III. Les lliçons de la història o pautes pel futur

El món modern ha assumit la dignitat i el respecte de la persona, i en conseqüència la consciència de la capacitat de construir la història i el pluralisme, com unes conquestes irreversibles. En canvi, la història que hem vist és la història d’una Institució amb por, que no sap caminar sola. No és fàcil aprendre a caminar sense caminadors o quan la tempesta fa témer que la barca s’enfonsi. Estem en un “final” o “sortida” de la religió des del punt de vista de la consciència dels actors i de la seva articulació social. I, per la seva pròpia essència “desacralitzadora”, segons Marcel Gauchet, el cristianisme pot complir el paper de “religió de la sortida de la religió”. En relació al cristianisme estariem tancant un cicle de més de 1500 anys.

Ni la teologia ni les esglésies van entendre què significava la secularització del món promoguda pel cristianisme, per la Reforma i la Il·lustració des de Kant. Secularització no es sinònim d’ateisme, però sense cap dubte obliga a la religió a passar a un segon terme. Però com que el món ha hagut de conquerir la seva autonomia contra o enfront de la religió, la secularització va convertir-se en ideologia o negació del sagrat, en una contra-divinització del món.
Les conseqüències més greus, però, no són les que fan referència a la religió, sinó pel que fa a Déu. Tant les esglésies com el poder polític ha comès actes execrables “en el nom de Déu”. I aquesta blasfema utilització ha acabat provocant una crisi profunda de Déu, de cansament o, com diu Lluís Duch, de “fàstic de Déu” en la nostra societat, convertint Déu en un “estrany a casa nostra”.
Una de les possibles reaccions de les esglésies davant la por és el refugi en el ghetto i l’autoritarisme, en les seguretats del propi grup i en la imposició de seguretats externes. Reneix un model d’església totalitària, fonamentada en una metafísica i una teologia de la Veritat propera a fonamentalismes dogmàtics i ètics. Quan la doctrina es converteix en ortodòxia imposada per la força, es converteix en fixació i mort, en lloc de camí de vida. I avui, en un context de llibertat i pluralisme, sotmetre la societat a regulacions des de la “Veritat” de les religions suposa el conflicte continuat. I a llarg termini és una guerra perduda.

No vol dir solament abandonar el poder. Laïcitat vol dir capacitat de conviure en igualtat de condicions amb altres cultures i religions. Vol dir la capacitat de posar en qüestió el motlle filosòfic platònic i aristotèlic que configurà la cultura occidental i les expressions de la fe. Hi ha veus autoritzades -la de mateix papa- que afirmen que la relació entre cristianisme i hel·lenisme és indissoluble. No obstant sembla raonable creure que la inculturació grega no ha de ser vinculant per les altres cultures, dit d’una altre manera, que pel diàleg interreligiós cal “des-helenitzar el cristianisme”, segons expressió de González Faus. Això significaria una sencera reformulació del llenguatge religiós, progressivament inintel.ligible pel món laic d’avui. I vol dir la capacitat de posar en qüestió el motlle jurídic i organitzatiu romà, que ha configurat el model organitzatiu i jeràrquic del cristianisme.

La qüestió fonamental, però, no és la de la religió i ni tan sols la de Déu, sinó quina resposta som capaços de donar als greus problemes del món i d’una societat en crisi. Fa uns anys es va posar Auschwitz, la fabricació industrial de la mort, com a paradigma del mal, d’allò diabòlic. Fou una catàstrofe espiritual en el cor mateix de l’Europa cristiana, el final de l’optimisme il·lustrat que creia que progrés material comporta automàticament progrés moral, l’expressió suprema del fracàs de la raó optimista. Aquella reflexió, feta per Metz i Moltmann, que van estar tan a la vora d’aquell infern, ens ajudà a entendre la raó ètica anterior a la teologia o al que ells van anomenar “teologia política” i ens ajuda avui a entendre la raó del ser cristià després de tants altres Auschwitzs, Gulags. Les xifres ens parlen de l’excés del mal, del dolor inútil, de conflictes no resolts, la mort de gana per uns i el malbaratament de l’abundància per altres, de la falta de sentit. Doncs és enmig d’aquesta falta de sentit on hem d’acostumarnos a treballar en el món, segons l’expressió de Bonhoeffer “etsi Deus non daretur”, encara que Déu no hi fos, des de la laïcitat.
Què és justament un creient en Crist? com poder pertànyer a aquests dos móns, el de-més-aquí i el de-més-enllà, que hem vist en continuat conflicte?

+ + +


Segons la tradició, la temptació més important que patí Jesús fou la del poder. A l’inici de l’evangeli el relat parla que fou temptat pels tres tipus de poder, l’econòmic, el polític i el religiós. Més endavant volen fer-lo rei i s’amaga. El seu missatge se situa més enllà dels projectes dels diferents grups socials i per això la seva condemna va ser la suma de l’animadversió de tots els poders del moment, el polític de Roma, el de la elit social, cultural i religiosa d’aquella societat i fins i tot del poble, que en el moment decisiu escull Barrabàs. No defuig el títol de mesies, però funciona com un mesies al revés. Mesies és l’enviat de Déu que ha de donar el triomf definitiu al poble, l’emperador universal que encarna “l’aquí” i l’esperança de “més enllà”. Però el sentit de la vida de Jesús, “senzill i humil de cor” (Mt.11,28) és precisament encarnar la inversió de valors, de doctrina i de sentit. Va posar-se al lloc oposat on la religió i la societat col.loquen al mesies monarca i a les jerarquies. Per això els pobres hi poden tenir esperança, segons aquella bonica sentència de Bonhoeffer: “Només ens pot salvar un Déu que pot morir, sense poder”.
L’únic camí és el de la simplicitat, el que ja al segle XI demanava Joaquim de Fiore: una església ingènua, profètica, amb llibertat per anunciar un futur d’esperança.
Jaume Botey. Barcelona 14 de novembre 2009