TOBIES I LA CRISI

Em costa molt trobar les paraules adients , amables i fraternes, que no fereixin a ningú ans el contrari, que ajudin, acompanyin i consolin, cada vegada que he de parlar a la Diáspora.
Quina és ma experiència de la crisi? Com la visc? No sé que dir. Ara, no arriba a un mes, la meva dona treballa, després d’uns mesos d’angoixa per la incertesa d’un canvi forçós de feina. Ja sabeu del malparat estat de salut del meu pare, que en qualsevol moment serà sa hora. I com el que no vol dir res: molts dels nostres germans s’enfronten al dramàtic dilema de l’expulsió de les seves comunitats i ordres religioses per la seva fidelitat els pobres i a l’Evangeli. I jo mateix que estic de baixa perque vaig tenir un “jamacuco”, però no em passa res, ja estic bé... I els pares que no dormen preocupats per la otitis de son fill? En fi, no cal afegir res més.
Què vull dir amb tot això? Que tots arrosseguem problemes, quan no és un all és una ceba. Peró tinc el ple convenciment que més que un terrible error, seria un gran pecat, per part nostre, si diluíssim a problemes i responsabilitats individuals la magnitud de l’actual crisi –que aviat, possiblement, no serà només econòmica sino total, per l’abast que s’endevina– i de la veritable responsabilitat social que tenen els pocs que maneguen i es beneficien del sistema capitalista, que són els causants de la present crisis. I dir aixó no és més que deixar clar un fet del qual tots hem estat testimonis, perque tot aixó ha passat davant dels nostres ulls.
Com em sento? Escandalitzat i enfurismat pels diners que estan reben els causants de la crisi i que continuen comportant-se com el servent sense compassió de la paràbola (Mt 18,21-35): eixugant els seus dividents i comptes de resultats per una banda, i per l’altra escanyant al seus deutors. El rei de la paràbola no li va perdonar la segona vegada i el va torturar fins que va pagar totes ses deutes. I jo sento que no els puc perdonar tampoc, penso que no tinc dret ha fer-ho quan els aturats són amuntegats en trens sense destí, sense cap tipus de pietat. Estic molt dolgut i per raons evidents.
Em sento trist i a les fosques com el vell Tobies. Ell també va ser deportat a l’exili a Nínive, a viure a una terra extraña, d’una manera semblant a com acostumava dir l’Agustí de nosaltres, amb els seus de la tribu de Neftalí. Tobies era un home just, complia les lleis del seu poble: restituia la meitat dels seus guanys als pobres i va tenir problemes amb la justicia i patí presó per enterrar els morts de la seva tribu que les autoritats de Nínive prohibia. Una nit, amb la taula parada per sopar, el seu fill l’avisà de l’assassinat d’un del seu poble i ell va aixecar-se sense pensar-ho dues vegades, ho va deixar tot i anà a fer el que calia. Aquella nit al tornar a casa per un accident es quedà cec. A la seva tristor, a la seva foscor se li van afegir les tenebres, si semblava poc.
És extrany, però no puc deixar de reconèixer i recordar el que deia la Josefina Aiguè, que tots tenim present en el record, de l’estimació en aquestes paraules de Tobies: “Som descendents dels profetes…Ens hem tornat pobres, però això no t’ha de fer por. Tens una fortuna si reverencies Déu, evites qualsevol pecat i fas el bé a la seva presència” (To 4,21). Coses com aquestes són les que sento, medito i m’amoïnen en el fons del meu cor entre espurnes d’esperança i foscor. Alguna vegada ja us ho he dit: no crec en la meva vida, crec en el Regne de Déu de la vida de Jesús de Nazareth. No em pregunteu si us plau què significa, perque no ho sé, però és així. I el que separa ambdues coses –la meva vida i la Vida del Regne– es la meva por i res més.
Què cal fer? Què puc fer? Què podriem fer? No ho sé. Amb prou feines goso dir-ho, peró la paraula que em diu el cor de Tobies i de Josefina és aixerca-se! , que en la nostra fe de i en Jesús significa ressuscitem! No ens quedem corpresos parats i atemorits fent voltes al no-res. “Les obres de Déu cal descobrir-les i proclamar-les com mereixen. Feu el bé i no us sorprendrà cap mal.Val més la pregària sincera i l’almoina acompanyada d’honradesa que no pas la riquesa adquirida injustament. És millor fer almoina que no pas amuntegar or. Ajudar els pobres allibera de la mort i neteja de tot pecat. Els qui ajuden els pobres s’asseguren una llarga vida. Els pecadors i els injustos són enemics d’ells mateixos.”(To 12, 7-10)
Tot seguint aquestes paraules, crec que toca ser com Neftalí, que significa “lluitador”, de la mateixa manera que Tobies significa “bon cor”. Ens cal lluitar amb cor, com persones o com Diáspora, contra la crisis, no organitzar-nos per patir-la, sinò per combatre-la. Cal dir NO A LA CRISIS! de la mateixa manera, que en el seu dia, van saber dir NO A LA GUERRA. Peró aquesta vegada estarem més sols potser, perque no hi seràn els partits, oposicions, sindicats i coses per l’estil, poc interesats ara per ara a implicar-se en una campanya semblant.
Tanmateix i malgrat tot, penso:
-que hauriem de compartir la nostra taula de Nadal tot creant un fons econòmic comú d’ajuda d’emergència per a la gent que ho pogui necessitar. I proclamar la necessària austeritat. El benestar no pot ser esclau del consumisme.
-que hauriem de participar, promoure i comprometre’ns amb la Plataforma Anti-crisis ja existent, i unir-nos amb ella i amb tota la gent que ja están lluitant contra la crisi.
-que hauriem de participar, promoure i comprometre’ns amb el moviment “Una altra veu d’Església” per a denuciar el silenci de la nostra Esglèsia sobre aquest afer i manifestar el nostre veritable sentir com esglèsia sobre l’actual crisis i les mesures que s’estàn prenent.
Perquè no entenc gaire dels assumptes econòmics: ...i alguns diuen que la crisis és el final del Neoliberalisme –i això està mes que bé–, però és el Keynesianisme el que està donant els diners als rics que continuen escanyant als pobres. Cal aclarir tot aixó, perque al cap i a la fi la finalitat de l’ economia és el benestar i no la riquesa. I en quasevol cas el principi de misericòrdia está per damunt de tot: emparar a la vídua, a l’orfe, al pobre i al foraster. Què seria d’ells i de nosaltres sense la Misericòrdia? No res. Cal un canvi, ens cal una revolució.
M’agradaria acabar recitant un salm (70) que m’acompanyat i amb el que he estat orant aquest últims dies, que diu així:

Déu meu, vine a ajudar-me;
cuita a defensar-me, Senyor!

Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen la meva mort.
Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals.
Que es retirin avergonyits
els qui diuen: “Massa poc!”

Jo sóc pobre i desvalgut;
no tardis, Déu meu.
Ets tu qui m’ajuda i m’allibera.
Senyor, no triguis més!