Introducció. El perquè i el com d’un recorregut per la història.
I.- Unitat i conflicte entre Església i Imperi
1. L’Església tutelada per l’Imperi
. l’emperador garanteix la unitat i el dogma
. assumint el motlle de la tradició oriental
2. L’Església, reproducció de l’Imperi
. l’herència del dret romà i model d’organització
. les dues ciutats i l’inici de la teoría de les dues espases
3. L’Imperi tutelat per l’Església
. el Sacre Imperi de Carlemany. El papa-rei
. l’expansió a l’orient, les croades i Sant Bernat
4. Imperi i Església en lluita pel “dominium mundi”
. nomenament de bisbes i la Unam Sanctam
. Avinyó: l’emperador aconsegueix doblegar l’Església
II.- La lenta maduració de les autonomies religiosa i civil
1. L’escolàstica i el realisme de Sant Francesc
. descobriment d’Aristòtil i l’essencialisme
. el “Càntic al sol” i el pessebre vivent
2. Renaixement i Reforma
. autonomia de la ciència i de la política
. la Reforma, individualisme i esglésies nacionals
3. La Il·lustració i la desacralització social
. mètode empíric i Déu posat en qüestió
. els Drets de l’Home i el Ciutadà. Napoleó
4. L’Església a la defensiva
. declaracions dels segles XIX i XX
. Vaticà II: per un moment l’església perd la por
5. La nostra història propera
. les dues possibles línies i alguns testimonis
. franquisme i nacionalcatolicisme
III. Les lliçons de la història o pautes pel futur


Introducció. El perquè i el com d’un recorregut per la història.

La història de la cultura i de les idees destaca la peculiaritat del cristianisme primitiu com a portador d’una concepció política de desacralització del poder i de l’Estat: introdueix l’universalisme, marca la diferència entre l’ordre religiós i el polític, instaura una crítica sistemàtica del fet religiós i crea el germen de la secularització.
Jesucrist fou un dels més importants crítics de la religió, de l’Estat teocràtic i de la instrumentalització política de la fe. Històricament, però, el cristianisme ha estat en la base de la majoria dels absolutismes polítics occidentals.
He optat per fer un recorregut històric llarg, des dels orígens. Té l’avantatge d’anar a les arrels, tot i que, obliga a parlar amb lletres gruixudes.
Tota aproximació a la història és un examen de consciència, és com mirar-nos al mirall. Però avui els supòsits sobre els que s’han assentat les relacions església-món durant més de 1500 anys, ja no serveixen. Se’ns ha trencat el mirall. És un moment de ruptura i d’incertesa. La única cosa que sabem amb certesa és que no sabem el camí. Ens convé de totes maneres tenir presents dues consideracions.
La primera, el valor de la tradició. Encara que estiguem en una ruptura, no partim de zero. P.ex., el Nou Testament és una ruptura amb l’Antic, però n’és la continuació. M’agrada una paràbola sobre la modernitat que Joan de Salisbury del segle XII atribueix a un dels cancellers de Chartres: “els cristians d’avui som, diu, sicut nanus positus super humeros gigantis, com nans portats a les espatlles o a collibè de gegants. Gràcies a això podem veure-hi més lluny i més coses que ells, però només perquè ells ens porten a coll. Doncs bé, els gegants, deia el canceller, són els grans pares de la tradició, sense ells avui seriem menys.
I la segona, que ens cal escollir en quin mirall ens volem veure. Perquè ruptura tampoc vol dir que tot hagi d’anar millor. Tan de bo tot es vagi resolent cap a la simplicitat, potser cap a un retorn als orígens. Torno a un altre exemple de l’Edat Mitjana que també és del meu gust: al voltant de 1190, Joaquim de Fiore, el gran teòric medieval del mil·lenarisme, cistercenc de Calàbria, afirmava que “la humanitat ha passat per tres etapes: la de Pare, la del Fill i la de l’Esperit; l’Antic Testament, el Nou Testament i la del món que vindrà; la del temor, la de la fe i la de la caritat, en les que hem estat tractats primer com a servents, després com a lliures, i ara com a amics...”. De manera molt bonica, però, ell les simbolitza com estadis “de vells, d’adults, de nens”. És a dir, progressem anant al revés! La bona persona de Joaquim de Fiore, en aquell moment del naixement de les ciutats i del comerç impulsà un moviment de retorn al primitivisme, quietista, pagès, antiintel·lectual, mirava el futur mirant el passat. La seva proposta de retorn als orígens podria sonar com a reaccionària, però la Jerarquia la interpretà com a progressista! I el van condemnar.

I - Unitat i conflicte entre Església i Imperi

A l’inici del segle IV, Constantí i Licini, emperadors de l’Occident i de l’Orient d’un Imperi en decadència, reconeixen el fracàs de la lluita contra una religió que paradoxalment creixia amb la persecució. Amb l’anomenat Edicte de Milà del 313 es comprometen a respectar el cristianisme igual que a les altres confessions sense comprometre’s amb cap en particular. Amb la nova situació l’església demana compensacions, personalitat jurídica, les propietats i cementiris confiscats, etc.
La trampa era mortal. El Déu-pobre de Jesús era substituït pel Déu-poderós de l’Imperi.
Anys més tard, cap al 380, l’emperador Teodosi, veient que el pluralisme religiós amenaçava la unitat política d’aquell immens territori a punt de trencar-se, declara al cristianisme religió oficial. Tota altra confessió seria considerada herètica i perseguida. Esperava que una religió estructurada entorn d’una autoritat centralitzada i d’uns dogmes considerats d’origen diví podria donar la cohesió social necessària per frenar la desintegració del poder polític: la religió és imposada forçadament als súbdits i es prohibeix el paganisme, es clausuren o destrueixen temples.
La trampa era més mortal encara. Allò modificava essencialment la consideració política i la infraestructura material del cristianisme. La confessionalitat de l’Estat determina la institucionalització de l’Església. La seva dimensió de comunitat espiritual passa a segon terme. I el cristianisme, com totes les religions i els col·lectius socials portadors de valors de transformació, al intitucionalitzar-se, generarà contradiccions amb el missatge original. L’Església s’integra al sistema polític de Roma. La confusió entre societat civil i societat religiosa, porta implícit el problema de qui té el poder suprem, que tant papa com emperadors es reserven en última instància.


1. L’Eslésia tutelada per l’Imperi.

Les dissensions a l’interior de la comunitat cristiana posaren en evidència que el cristianisme no podia donar a l’imperi l’anhelada cohesió social que volia l’emperador. Més aviat seria al revés. Durant més de tres segles fou l‘Emperador qui hagué d’intervenir per salvar la cohesió doctrinal. Sovint eren els mateixos bisbes que recorrien a l’emperador a fi que convoqués el concili. Això li donà l’oportunitat de controlar l’església i convertir-la quasi en un òrgan de l’estat.

Els grans concilis que havien de definir els aspectes més transcendentals de la nostra fe van ser convocats i tutelats pels Emperadors. Així va passar en el concili de Nicea (325) que va definir la Trinitat, es repetí en el d’Èfes (431) que havia de definir que Jesús és Déu i poc després en el de Calcedònia (451), que definia que Jesús és home. L’emperador convoca, presideix, excomunica, imposa greus penes civils als dissidents, si cal fa entrar l’exèrcit a la sala del concili, dicta tortura, empresona i desterra bisbes d’un costat i d’un altre, o de tots dos costats, a fi de preservar la unitat de l’imperi. Defensors de la ortodòxia foren empresonats o desterrats com St. Atanasi o St. Ciril i defensors de l’heretgia foren mantinguts als seus llocs, o al revés, segons el criteri de majories i minories de cada moment.

Els conflictes teològics eren la cobertura a través de la qual es manifestaven les tensions polítiques entre l’Occident i l’Bizanci, entre Roma i Constantinoble i, a l’interior de l’Imperi de l’Orient, les dissensions entre les tres grans ciutats rivals que es disputaven l’herència de l’Imperi romà: Constantinoble (Estambul d’avui), Antioquía a l’Àssia Menor i Alexandria a Egipte.

Els conflictes van significar un progressiu allunyament entre Occident i Orient. Roma no hi podia fer gran cosa. Teodosi II va proclamar el dret de l’Orient, de Bizanci, a resoldre els seus assumptes sense intervenció de Roma. Els fidels a Roma van necessitar durant anys protecció militar. L’Imperi occidental s’havia desfet i l’Oriental estava en el mateix risc degut a les divisions religioses. L’emperador mantenia l’amenaça que no dubtaria a comprometre la fe si era necessari per mantenir l’ordre. L’Orient estava a punt de perdre’s. Era impossible mantenir la unitat religiosa i, en conseqüència, tampoc la unitat política.

Amb la vinguda de Justinià (del 527 al 565), un dels més grans Emperadors, restaurador del dret, ortodox, l’amenaça d’ingerència es tornà a sentir. Durant el seu llarg mandat, 38 anys, es consolidà el domini del poder estatal sobre l’església alhora que creixia la insubmissió de l’Església oriental a Roma.
Estava tan convençut de ser el protector de l’Església que se’n considerava l’autoritat suprema. La ortodòxia quedava assegurada amb forts càstigs civils. Papa i bisbes tenien gran autoritat, però per l’emperador eren simples consultors religiosos. És l’emperador qui nomena bisbes, qui defineix el dogma i ordena la disciplina. No hi ha negació de l’autoritat pontifícia però és evident una forta i despietada utilització del papa pels interessos de l’imperi.
Justinià tenia interès en extirpar les heretgies fins i tot per la força. El motiu era mantenir la unitat política a l’Orient. Però per raons d’estratègia, des de Roma el papa tenia una posició més prudent. Alexandria va excomunicar al papa. I l’emperador el va segrestar l’any 545 portant-lo cap a Constantinoble on estigué 10 anys presoner de Justinià, fet que recorda les humiliacions que més endavant Pius VII havia de rebre de Napoleó.

Orient i Occident eren dues cultures, dues organitzacions, dues maneres d’entendre Déu. L’enfrontament era polític i cultural, tot i que el llenguatge era teològic i religiós. Al segle VIII (725, emperador Lleó III) es revifa el conflicte amb la lluita contra les imatges (iconoclàstia). A finals del segle IX sorgí el conflicte amb Foci, més per problemes disciplinars i polítics que dogmàtics, fins que al 1053, per la fórmula “Filioque” es consolida el cisma de l’Orient

Influència de la cultura hel·lenística. El model filosòfic i cultural.
Aquella església vivia en el “motlle” cultural i filosòfic de la tradició oriental. La organització, el culte, la litúrgia, i fins i tot les fórmules del dogma s’expressaven a través de la organització, la litúrgia i les fórmules culturals de l’hel·lenisme o de la cultura del mediterrà oriental. El debat dels primers concilis sobre la persona de Jesucrit –només Déu, només home o les dues coses- prefigurava el debat de la relació entre esperit i matèria, transcendència i història, vida futura o experiència, que travessa la història del cristianisme. Així, els conceptes de “persona”, “naturalesa”, “matèria”, “esperit”, “creació”, “substància”, contingudes en el que anomenem “Credo de Nicea” son conceptes filosòfics heretats de la filosofia grega i que han codificat per sempre els aspectes més fonamentals de la nostra fe a través d’una sola cultura. Probablement si les circumstàncies polítiques i culturals haguessin sigut unes altres, la formulació de les veritats fonamentals de la fe i la organització de l’Església avui serien també unes altres

Després de la caiguda de l’Imperi a l’Occident (476) segueixen segles de desconcert i desorganització. Vénen de l’est poblacions estrangeres que lentament es van establint arreu. L’Església és quasi la única institució aglutinant i de cohesió social. No són estranyes les conversions al cristianisme de francs (Clodoveu), visigots (Leovigild), a Gran Bretanya etc.
Una de les característiques de la nova situació fou el ràpid interès dels nous reis per posar la religió sota el seu domini. Des del començament van tenir veu en el nomenament dels bisbes. Des del concili d’Orleans (511), a les Gàlies no es podia nomenar cap bisbe sense el consentiment real. Alhora neix la perniciosa institució del “príncep-bisbe”, situació que intenta reformar el papa Gregori el Magne (590-610).
Finalment, a partir del segle VIII, s’instal·len al sud d’Europa, a tot Espanya i fins a Poitiers, els pobles àrabs que vénen amb una religió pròpia i actuaran com un nou agent en el domini geogràfic de la regió.


2. L’església, reproducció de l’Imperi.

L’Església occidental es va vestint amb el vestit lingüístic, filosòfic, organitzatiu, jurídic, cultural, etc. del desaparegut Imperi romà. El llatí, l’estoicisme com a filosofia moral, el conceptes de pecat, culpa, expiació, redempció, etc. manllevats del Dret romà, prefiguren una teologia vinculada al sofriment i a la mort, diferent de l’expressada per Jesús. Tot conflueix a què l’Església sigui l’hereva de l’Imperi.

Això és especialment significatiu pel que fa a la organització territorial i centralització, de la que en sortirà una Església centralitzada al voltant del papa de Roma. L’autoritat pontifícia s’estableix a través d’un procés que porta cap a la primacia doctrinal i d’honor de la seu de Sant Pere. El papa Dàmas (366-384) es el primer a formular la doctrina del Primat de Roma, que en aquell moment es contraposava al primat de Constantinoble, que consolida de fet el procés centralitzador. Al 445 l’emperador (Valentinià III) estableix la supremacia de Roma sobre l’Església Occidental, tot i que era més un fet polític –necessitat d’unificar l’imperi que es disgregava- que de reconeixement religiós.

L’afirmació del primat de Roma coincideix amb les invasions germàniques que, al produir la desarticulació del sistema de comunicacions, van deixar al pontífex aïllat. A la posterior recuperació de la visió universal de la fe hi van contribuir eficaçment els nous ordres religiosos, especialment el nou ordre de Sant Benet (534), amb els criteris de l’estabilitat de la comunitat i del monjo, el treball a la terra, el monestir com espai d’estudi i d’acollida, el fet de compartir i transmetre una cultura comú i la coordinació centralitzada de tots els monestirs. Més endavant serà el monestir benedictí de Cluny qui impulsarà decididament la reforma.

La nova església aconseguirà deslliurar-se de la tutela de l’Imperi gràcies a un procés que a la llarga portarà a la subordinació del poder temporal a l’autoritat pontifícia.
L’origen d’aquesta tergiversació de papers en la relació entre poder polític i poder eclesiàstic s’anomena agustinisme polític, sense que el bon Sant Agustí en tingués cap culpa. L’origen està en dues possibles interpretacions de la paraula justícia de St.Agustí –justícia humana i justificació de Déu- : “donat que l’aspiració de la societat civil és la realització de la justícia, tota societat ha d’estar orientada al fi últim de la justificació, entenent per tal la justícia divina”.
D’aquí es fa néixer la imatge de les dues ciutats, la dels pecadors i la dels justos. Tot i que Sant Agustí mai va qüestionar la legitimitat del poder civil, després d’ell s’utilitzaren les seves paraules sobre la justificació com a suport teològic per la submissió o absorció de l’Estat per l’Església. La teoria de les dues espases, elaborada per primer cop pel papa Gelasi (492-496) ja conté implícitament l’afirmació de la superioritat pontifícia i senyala el trànsit a les tesis de l’anomenat agustinisme polític defensat per Sant Gregori (590-604)
Coincideix amb el pensament grec, fonamentalment platònic, hegemònic a Europa: l’esperit és superior a la matèria, l’ànima és superior al cos, qui governa la salvació eterna de l’ànima és superior a qui governa el benestar físic del cos.

3. L’Imperi tutelat per l’Església

El dia de Nadal del 800 el papa Lleó III corona solemnement a Carlemany com Emperador, restaurant l’imperi de l’Occident en la seva persona. Carlemany serà el primer emperador del “Sacre Imperi Romà Germànic”, i es considerava hereu de l’antic Imperi romà. El Sacre Imperi significava l’associació formal entre Església i poder civil, pedra angular de la futura Europa. El papa segellava amb segell diví la persona de l’emperador i el projecte d’imperi.
Carlemany es el príncep cristià per excel·lència, en un sentit molt més ple fins i tot que Constantí i que Justinià. Es considera Emperador també d’Itàlia i considerarà al papa com a súbdit. Com emperador d’Itàlia entrega al papa, en qualitat de feudatari, la part central de la península. És l’apòcrifa carta (denunciada per Lorenzo Valla) de la Donatio Constantini, pretès fonament de l’origen del poder temporal dels Papes.
La submissió i la cristianització de la població de l’Imperi es féu per la força i va suposar noves i continuades ingerències a l’església. L’emperador era qui nomenava bisbes. I a partir del fill de Carlemany, Lluís el Pietós, fins i tot de papes.

El Sacre Imperi va durar poc. Després de Carlemany segueix un llarg període de desgovern. El sistema eclesiàstic s’esfondra alhora que el sistema polític sobre el que se sustentava. Fou el fracàs de tota una civilització que havia posat la clau de volta en la identificació entre el poder polític i el poder sacral. S’inicia un llarg període de foscor i confusió. Bisbes i clero porten una vida exactament igual a la de la ferotge, inculta i llicenciosa burgesia de la que procedien. A Roma es desfermà la lluita entre les famílies rivals pel control de la seu de Pere. Entre l’assassinat del papa Joan VIII (882) i el concili de Sutri (1046), en cent seixanta anys, hi ha trenta set papes.
Les esporàdiques bones voluntats del papa o Emperador -p.ex., l’emperador Sant Enric (1002-1024) i el papa Benet VIII (1012-1024)- no van ser suficients. Per un moment van haver-hi tres papes (com tornarà a passar mes endavant). El concili de Sutri va fer dimitir als tres, va nomenar Climent II, home pietós, que poc després moria enverinat. L’emperador nomenà a Dàmas II, però fou assassinat tres setmanes després. Finalment l’emperador nomenà a Sant Lleó IX, que va poder marcar un punt d’inflexió en el procés. El seu successor fou l’últim papa nomenat per l’emperador. L’any 1059 un concili a Roma promulgà que en endavant l’elecció del papa la farien només els cardenals.

Les Croades
A finals del segle XI, la màxima jerarquia de l’Església, formula per primer cop el principi de la Guerra Santa. El pontificat va promoure un moviment general a Europa per recuperar Terra Santa ocupada pels musulmans, i en especial els santuaris sagrats de Jerusalem. L’any 1095 el papa Urbà II, antic abat de Cluny, concedeix la indulgència plenària als que s’incorporn a la lluita. Fou l’inici de les Croades. L’èxit de la primera –s’hi van apuntar més de 600.000 homes- era un exponent de la recuperada credibilitat de l’Església. Per nou vegades –nou croades- Europa va veure expedicions de combatents, soldats, pagesos, mendicants, perdularis, busca-vides que havien fet el vot de lluitar i si calia morir.
La identitat cristiana enfront de la d’una altra religió galvanitzava les masses com a l’AT l’havia galvanitzat el mite de Poble Elegit. “Déu ho vol” era la consigna. El que es retirava a la meitat del camí era excomunicat, el que moria tenia la consideració de màrtir. En aquest context va sorgir la més sorprenent de les institucions del cristianisme medieval: ordres religiosos de monjos-militars, vivint en comunitat com a monjos, resant l’ofici diví com a monjos, però el carisma dels quals era fer la guerra, anar a matar i si calia morir. Així l’ordre dels Templers, aprovat per Innocenci II al 1139, que tanta importància van tenir a Catalunya. Recordem que Jaume I fou posat sota la seva protecció en la seva minoria d’edat a Montsó, i el Castell de Miravet.

Sant Bernat, l’auster reformador medieval fundador del Císter redactà la Regla del Temple “En elogi de la nova cavalleria” on, sota el concepte de “guerra justa” defensa que matar un “enemic de la fe” -infidel, heretge o pagà- no ha de ser considerat com un homicidi sinó com un "malicidi”, o eradicació del mal. El pagà és un mal absolut. Matar-lo ha de ser considerat un servei a la causa de Déu. "El soldat de Crist, diu, és un instrument de Déu i quan mata un infidel no comet un assassinat, sinó un malicidi, i pot ser considerat com el botxí autoritzat de Crist que elimina el mal".
Tretes del seu context històric no m’atreveixo a judicar aquestes afirmacions tan sorprenents. Davant de Sant Bernat, el místic i el reformador, el devot de la Mare de Déu, em sento incapaç i em considero sicut nanus positus super humeros gigantis

Objectivament, sota el pretext de l’alliberament dels llocs sagrats, les Croades foren una immensa operació política, econòmica i militar per frenar l‘expansió política, econòmica i militar musulmana. Ens caldria llegir la versió oposada a la cristiana, l’extraordinari estudi d’Amin Maalouff, “Las cruzadas vistas por los árabes”.

La imatge de la milícia, del soldat de Crist o del legionari ha sigut una constant en la tradició cristiana fins a la nostra guerra civil anomenada “Cruzada” i fins avui, i la justificació divina per a l’ús de la força militar ha sigut una temptació sempre present al llarg de la història i utilitzat fonamentalment per les anomenades Religions del Llibre.






4. Imperi i Església en lluita pel “dominium mundi”

La lluita pel “dominium mundi”
En l’imperi de Carlemany, els termes Església i Imperi designen una única realitat social, la Cristiandat. El problema neix en el moment de definir a qui correspon l’autoritat suprema i la direcció d’aquest cos únic. Aquest és l’origen del conflicte de les investidures, o lluita del poder civil per obtenir nomenaments de bisbes, conseqüència de la feudalització de l’Església.

Per això la reforma de l’Església en els segles posteriors –de XI al XIV- haurà d’estudiar-se des de dues vessants. A partir de les relacions d’enfrontament o submissió entre Jerarquia i poder polític, i a partir de la reforma moral nascuda a l’interior de la mateixa Església. Aquesta se sustentà a partir de la reforma monacal i dels incessants moviments de renovació, sovint condemnats per la Jerarquia amb el pretext de desviacions doctrinals.

Gregori VII, a finals del s.XI (1073-1085) inicià el gran moviment de reforma i per la independència de l’Església del poder polític. Topà greument amb l’emperador Enric IV. El fet més conegut fou la petició de perdó per part d’aquest al papa, a Canosa, el 28 de gener de 1077, però poc després l’emperador hi tornava. El papa fa públic el document “Dictatus Papae” en el que enumera els que considera els seus Privilegis: “El Papa pot dictar lleis que facin referència al l’ordre civil; només ell pot utilitzar la insígnia Imperial; els prínceps tenen obligació de besar-li els peus i no han de fer-ho a ningú mes; el papa pot nomenar i destituir l’emperador, etc...” Enric IV, furiós, nomena un antipapa. Finalment el concordat de Worms (1122), marca el final de la lluita delimitant les jurisdiccions entre el poder civil i l’eclesiàstic.

Els trenta anys de després del concordat de Worms, suposen un moment de tranquil·litat, d’esplendor del feudalisme, de la construcció de catedrals i monestirs. Le Goff parla de la societat medieval pacificada, jerarquitzada en els “tres ordres” socials que anomena “oratores”, “bellatores”, “laboratores” paral·lels als tres “impulsos” que governen la persona: al cap hi ha els espirituals, al pit els de la força i a l’estómac els dels instints. És alhora el moment d’esplendor de l’Església i del pontificat amb Innoceni III (1198-1216), papa acceptat com a àrbitre de conflictes internacionals, de l’impuls de les Croades, de l’origen de la Inquisició, i del naixement dels ordres mendicants, dominics i franciscans.

Fou una pau real però transitòria. És també el moment del naixement de la cort papal i la Cúria, del centralisme i de la burocràcia, una vegada més de la concessió de “beneficis” per raons de parentiu, de la recollida d’impostos per la força per pagar la cúria papal i les croades, de la concepció de l’Església com un Estat supranacional, buscant aliances polítiques ara amb França i ara amb Gran Bretanya.

Cap a finals del segle XIII recomencen els conflictes entre poder civil i eclesiàstic que, amb oscil·lacions, significaran una nova decadència del pontificat fins al segle XVI. El més greu fou entre Felip IV el Bell, de França i el papa Bonifaci VIII (1294-1303), inicialment per la qüestió tributària. El rei exigeix impostos als clergues. El papa prohibeix que es paguin i excomunica als que ho facin. El rei respon amb una assemblea de clergues condemnant al papa. Finalment Bonifaci VIII respon amb la “Unam Sanctam” (1302), en la que proclama la doctrina de superioritat de la Santa Seu o de les dues espases, el sol i la lluna, el cos i l’ànima. El papa és detingut i mor poc després. El rei havia desafiat obertament al papa. L’autoritat papal se’n resenteix greument.

Avinyó: l’emperador aconsegueix doblegar l’Església
Finalment el rei aconsegueix posar el pontificat sota les seves ordres. Mort Bonifaci VIII és elegit papa el bisbe de Burdeus, Betrand de Got, que prendrà el nom de Climent V, i que estableix al 1309 la cort papal a Avinyó, on hi serà més de cent anys. Significa la definitiva submissió del pontificat al rei de França i la lògica desorientació de la cristiandat. S’estableix a Avinyó una fastuosa cort Imperial i un duríssim model de centralització eclesiàstica en funció de la recaptació d’impostos.
La lluita pel poder polític ha portat a l’església a un autèntic exili interior. Per un temps hi ha tres papes considerant-se legítims els tres. És de nou un emperador, Segimon, qui ajuda a l’església a sortir de l’escàndol. Convoca el Concili de Constança al 1414, final del cisma. Avinyó va suposar una forta erosió per l’autoritat papal.