Hola a tothom,

Hem pensat que, tenint la Setmana Santa per endavant, seria un de tema adient per la nostra propera trobada, reflexionar sobre el significat de la Pasqua com moment central de la nostra fe: de com la vivim i si ens pot ajudar a comprendre millor el sentit de les nostres vides en el món i el món en el que vivim; sabent com sabem que és un món en crisi que, entre altres coses, significa i implica més opressió, més sofriment i més mort, del que ja havia, pels pobres.

Se’ns ha ocorregut presentar les diferents idees, qüestions i interrogants que van sortir en el debat, com línies obertes i suggerents per tal de facilitar i ajudar, si més no, a la contribució personal de cadascú amb la seva meditació. I ho hem fet organitzant-les, més o menys, en dos apartats: (a) La Pasqua com una manera de veure i viure, (b) La actitud pasqual envers la realitat actual.

(a) La Pasqua com una actitud de veure i viure la realitat: Moisès, Jesús i els Apòstols.
En la Pasqua cristiana celebrem i fem memòria de tres moments centrals i inseparables de la nostra fe: l’Èxode, l’Últim Sopar i els fets de Pentecostes. Tots tres tenen una estructura comú:
1. descriuen una situació
2. es realitza una acció
3. que tindrà unes conseqüències.

a1. Descriuen una situació:
En tots tres moments pasquals es descriu una situació de crisi i de foscor insuportables pels més pobres: l’esclavitud intolerable dels hebreus per a Moisès; la intolerable doble opressió que pateixen els pobres de part de Roma i de la Llei jueva per a Jesús; i la impossibilitat, pels homes i dones deixebles de Jesús, de viure en silenci, amagats i amb por –malgrat el rebuig i les expulsions de les sinagogues– els ensenyaments del Mestre i les seves experiències de vida amb Ell.
En Moisès i en Jesús s’evidencien, a més a més, els límits dels signes profètics: malgrat les plagues i els miracles, els cors endurits del Faraó, de Pilat, d’Herodes, dels grans sacerdots i fariseus, i fins i tot, el poble, homes i dones de bona voluntat, els van rebutjar i perseguir a mort.

a2. Es realitza una acció:
Davant la tossudesa de l’Imperi i l’opressió insuportable, Moisés, Jesús i els Deixebles, acabats els signes profètics i denúncies, sense alternatives, ni projectes, ni solucions, van aixecar-se, deixant-ho tot, i van sortir, cap el no-res del desert, cap el no-res de la creu, cap el no-res d’un testimoniatge perseguit i condemnat abans de començar.
–Moisès va sortir d’Egipte amb els esclaus i la Fe de Abraham amb forma de núvol.
–Jesús va sortir de la foscor amb la Fe del Pare amb forma de bon samarità , com la vídua, el pobre, l’orfe, el foraster, el leprós i el delinqüent, caminen cap a les seves respectives creus, sent un ningú.
–Els Deixebles van sortir, en diàspora, dels seus cenacles o amagatalls, de por i silenci, donant i fent testimoniatge de la Fe de Jesús amb forma de Regne de Déu, com homes i dones d’esperança i fraternitat.

a3. Que tindrà unes conseqüències:
–Del no-res del Desert sorgirà un poble lliure i la Llei.
–Del no-res de la Creu brollarà interminable una Nova Vida per a l’Esperança, l’Amor i la Fe dels pobres.
–Del no-res de la diàspora dels Deixebles naixerà un nou poble de Déu on el pobres són els preferits.

(b) La actitud pasqual envers la realitat actual.

b1.El fet de la crisi:
Si fem una mirada pasqual a la realitat present, no costa gaire adonar-nos que el Faraó d’ahir és el Capitalisme d’avui, que és el Totalitarisme real –homicida, ecocida i, fins i tot, teocida-. Que el Regne de Herodes són les nacions actuals, amb els seus estats, pobles presoners, institucions, unions europees, generalitats, FMI, OMC, sindicats, OCDE, organitzacions empresarials. esglèsies i un llarg etc…És un fet que el Capitalisme i els seus instruments (el nostres Estats i, fins I tot l’Església i d’altres) estan en crisi, per tant l’opressió i la foscor dels pobres és ja insuportable, intolerable, insofrible, inacceptable o com es vulgui dir. Sovint diem que amb aquestes crisis, el Capitalisme “mor d’èxit”, però hem d’anar amb compte, perquè, per exemple, quan l’Església va a començar a “morir d’èxit” van néixer les inquisicions. El Totalitarisme en crisi es fa més dur, com el cor del Faraó, més tirànic, fonamentalista i exterminador.
–Podem creure que és possible canviar el cor capitalista del Faraó pactant amb ell sense derrotar-lo?: Podem creure que podem canviar el funcionament d’Auschwitz perquè no sigui tan cruel o hem de marxar?
–Hem de pensar i sentir que no hi ha lloc per a l’esperança? És clar que no. Però sí que li hem de fer lloc -perquè les experiències com els sentiments no els tenim quan volem sinó quan hi són- cercant una sortida pasqual: -perque aquesta es la lliçó de la fe de nostres pares-: Quina?, Cap a on?

b2. El fet dels límits dels signes profètics:
Davant d’aquesta realitat tan crua, són milers els homes i dones que es revelen, que s’organitzen, amb els pobres i per ells, per a resistir-se, defensar-se, sense resignar-se. Són moltes les persones que, col.lectiva o individualment, amb les seves experiències, compromís i entrega, ens donen signes profètics que alimenten, sense cap mena de dubte, la nostra esperança, la nostra fe. Però malgrat tot el Capitalisme i Herodes ens aplasta i ens desborda amb més pobres, més malalts, més aturats i més famolencs. Posa en evidència la nostra feblesa, la nostra impotència, la manca d’alternativa i medis.
–Hem de conformar-nos a quedar-nos impotents al costat dels pobres? Hem d’admetre, si més no, que a vegades és l’únic remei, encara que sapiguem que no sigui la solució.
–Hem de concloure que els signe profètics són inútils? És clar que no, són necessaris i imprescindibles perquè obren i fan camí. Però hem de tenir el valor de reconèixer els seus límits: no aconsegueixen travessar la Mar Roja que separa l’assistencialisme de l’alliberament: que separa la beneficiència de la fraternitat compartida: que separa la rica dispersió i pluralitat dels signes profètics de la sortida d’Egipte.
– Encara que ens facin por certes paraules per la vàlua i el respecte que tenen per a nosaltres. Tanmateix, potser no ens hauria d’impedir preguntar-nos: Ens cal fer i donar un signe pasqual com ho van fer els Deixebles, Jesús i Moisès, davant la situació actual? I si és el cas, Quin? Com?
–Hem de fer quelcom més fora dels nostres col·lectius, comunitats, organitzacions, feines, família, etc… per a fer “poble” i “economia democràtica i solidària amb aquest poble” que està patint?
–Com pot la nostra Diàspora fer aquest pas a la llum de la Pasqua?

  • * *


Fins aquí van poder arribar, però no acabar. Ja ho farem entre tots a la trobada del dia 18 així que no falteu, participeu i mediteu. Una abraçada i fins aviat. Ah, gaudiu de la mona!

El petit grup: Auxi, Alejandra, Carles, Elena, Jaume, Joan, José, María Rosa, Montse, Montse C., Pau, Pilar.