Per aquesta vegada proposem una trobada de Diàspora en la que ens permetem compartir el sentit de la vida i la nostra felicitat. Ens trobem en un moment aclaparament pels moments que vivim nosaltres i que es viu al voltant nostre, de situació de crisi, de la pèrdua de valors, i de consciència de les nostres limitacions personals; prenem consciència del molts compromisos fallits per culpa de la crisis, de la manca de subvencions per tirar endavant alguns dels projectes que voldríem tirar endavant amb el nostre treball i el dels altres...
Però: ni tot és una marxa enrere ni ho volem viure així.
Tot moment és una oportunitat. Aquest moment de crisi també.
Les patacades ens han portat a resituar-nos, a retrobar-nos primer al nostre interior i després amb el caliu dels altres i dir-nos que volem seguir sent feliços i seguir endavant ...
No voldríem que les paraules i els conceptes fossin una dificultat en la proposta que es vol compartir perquè cada un i cada una de nosaltres quan parlem de felicitat posem l’accent en un aspecte a vegades diferent que el nostre company o la nostra companya: felicitat interior, felicitat a partir del que construïm amb els altres, pau, serenitat, plenitud, amor...
A més, és Advent, esperança, diumenge abans del Nadal...
També voldríem que el temps que estem junts, que compartim paraules i silencis, el cafè i el pa o la coca, quedés com un temps unitari, des del començament és l’Eucaristia del dia; en la primera part ens comunicaríem les vivències, experiències i punts de vista i seguiríem per la segona part el partir el pa recordant a Jesús.
Per aquesta reflexió hi ha aportacions que ens poden ajudar: si volem ser feliços, si prenem la decisió de ser-ho, si ens costa, quines són les nostres raons de fons...
Creure en el Déu de la vida, aquesta vida que neix, que creix, i es refà perquè també nosaltres donem aquesta vida i que ens ajuda també a tenir criteri per prendre opcions per ser millors persones i possiblement més feliços ...
Què ens implica el fet de creure en el Déu de la vida, què ens aporta aquest fet
Quines serien les condicions per ser feliç: un cert cultiu interior, jo amb mi, jo vull ser feliç i sóc feliç...
A partir d’un relat diferent quines coincidències hi trobem...
Tindrem present aquella cançó de Mercedes Sosa – Violeta Parra – Dolores Pradera..
“Gracias a la vida, que me ha dado tanto...”
El petit grup de Diàspora
Gracias a la vida,
Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio dos luceros que, cuando los abro,
perfecto distingo lo negro del blanco,
y en el alto cielo su fondo estrellado,
y en las multitudes el hombre que yo amo.
Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado el oído que, en todo su ancho,
graba noche y día grillos y canarios,
martillos, turbinas, ladridos, chubascos,
y la voz tan tierna de mi bien amado.
Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado el sonido y el abecedario,
con él las palabras que pienso y declaro:
madre, amigo, hermano, y luz alumbrando
la ruta del alma del que estoy amando.
Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado la marcha de mis pies cansados;
con ellos anduve ciudades y charcos,
playas y desiertos, montañas y llanos,
y la casa tuya, tu calle y tu patio.
Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio el corazón que agita su marco
cuando miro el fruto del cerebro humano,
cuando miro el bueno tan lejos del malo,
cuando miro el fondo de tus ojos claros.
Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado la risa y me ha dado el llanto.
Así yo distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto
y el canto de ustedes que es el mismo canto,
y el canto de todos, que es mi propio canto.
Gracias a la vida que me ha dado tanto.