TROBADA 130107 (ARRELS)
TEMA: Com ens situem en un sentit creador devant de la vida?

CONVOCATÒRIA:

Estimades i estimats Diàspores:
La propera trobada enllaça amb el tema de l'Esperança compartit a anteriors trobades i es farà als locals d'Arrels (no a la Casa de la Solidaritat).
El tema, doncs, es proposa amb un enunciat que podria ser:
COM ENS SITUEM EN UN SENTIT CREADOR DEVANT DE LA VIDA?
(i) La decisió de tenir fills com un exponent d'esperança.
(ii) On queden els ideals, aspiracions, utopies, etc. quan tenim responsabilitats familiars concretes?
(iii) Amb quin sentit creatiu ens situem devant la vida, què és signe d'esperança?
La idea seria que aquesta vegada siguin les noves comunitats familiars:
a. les més joves, les que puguin iniciar la reflexió.
b. els altres, els no tant joves –amb fills més crescuts o senzillament sense fills– també esperem que diguin la seva.
Com sempre, preparar una mica aquestes respostes abans del dia 13 pot ajudar de ben segur a iniciar la trobada.
També vam pensar en guardar algun moment per a compartir notícies dels que estan lluny ("la diàspora internacional") així com d'altres informacions rellevants.
Us esperem!


SINOPSI:
Salm 127,3-5
3 L'herència del Senyor són els fills,
els descendents són la millor recompensa;
4 els fills que heu tingut quan éreu joves
són com les fletxes en mans d'un guerrer.
5 Feliç l'home que se n'omple el buirac!
Si discuteix a la plaça amb l'adversari,
no haurà de retirar-se avergonyit.

1. “Tenir fills és un exponent d’esperança?” no és una pregunta fàcil d’abordar. No sabria molt bé per on començar. En primer lloc, podriem plantejar-nos si, realment, tenir fills és una decisió. No tinc gens clar que sigui així. Els fem, d’acord, és versemblant afirmar aixó, però ells també “venen”, i venen a “trobar-nos”:a la panxa, primer, i, després, als braços. I quan els tenim als braços no sabria dir si el sentiment és que “el tenim” o és que “ens ha escollit”, que “ens ha trobat”. És veritat que els fills els tenim nosaltres, però, crec, que no és errar massa si, a la vegada, diem que venen d’un desig que ja hi era abans que nosaltres i que ens arrossega més enllà del que nosaltres mateixos moltes vegades voldriem, encara que, després, ho poguem agraïr per sempre més. Potser cerquem el fills –sí, d’acord–, però al final, sorprenentment, ens sentim trobats per ells, com nàufrags que arribessim a una illa de terra ferma.
Què és aquesta terra ferma que trobem en els nostres fills? Sens dubte que la quotidianitat, la realitat concreta, la dels dies i les nits; no em refereixo a una realitat qualsevol, sinó a la realitat de veritat: ja no és la realitat que jo pensava, que desitjava, que jo sentia, sino la realitat que hi és i és encara que no la entengui, que no la vulgui, que no la senti –quanta vida ens dónen els fills, però, a la vegada, com d’estabornits, com d’adormits, resten els nostres cossos!–. De sobte, ja no vivim per a nosaltres, sinó per a ells. Transfomen la nostra vida en seva i la seva en la nostra. Aixó que ens passa, crec jo, és tan radical, tan veritable, que la nostra vida té sentit encara que no controlem ni entenguem res; té llum encara que visquis a les fosques; fem camí encara que estiguem perduts. Si ha rigut, menjat i dormit, el dia està fet, no s’ha malaguanyat. Amb ells fills, els dies no estan fets de temps, sinó de vida; però la vida sempre té demà. I el demà, incertesa i, paradoxalment, goig i consol. És aixó l’esperança dels fills? Com a mínim, se li assembla. Potser viure la realitat quotidianament és més important que tenir temps… –Peró, tranquils, no cal que em feu massa cas, ni que em prengueu seriosament; aquesta illa està feta amb més humor del que pugui semblar a primera vista.
Tanmateix, els fills són també una ferida sempre oberta de la que brolla la tristesa de la vida propia perduda en el viure per sempre per a un altre, la por d’haver de ser sense saber qui ets: quan s’ha tingut una experiència d’oració forta, per exemple, tots diem que ens descentrem cap el trascendent, peró també hem d’afegir que la fruïció és tan intensa que quedem capgirats envers nosaltres mateixos i que, aleshores, ens prodiguem unes atencions que, moltes vegades, no estan exemptes de morbidesa: com la diligència d’un majordom per mantenir neta i brillant la plata del seu senyor. Els fills trastoquen tot això i –potser, una consequència– la sequera substitueix la fruïció.
És curiós i ben extrany, però el que viviem com experiència íntima i abstrets (Déu, els nostres ideals, els nostres projectes i , sobre tot, la importància de les nostres vides) s’externalitza. El que era centre i senyor de les nostres vides, en el fons, nosaltres mateixos, es converteix en servent d’una criatura; la qual cosa provoca atordiment, angoixa i, fins i tot, ressentiment. L’experiència dels fills, podriem dir, és com una experiència d’oració invertida: on hi havia una vivència espiritualitzant, ara ens troben –gairabé ensopeguem fins caure de “morros”– una, tan real com “petri”. Si abans podiem dir que ens sentiem “escollits”, ara hem d’afirmar que també ens sentim “agafats” –fins i tot, “atrapats”–.
Per altra banda, la realitat quotidiana dels fills ens mostra i revela quelcom de semblant amb la “santedat primordial” dels pobres: els nens, amb la seva petitesa anònima i exigent, són anhel de viure que reclamen als nostres ulls el seu nom i a les nostres mans i ànima, entrega. Ells són els qui expressen millor que ningú l’innocència de viure; fan palès l’indefensió i vulnerabilitat de tot el que és viu; són causa del neguit per una vida bona, amb futur i avenir. Ens posen davant del dilema i de la tasca de garantir una bona vida. Ens obliguen a aprendre a saber i fer las coses sense jutjar (ni amb les nostres creences, ni amb els nostres ideals ni amb els nostres projectes), sino a fer i viure amb cura envers la vida, la qual cosa ens ensenya molt aviat que no hi ha cura sense renúncia i sense un cert regust d’amargor.
Tanmateix, sense negar aquesta foscor no tot resta en ella, sinó que els fills dónen i són pa i llum de vida: la seva actitut alegre, gratuita, confiada i esperançada davant la vida no només és “exemplar”, digne d’imitar, sinó que, a més a més, ens neteja l’ànima de la feixugor que ens tanca en nosaltres mateixos. Els nostres fills són els que fan i ens fan viure la familia fraternalment. Els nens tenen una manera molt curiosa d’estimar, potser perqué no saben abraçar, ho fan deixant-se abraçar. Els nens estimen deixant-se estimar. I podriem afegir el següent: entre les coses que arronsen el cor en aquesta vida, s’ha de comptar la “fredor d’un nen”.
Podem dir, sense pensar que estem dien un disbarat –potser, sí; qui sap?– que el pa i la llum que porten els fills són d’acollida. No només en sentim escollits i agafats per ells, sinó que, a més a més, ens sentim acollits.

2. On queden els ideals, aspiracions, utopies, etc. quan tenim responsabilitats familiars concretes? Amb quin sentit creatiu ens situem davant la vida, què és signe d'esperança?
Les opcions de vida que fem en la lluita i compromis pels nostres ideals, creences o utopies són molt diverses i variades:

a) Els que renucien a tenir fills i opten per entregar-se plenament al compromis (religiós, polític o social).
b) Els que tenen fills, familia, peró la seva lluita i compromís els arrossega fins perdre’ls en al camí.
c) Els que intenten portar i compaginar la lluita i el compromis amb la vida familiar.
d) Els que instal.len la seva vida familiar en el cor del seu compromis.
e) I els que abandonen o es distancien de la lluita i opten per la vida familiar.

No podem evitar la perplexitat quan ens situem davant d’aquesta diversitat: percebem la autenticitat i la serietat de cadascuna, el que comporta la relativització i un dubte raonable respecte de l’opció personal triada per cadascú, que, ben pensat, té molt de positiu i de saludable: ens posa en el dilema d’assumir la nostra vida amb humilitat i amb l’esperança de no haver-nos equivocat massa. Però, al mateix temps, passa quelcom de ben curiós: l’autenticitat i seriositat de cada opció posseix una “exemplaritat” que treu a la llum les ombres de la nostra, i ens empeny a cercar més llum, ens desperta el neguit de “seguir” i “imitar” allò que és de debó. La qual cosa, crec, que podem dir que és bó i recomanable per a qualsevol. Que la vida de cadascú sigui “mirall” per els altres en la forma d’un interrogant sempre obert, dóna esperança i fa fraternitat.
Podriem concloure dien el següent:
Els fills i la ninesa ens fa baixar i aterrar en la realitat quotidiana –potser no existeix cap altre–. Ens fa viure el compromis encarnat en la cura per ells, en els espais i llocs de la seva socialització (parc, guarderia, ambulatori, etc). Ens adonem que podem educar a un nen per un món millor. I que aquesta tasca, tenir cura de la infantesa, ens convoca a tots a la lluita per un món millor; ens ensenya que la mirada de la ninesa forma part de la construcció d’aquest nou món que anomenen Regne de Déu.