Podem dir que aquest ha sigut l’esperit que ha mantingut la nostra trobada durant tants anys. Segurament tots i totes que hi hem participat ho valorem molt.
No vam voler fer teoria –teològica, sociològica, política- sinó posar en comú les vides, és a dir, espiritualitat.
S’ha creat un nucli ampla i hem compartit el sentit de la vida i de la fe, com Jesús ens ha remogut, allò que fèiem, quines dificultats hem passat.
Durant molts anys algú en concret del grup ens explicava les seves preocupacions, com havia arribat a la fe i com la vivia, la feina, els passos que havia donat al llarg de la vida. Era com una escola per aprendre uns dels altes.
Més endavant vam centrar les trobades en temes: la pregària, l’esperança, la pobresa, el compromís, la immigració, la malaltia, els fills. Sempre des de la vivència i el compromís personal.
Amb els anys el grup ha anat canviat. A alguns les obligacions dels fills els ha dificultat de venir durant un temps. Ha vingut gent nova.
També han canviat les circumstàncies del món que ens envolta. Quasi podríem dir que els mals d’aleshores s’han agreujat, i sobretot amb la crisi. Però també hi ha realitats noves. Com ens han influït uns i altres?
El proper 30 de juny ens tornem a trobar per última vegada aquest curs.
Proposem retornar al model de les primeres: sense tema, posar en comú les vides, l’experiència de la fe, del compromís, de la comunitat o del viure realment en “diàspora”.
Hi haurà qui començarà... (Auxi, Sandra) però els altres ens hi hauríem d’afegir...
1. Els cristians que entre els 60-80 s'agrupaven entorn de diferents col·lectius, comunitats o parròquies sota els títols de cristians de base o església popular, que proclamaven la necessària opció pels pobres com a exigència de l'evangeli, que intentaven posar en pràctica l'esperit conciliar de Església portes obertes en diàleg amb la realitat política i cultural d'aleshores i amb una participació, sentit i mística que va donar vitalitat i fortalesa per molt temps, viuen avui en diàspora.
La presència pública d'aquella altra veu d'Església en els grans temes actuals de debat que configuraran el futur de les majories i les relacions internacionals (ecologia, pacifisme, immigració, Maastrich, atur estructural, Nord/Sud, model educatiu, natalitat, feminisme, etc.) i en els espais on aquest debat es produeix (sindicats, partits, moviment de veïns, universitats, mitjans de comunicació, nous moviments socials...) s'ha diluït o és pràcticament irrellevant.
2. D'entrada això no té perquè ser negatiu. Sempre havíem defensat la necessària autonomia de les institucions civils, la no utilització del poder. El cristià ha de ser el llevat enmig de la massa, dèiem. I certament en tots aquests àmbits (sobretot en el que fan referència a cooperació internacional i 4t. Món) hi ha cada vegada més cristians que no s'amaguen de ser-ho.
Creiem que és dolent, però, perquè l'única veu d'Església que es fa sentir és la involucionista i gairebé sempre entorn dels mateixos temes: la pressió política per garantir àrees de poder econòmic o cultural o en temes de moral reduint el necessari discurs de la ètica i de valors a temes de sexualitat. Subsisteixen dues teologies i dues eclesiologies: una, des d'una proposta d'alliberament promou processos centrats en els pobres, laics i les dones. L'altra, de tipus verticalista, tanca l'Església sobre sí mateixa i amb por de mantenir un diàleg madur amb la societat.
La gent busca respostes i l'Església respon amb normes i condemnes. L'apreciació creixent és que a l'Església li falta sensibilitat, serietat i responsabilitat i que ha deixat de ser aquell lloc profètic de trobada i acollida dels pobres.
Però l'Església o és misteri de comunió i poble de Déu o no és l'Església de Jesús. Per això, la voluntat d'aquells cristians de base és la de formar part d'una Església d'iguals i al costat dels pobres, amb canals reals de comunicació i participació i oberta a les preocupacions del món.
3. Parlem de cristians o petits grups de cristians que viuen sense gaires espais per a compartir les seves dues opcions fonamentals: la fe en Jesús i la opció i dedicació als pobres com dos aspectes indissolublement units. En aquest moment estar al costat dels pobres vol dir refusar sense pal•liatius l'actual model econòmic. El seu compromís pot tenir concrecions molt diferents: dedicació política o sindical, implicació directe amb els més variats sectors de marginació, compromís amb una ONG., reflexió intel•lectual etc. però l'objectiu és el mateix: canviar aquest sistema que exclou, que promou els valors de la insolidaritat, frontalment oposat a la moral de Jesús. El Pobre i Jesús són els referents fonamentals de la seva vida. CPSi altres hem tingut la sort de tenir entre nosaltres vertaders profetes dels que hem après el camí. L'Alfonso, en Joan, en Diamantino, Valverde, i molts d'altres d'anònims, aquí i en el Tercer Món.
L'atomització actual dels grups, la urgència de les sol·licituds immediates, la distància, el desconeixement, etc. fa que aquests cristians -potser nosaltres- visquin en soledat aquelles opcions. No troben lloc on viure la fe, celebrar-la o expressar-se. Veuen com les comunitats amb les que havien compartit la fe i aquesta utopia s'han anat esmicolant, fent petites. Saben també que han nascut nous grups i existeixen més persones inspirades pels mateixos ideals, però no hi ha xarxes o espais de comunió.
4. No es tracta només de soledat respecte de l'Església. També ho és en relació a les institucions. Veuen com els grups polítics, inclús els més afins, no assumeixen com a eix central de les seves propostes el tema de la pobresa, de la marginació, del 4t. o 3er. món. Hi ha grandiloqüència en les declaracions però una continuada lentitud de reflexes que la urgència dels problemes no tolera.
El diàleg amb les institucions sempre és difícil i ambivalent. Al ser portantveus dels marginats, van convertint-se, sense voluntat de ser-ho, en marginals del sistema que expulsa i margina a aquells que ocupen la seva atenció prioritària. Es un problema de relació amb el poder, perquè a mida que els marginats no compten, tampoc compten els seus valedors. No és un tema de bona o mala fe de les persones, sinó de la dificultat real de transformar el sistema des de dintre o de les contradiccions corporatives inherents a tota societat.
Per això sovint renuncien a fer propostes globals, plans d'actuació, a incidir políticament. Saben, però, que la marginació creix i que un dia o altra aquestes propostes hauran de venir. Es un problema complex perquè saben que només amb actituds individuals, per sacrificades i exemplars que siguin, no es farà el canvi de les estructures. La lluita contra el neoliberalisme i pensament únic és una lluita de canvi de model, però la majoria de moment es veuen abocats a tirar endavant petites experiències amb un esforç enorme, valorant l'atenció immediata a les persones com l'exercici necessari de la misericòrdia i amb l'esperança que un dia la suma de les petites experiències pugui convertir-se en proposta global.
Superada afortunadament la polèmica sobre la compatibilitat d'alguns sistemes ideològics amb la Fe i descobertes les flaqueses de les ideologies de salvació global, socials, econòmiques o polítiques, valoren molt més la necessària coherència individual i de grup entre paraules i fets. Per això fàcilment podran trobar amics i companys amb qui compartir les opcions fonamentals en el més ampla ventall polític i ideològic.
5. Però és temps propici. El creixement de les contradiccions ha fet créixer també el nombre de persones i grups que es dediquen al sector dels exclosos. També el nombre de cristians presents en aquests sectors ha crescut paral·lelament al creixement de les entitats: en els múltiples camps d'actuació de les ONGs, a les variades formes d'atenció a l'immigrat estranger, a les diferents empreses nascudes per donar suport als aturats crònics i de pobresa extrema, a la presència de voluntaris a les presons, a les necessitats urgents dels malalts de la SIDA, etc.
Les motivacions i implicacions personals, l'organització, el sector al qual es dirigeix, el tipus de compromís, etc. són molt diversos. A vegades és només una tasca d'acompanyament, a vegades a partir d'un projecte amb importants implicacions econòmiques, sovint es tracta d'una feina professional com a mestre, metge, a través d'un gabinet d'advocats etc. Són ja molts els cristians que han descobert l'aliment de la seva Fe en el contacte amb els desvalguts. I en aquest camp ha crescut la participació de laics i de dones.
Sembla com si hi hagi una vertadera demanda de superar l'aïllament. Es manifesta en noves iniciatives d'articulació de la base i creació de xarxes i de la voluntat de posar en comú les preocupacions i la fe. No centren les seves preocupacions en les declaracions de la Jerarquia. Reconeixen que les batalles a l'interior de l'Església no són el més important. Després de molts intents no reeixits sembla com si ja, amb més maduresa, hagin optat per allò essencial: viure amb més profunditat la Fe i la fidelitat als pobres. Tracten de celebrar, compartir, ajudar-se mútuament amb l'exemple, esforçar-se per ser coherents en la vida privada, donar suport al compromís de cadascú. I tot això respectant a l'interior del grup el pluralisme ideològic o de partit i de cara enfora l'autonomia de la societat civil. Tampoc es tracta de proposar-se línies d'actuació política en aquells camps en els que han de fer-ho els organismes adients en els quals també molts d'ells participen.
6. Pel cristià Fe vol dir l'actitud individual de confiança respecte de la divinitat i el seguiment de Jesús, l'home-pels-altres, el Pobre. No és el resultat d'una evidència racional, sinó fruit d'una adhesió del cor, Jesús ens ha convençut. Ell, pobre en compliment d'un mandat del Pare, ajuda a llegir la història a partir dels perdedors, dels crucificats. Es per tant un estímul mobilitzador cap a un horitzó que va més enllà, que no pot deixar mai satisfet de les precàries realitzacions humanes per la justícia. Es una sort tenir Fe perquè ens ajuda a afinar la vista, els sentits i l'actuació. Es tracta d'un horitzó utòpic i d'exigència moral que qüestiona qualsevol proposta d'utopia política. El cristià viurà sempre en tensió moral, crítica de qualsevol ordre present per anunciar el futur. La negació del present ajuda a construir l'esperança.
En aquest qualsevol ordre present també manté una actitud crítica respecte de la institucionalització de la Fe, la religió. Religió és aquell conjunt doctrinal, ideològic, d'institucions, autoritat, normes, rituals a través dels quals ens ha arribat la Fe. Superar aquests motlles culturals a través dels quals ens ha arribat la Fe no és gens fàcil. Sovint es dóna categoria d'absolut al motlle, que no és sinó un instrument contingent.
En el seu sentit més profund, la Fe pot ser entesa i viscuda com un espai de trobada entre els que creuen en l'Absolut i que han estat capaços d'anar més enllà dels motlles contingents de cada cultura o religió. La comuna confessió de Fe en un mateix Déu pot ser més important que les discussions teològiques o els esforços de comunicació intercultural. Pot facilitar aquell necessari diàleg fecund entre cultures.
7. Davant la creixent participació social, els nous espais de participació dels cristians i alhora l'aïllament en què es troben, cal crear una cultura de la participació en la base. Els criteris i un possible Pla de Treball podrien ser els següents:
- Impulsar la creació de la xarxa (el archipiélago en l'expressió d’en Joan García Nieto) dels cristians en diàspora, dels petits grups, de persones aïllades etc. que treballen en el món dels pobres i de la marginació, tot mantenint la identitat de cada grup.
- Es tracta sobretot de compartir per enriquir-nos de l'experiència dels altres, celebrar la Fe i deixar-nos interpel·lar per les necessitats i urgències del món que ens envolta. Es urgent impulsar un acompanyament real dels cristians compromesos, la creació d'espais clars d'aprofundiment de la fe, de celebració, d'elaboració d'un nou discurs teològic i moral, d'intercanvi d'experiències que faci possible conèixe'ns i anar treballant junts.
- Com a pas previ cal identificar les persones, les organitzacions, els moviments i grups, sistematitzar les experiències de participació social dels cristians a nivell micro i macro. Fent l'esforç sempre de convocar a nous grups i per motius diferents segons l'oportunitat.
- Un dels objectius del treball podria ser la Trobada de cristians pel 2000. La Trobada, però, hauria de ser entesa com un procés, no com una fita. L'objectiu és crear la xarxa ja des d'ara, no esperar la Trobada. I continuar després de la Trobada.
- Cal propiciar en el si de les nostres comunitats i en el procés de la Trobada una convivència fonamentada en el respecte, la tolerància i en el ple reconeixement de la diversitat i pluralitat política i d'espiritualitat. Procurarem no traslladar al si de la Trobada els debats ideològics i confrontatius que ja existeixen al si de la societat, de cada un dels partits, sindicats, ONGs o entitats.
- Hauria de ser un moviment nascut des de baix, obert i plural i que s'hi apunti tothom qui vulgui. Ningú és qui per a judicar de les intencions i bona voluntat dels altres ni de la pròpia puresa. Sense desdibuixar quins són els convocants principals: aquells que han fet dels pobres i de la Fe la seva opció de vida.
- Nascut des de baix, és essencialment un moviment d'Església, però no clerical ni de la Jerarquia. Tampoc antijerarquia, però procurant generar en la mida que sigui possible un nova veu d'Església popular, evangèlica, de lluita a favor dels pobres. Es tractarà en tot cas d'ajudar-nos plegats a allò que considerem essencial.
- Ens posarem en contacte amb grups semblants de la resta de l'estat, d'Europa i dels països del Sud a partir dels contactes que tenen moltes ONGs.
- També a mida que sigui possible anirem connectant amb persones i grups d'altres confessions religioses a fi que, aprofundint cada ú la seva pròpia Fe en el mateix Absolut-Déu anem construint el macroecumenisme del que parla Casaldàliga o la internacional de l'esperança dels zapatistes.
- Seria necessari dissenyar un horitzó i estratègia de participació social, política i econòmica cap al que tots puguin convergir. Potser seria bo la redacció d'un manifest sintètic que expliqui els valors que considerem bàsics (anticapitalisme, solidaritat, la Fe encarnada, espiritualitat, Església...) i definir un calendari (possibles trobades al juny, setembre, per Nadal, pel 98..).
Febrer de 1996
Amigues i amics
Cristians i cristianes que vivim en diàspora la nostra Fe.
Malgrat que tenim tantes raons per viure amb angúnia davant l'actual situació del món en tenim també moltes per l'esperança.
Perquè si és veritat que augmenta l'exclusió i la persona és tractada com una mercaderia també creix el nombre dels que lluiten per la seva dignitat i per un canvi de les estructures. Davant la mundialització de l'economia i la marginació augmenta també la mundialització de la solidaritat. A tot arreu i de totes les edats, classes socials i credos som moltes i molts els que estem inconformes.
Som també molts i moltes cristians i cristianes que, individualment o en petits grups, amb motivacions i formes de compromís diversos, de manera amagada però eficaç, som presents en els més variats camps: món obrer, participació política, cooperació amb el tercer món, marginació, pobresa extrema, lluita per la dignitat de la dona, acollida a l'immigrat estranger, acompanyament de presos o de malalts, treball per la pau etc. Vivim aquesta presència amb molt esforç però amb modèstia, com d'anar sembrant llavors de llibertat i de justícia que donaran fruit algun dia però avui el terreny no està encara prou abonat i el moment és difícil.
Tenim en comú la Fe i el seguiment de Jesús, el pobre com a referent de les nostres accions i el compromís personal per canviar aquest sistema que exclou i mata, com tres aspectes indissolublement units. Hem trobat l'aliment de la nostra Fe en el contacte amb els més necessitats i, alhora, la Fe ens impulsa a continuar en la voluntat de canviar les causes de la injustícia.
Estem segurs que som més dels que ens pensem, però l'atomització dels grups, la urgència de les sol·licituds immediates, la distància, el desconeixement, l’aïllament organitzat des del monòleg del poder, ens fan viure aquelles opcions en soledat.
Per això sentim la necessitat de trobar-nos, d'obrir espais, de compartir lliurement les opcions fonamentals, de trobar còmplices, de construir juntes i junts un present digne que no tingui res a veure amb els valors que avui dominen. Potser allò més urgent avui en dia es trencar aquest aïllament o obrir espais on posar en comú les nostres lluites, els nostres desficis. Es un temps propici.
Vivim la Fe en els nostres grups respectius, amb estils i ritmes de trobada diferents, però sabem que les raons que han fet que cadascú visqués aquelles opcions en el seu grup poden impulsar també a compartir-les amb altres que formen part d'altres grups, tot respectant la història i la idiosincràsia de cadascú. Sabem que compartir és sa, que val la pena seguir buscant noves formes de vida solidària, que arreu del món hi ha dones i homes moguts per les mateixes preocupacions. Que podem fer-ho.
Proposem impulsar un espai de trobada per a tots els que tenim en comú aquelles tres opcions: Fe, servei als pobres i compromís per canviar el model de societat. Espai per celebrar, expressar-se, compartir l'experiència dels altres, per enriquir-nos i deixar-nos interpel·lar per les necessitats i urgències del món. Espai d'espais on posar en comú, cadascú des de la seva lluita, l'encàrrec evangèlic de construir un món més just. Xarxa de resistència i de propostes, nascuda des de baix, fonamentada en el respecte, en la tolerància, en el ple reconeixement de la diversitat i pluralitat, marc de trobada dels que encara creiem possible la utopia de considerar-nos germans, iguals i diferents perquè Déu és Pare de tots.
Barcelona 26 de maig de 1997