements d’universalitat, pluralisme, obertura a d’altres, profetisme, coherència, capacitat crítica, acollida etc. que semblaria que haurien d’anar lligades a l’experiència de la fe. Caldria veure també si no es corre el risc de conduir la vivència de la fe cap a una irrellevància social. Perquè reduir la fe a l’àmbit estrictament privat, personal o de grup, sense cap expressió pública es també falsificar el missatge evangèlic, que és bona nova per a tothom. Es tracta de poder fer públic i compartir amb senzillesa aquesta nostra manera de viure la fe. La resposta a una institució religiosa que utilitza el poder polític per a les seves finalitats, al meu entendre, no hauria de ser l’abandó de la institució sinó una nova manera de ser-hi. Hi ha molta, moltíssima gent abnegada que treballen des de dintre de la institució moguts per aquests principis i s’esforcen per millorarla, per tant no necessàriament treballar des de fòra és millor.
Nova manera de ser-hi que pogués expressar allò de “una altra església és possible”, al marge del poder, humil, casa d’acollida, confiada en Jesús, lluny de la saviesa, prudència i càlcul de rendiments d’altres grups, referent de denúncia de les injustícies, que tingui capacitat de fer seu el crit profètic i d’acompanyar al desvalgut que no té ni forces per cridar, desmitificadora de l’autoritat, horitzontal i fraternal. En definitiva que faci seu l’anunci de Déu als pobres, tot i tenint present que Déu no parla en abstracte sinó que ho fa a través del crit silenciós de les víctimes. Que per tant aquesta Església no tingui necessitat d’utilitzar les paraules per parlar de les Benaurances perquè les explicarà amb els fets.