SOSTIENE CLEMENTE: –"Anticapitalisme, ja!"

SOSTIENE CLEMENTE: –“ANTICAPITALISME, JA!”

Benvolguts amics i amigues, companys i companyes:

1. Qui soc?

Tinc 51 anys camí de 52, em guanyo la vida com professor de filosofia religió, i he estudiat i treballat tota la meva vida i ho continuaré fent fins al final. Sempre he estat inconformista i crític, malgrat que acostumat a viure en una societat injusta i, per tant, amb uns index de tolerància amb sang de la injustícia molt alts. La nostra societat és així, –“som així, desgraciadament”. El diumenge passat em vaig veure absolutament incapaç de donar-vos el meu acostumat “Benvinguts al diumenge”, estava atordit, sense veu i amb llàgrimes, com un “jeremíes”: les mesures d'austeritat del govern, els atacs dels especuladors a la economia dels països , la covardia dels polítics, la irresponsabilitat i hipocresia dels governants, les mentides dels experts, l'estupidesa dels tertulians. Ningú va parlar de nosaltres, dels ningú, dels anònims, dels que van a la feina com tots els dies a fer la feina de cada dia. Tots van parlar contra nosaltres i fins si tot de la nostra culpabilitat. I em pregunto que si nosaltres som culpables i indecents, què són ells? –“botxins?, bastards?, mengeles, kapos de barracons?, ... maleïts?”.
Recordo com darrera fons de la meva infantesa: les imatges de la Guerra de Biafra, i les panxetes inflades dels nens famolencs, i les llàgrimes seques dels cossos escanyolits de les seves mares. La Guerra del Vietnam i la matança de Mi Lay, el conflicte palestí –encara avui més sagnant i punyent que mai. I tot això, i d'altres, com darrera fons del meu benestar d'infant, de la meva felicitat de nen. Perquè reia, era feliç i jugava? Perquè menjava , tenia uns pares, amics i anava a escola. I perquè no entenia el significat d'aquelles imatges.
Els meus avis i els seus sis fills van ser expulsats de la terra al finalitzar la nostra guerra civil. Els meus pares i el seus germans van emigrar. I van treballar, i el meu pare va anar a la presó, i va continuar treballant fins a la jubilació. I el meu tiet, minusvàlid i que vivia amb nosaltres, que va estudiar de forma autodidacta i ens va ensenyar i així vam estudiar nosaltres, els meus cosins, les meves germanes i molta gent del poble, també va ser empresonat. L'inspector Creix li va dir que si s'ajudaven tant entre germans no podien negar que eren comunistes: es veu, que sota la Dictadura nacional-catolicista, la fraternitat era sospitosa.
Van ser milers que van venir del nord i del sud a aquestes terres, i milers van emigrar molt més lluny, i milers van deixar les seves masies i van entrar a les fàbriques i milers van fugir de les colònies industrials cap a la ciutat... Van ser milers que van donar l'esquena i lluitar contra el seu destí de“sants innocents”: ningú vol que els seus fills tinguin com futur el camí de les cadenes, la misèria i la ignorància. Tots volem que els nostres fills puguin viure la seva vida.
Recordo una dona prima com un secall, malguarida com un emigrant de pastera, li deien “Rabotera”–suposo que els pobres no tenen nom o que aquest és nom que se li dona els pobres– i era vídua i mendicant, es guanyava la vida així, tenia molts fills, vivia en una cova del poble del costat. Passava, sempre a l'hora de dinar, una o dues vegades per setmana a demanar, tothom li donava, la meva avia també, penso que gairebé li tenia el paquetet preparat i una mica de conversa. Un dia va deixar de venir. Anys després, preguntant-l'hi a la meva àvia, vaig saber que el seus fills s'havien anat a treballar França, que s'havien fet una cosa molt maca a la serra on havia viscut sempre i que va morir envoltada dels seus nets, –“S'ho mereixia”, va acabar de dir la meva àvia mirant amb els ulls plens de vida al buit per sobre meu.

2.Què han vist el meus ulls que s'han tornat cecs?

El meus ulls han vist que el coratge, feines, estalvis i pensions dels nostres pares formen part de la nostra felicitat i benestar. Que van guanyar el nostre futur i ens ho van donar i encara continuen donant-nos-ho.

Els meus ulls veuen que el capitalistes, amb els seus poders polítics, econòmics, militars, religiosos i científics, volen fer realitat sense cap compassió ni cor, les paraules del poeta, i deixar-nos sense drets, ni dignitat, ni sentiment d'humanitat:

Vendrán más años malos
y nos harán más ciegos;
vendrán más años ciegos
y nos harán más malos.

Vendrán más años tristes
y nos harán más fríos
y nos harán más secos
y nos harán más torvos*.
(*) Torvo: De aspecto que inspira miedo

Els meus ulls ja han vist que el capitalistes són malfactors banquers i especuladors nocius i perjudicials per a tothom sense excepció: empresaris, botiguers, autònoms i treballadors, homes i dones, jubilats, vídues i nens, escoles i hospitals, serveis de benestar social i xarxes solidaries, animals, plantes i per a el mateix aire que respirem.

Els meus ulls veuen que ens volen “torvos”, feres ferotges i famolenques, carregats d'odi i ressentiment envers a tot el que ens envolta, perquè ens devorem els uns els altres amb les malalties de la xenofòbia, de la homofòbia, del masclisme, de la peniafòbia (por a la pobresa), el racisme que destrueixen el cor i desfiguren els rostres de les persones.

El meus ulls han vist com s'envaïa un país, justificant-se amb mentides, per a robar el seu petroli i el seu futur. De la mateixa manera i amb la mateixa lògica com ara, amb mentides ni justificacions, el nostre Govern ens imposa per la força d'un decret l'austeritat que exigeixen els poderosos, per donar-li els bancs alemanys el que han perdut a Grècia com resultat de les seves especulacions.

Els meus ulls han vist a un Govern argentí imposar el “corralito” i la fam al seu poble per a salvaguardar els guanys dels lladres especuladors de dintre i fora del país.

Els meus ulls ja veuen com els capitalistes farts d'enganyar-se entre ells i de trobar-se amb aire i no riqueses a les mans, es llancen contra nosaltres (empresaris, botiguers, autònoms, treballadors, homes i dones, vídues, jubilats i nens, escoles i hospitals, serveis socials i xarxes de solidaries) com llops sanguinaris sobre els nostres ramats d'ovelles. Posant en evidència allò que els que treballem cada dia hem sabut sempre, i que ells “científica i sistemàticament” han negat sempre: que es el Treball l'origen de la riquesa i el benestar, que el Capital sempre és treball robat.

El meus ulls han vist que el Capitalisme no és un sistema, sinó el Antisistema per exel.lència: tot ho contamina, tot ho destrueix. Mata els déus, els homes i a la Terra. És incapaç de donar vida, i ni tan sols pot garantir la supervivència.

Els meus ulls veuen que el fills dels empresaris no heretaran les empreses dels seus pares, sinó els diners de la seva venda per a poder jubilar-se el millor possible. Que els fills dels botiguers no heretaran un negoci, sinó un lloc de treball precari i un deute bancari. Que els fills del autònoms es convertiran en “chapuzas”, perquè no els deixaran arribar a ser els professionals que van ser els seus pares. Que els fills dels treballadors mai ho seran, tant sols homes i dones de jornal, plaça i precarietat sense futur. Que les escoles seran per a Tothom, però no l'ensenyament i la educació. Que els hospitals estaran obligats a seleccionar i fer llistes de malalts a atendre, i llistes interminables de l'oblid de malalts abandonats a la seva sort. Que els serveis socials i les xarxes solidàries esdevindran inútils, inoperants i inservibles, per saturació, desbordament i corrupció.

El meus ulls ja han vist que el Capitalisme no és un mercat lliure. Si ho fos no haurien crisis, estaria governant per la “mà invisible” del sentiment d'humanitat, el seu funcionament seria transparent i democràtic, i la producció i distribució de bens justa.

Els meus ulls veuen que el Capitalisme és una totalitarisme d'uns pocs imposat a la resta, opac i conspirador. La democràcies existents no són la sobirania dels pobles, sinó la “capa màgica” que els fa invisibles. Cóm podrien fer sinó els seus negocis de robar i malversar sense amagar-se sense impunitat sense conspiracions?

Els meus ulls han vist que els capitalistes i els seus vicaris no tenen –ni volen tenir– els valors morals més elementals. Són incompatibles entre si com la llum i el vampirs. Posen preu a tot, però no valoren res. Ja sabem que es de necis confondre valor i preu, però ells han fet d'aquesta neciesa perversa la seva ciència.
Es fan rics, però generen misèria. Es fan poderosos però robant-nos els nostres drets més elementals: la vida, la llibertat i el benestar. Es fan arrogants i superbs fent-nos individualistes, és a dir: mesquins, covards i egoistes.

Els meus ulls veuen com al nostre país, després de cent anys i una Guerra Civil, el poder i la riquesa continua sent dels banquers, de l'exèrcit i l'església. I com els seus interessos continuen empobrint-nos. Com el PP, arrogant i superb, actua amb un sentit patrimonial del poder, del Temple, com els antics saduceus, i el PSOE com el seu vicari. I la resta, amb sindicats i patronals, com els antics escribes i fariseus, que ni fan ni deixen fer. Però tots viuen del Temple, del poder. Tots parasiten el nostre treball de cada dia minvant el nostre benestar, pressupost darrera pressupost, decret darrera decret.

Els meus ulls han vist com els capitalistes no han portat cap desenvolupament al sud, només misèria, fam i guerres, cops d'estat i desaparicions, sinó que ara volen porta el desenvolupament a les nostres famílies, pobles i països. És tan clar que el capitalisme és subdesenvolupament, militarisme i tirania, que espanta. És tan clar el forat de pobresa en el que ens volen enterrar vius a nosaltres i els nostres fills, que costa donar crèdit els nostres ulls i fugim cap les idees com les ovelles cap els racons, per veure clar substituint la realitat pel pensament. Però, agradi o no, els ulls no enganyen.

Els meus ulls estan veient la misèria moral i humana que estan creant a tot arreu i al nostre voltant. Ens estan fent cada dia més lleigs, més animals, més sense cor, menys persones. Cóm volen legislar contra l'acollida, l'hospitalitat! La solidaritat ja ha esdevingut incòmoda, sospitosa, ara només cal fer-la il.legal com a les persones. Per a ells està clar: les persones han de tenir papers, però els diners no. Si tallen les barbes dels funcionaris, quan trigaran en venir pels nostres colls?

El meus estan cansats de veure la manca d'educació, la poca amabilitat en el tracte diari i el incivisme campant sense vergonya ni retret. Ens estem fent malbé, emmalaltint, en un antisistema malalt i boig.

Els meus ulls s'han tornat cecs, però el meu cor continua veient. I el meu cor veu que s'ha acabat el temps de viure i gaudir el benestar i futur obert creat pels nostres pares, ara m'ha arribat l'hora del coratge de obrir camí i fer possible el futur i el benestar dels nostres fills, perquè ho volen tancar. Tinc 51 anys, però mai es tard per a morir amb els ulls plens de vida i complaguts amb un “porvenir” eixerit, clar i ferm pels els nostres fills i nets, com els ulls de la meva àvia i de la “Rabotera”. No! No ens ha tocat viure en temps ombrívols perquè portem la llum al cor, amb la que hem d'encendre el foc que ens permetrà viure, de dia i de nit al seu voltant, a tots junts amb les mans unides. Així ho veu el meu cor.

3.Què ha sentit el meu cor que m'ha cridat: – “Prou! No és això!”?

“¡Cuánto tiempo nos costó comprender y hacerles comprender a nuestros paisanos que no había que andar mirando hacia arriba, sino hacia el hermano y hacia la hermana que teníamos a nuestro lado! ¡Cuánto tiempo escudriñando el cielo para ver llegar a Jesús sobre las nubes, sin darnos cuenta que, desde que Dios lo levantó de entre los muertos, su Espíritu llena la tierra, que donde dos o tres hombres y mujeres luchan, sufren y esperan, ahí está él presente! ¡Cuánto tiempo hasta comprender que aquel Jesús, con quien nosotros habíamos comido y bebido, había sido puesto por Dios como Señor del cielo y de la tierra y, elevado ahora por encima de todos los señores de este mundo, no se había ido! Al contrario, se quedaba para siempre con nosotros, con el pueblo, todos los días hasta el final de los tiempos.” (UN TAL JESÚS. La Ascensión)

He callat i he tancat els ulls com el vell Tobies, i a les fosques he escoltat les paraules que em deia el meu cor:
Els empresaris, els botiguers, els autònoms, els treballadors, els homes i las dones, las vídues, el jubilats i els nens. En definitiva, tots els que no som ningú perquè ens poden enterrar en una pobresa sense esperança en qualsevol moment, d'un en un, o a grapats, com i quan ells vulguin. Som com els pobles nòmades, el beduïns del desert. No tenim passat, sinó memòria i camí obert per endavant. Mirem i fem cap el futur, i el volem millor perquè serà el dels nostres fills i nets, només amb las imatges d'aquestes visions del demà, el nostres pits s'omplen d'aire i la força torna a les nostres mans. Com les mares que tiren sempre endavant amb els seus fills a la esquena, als braços, al pit, de la seva mà o corrent jugant al voltant d'elles.
Quan ens tanquen en barris sense sortida i fatigues i rutines sense final, llavors perdem la memòria ens podrim i morim en vida i sense viure vivim en un passat que mai passa, que sempre és igual, i sense esperança, perquè les seves arrels venen del demà. Els nòmades no miren mai endarrera sinó cap endavant i així recorden, riuen i viuen.
No estem davant d'una crisi qualsevol, ni d'un “tsunami” econòmic, tan debò que fos així, cap poble, parli la llegua que parli, ha sortit de la crisi ni sortirà. Estem davant de l'etern cercle viciós del antisistema capitalista, aquesta crisi ha estat sempre, està i restarà per sempre, alimentant-se amb la fam, la malaltia, la guerra i la mort. Mai el capitalisme ha sigut altre cosa que aquesta mena de monstre. El que passa es que el nostre cor ho veu i no s'ho pot creure, però, ja hem fet tard i ells també. Han perdut tota la seva credibilitat, ens la poden demanar però ja no li podem donar perquè ja no ens queda. Sí que li podem donar la nostra por i covardia, però ens està exigint massa, com éssers humans no podem acceptar el dilema de morir o deixar de ser persones, –“què seria de nosaltres com pares, mares, fills i avis?”
Estem davant d'una tragèdia moral, política i espiritual d'envergadura no mesurable que cal afrontar perquè la vida visqui. Ja hem entès que quan ells es reuneixen ( G8, G20, Copenague, Tokio, la patronal, el govern i els sindicats, etc.) ja estan fetes les llistes de les deslocalitzacions de les empreses, les llistes dels acomiadats, dels que passaran a benestar social, dels que sortiran de benestar social per a passar a beneficència, i dels que sortiran d'allà cap el no res. Que quan parlen de llibertat de comerç estan parlant d'impunitat per a les seves extorsions i espoliacions i altres crims. Que quan parlen de regulació,control del mercats, estan parlant de seguir especulant i robant, però respectant-se entre ells. L'especulació ha de ser un crim immune entre cavallers. No estan parlant de nosaltres sinó contra nosaltres. Es possible caure en la ingenuïtat i simplificació al dir les coses d'esta manera, però el no veure-les, també o quelcom pitjor. Que ningú s'enganyi la racionalitat dels capitalistes és instrumental, la fan servir per a sortir-se amb la seva –tenir beneficis–, però no per a tenir la raó que descobreix la veritat, que és l'única racional.
Davant d'aquesta tragèdia hem de tenir el que tenim: sentit del benestar, sentit de la justícia i sentit de la compassió; es a dir: Coratge i Responsabilitat!
El meu cor ha escoltat als que diuen que podem trobar fora, en el món, el que no troben al nostre interior. Potser tenen raó, però si a dins nostre no trobem misericòrdia, ni sentit de la justícia, tampoc ho trobarem a fora.Altres, pel contrari, diuen que cal actuar amb justícia i cor, i així brollarà la misericòrdia al nostra interior. Potser també tenen raó, però ens caldrà compassió i coratge quan ens trobem amb cors buits i necis.
El meu cor ha escoltat als que creuen que Déu és omnipotent i just i que, per tant, no ens abandonarà. Però el meu cor diu que Déu no pot ser omnipotent i just a la vegada: si és omnipotent, és culpable del que està passant. Però nosaltres coneixem als culpables, per tant és just. I si és just està amb nosaltres, camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres i és anticapitalista. Jo crec en aquest Déu que es fa carn de la nostra carn perquè per amor ens necessita per fer realitat el seu somni de satisfer la sed i la fam de justícia dels nostres cors, dels nostres cossos. Crec en aquest Déu que es fa realitat en las nostres mans i en las nostres veus, que construeix el futur amb nosaltres i amb tots els homes i dones que criden “prou!”.
No crec que calgui cap ideologia especial per a ser anticapitalista. Al cap i a la fi, totes les ideologies són miralls invertits per a justificar allò injustificable, serveixen pera veure'ns guapos quan en realitat som lletjos. Veure'ns bons quan som dolents. Crec que és més senzill ser honrat amb la realitat i amb el nostre cor i fer servir la veritat de la ciència i del coneixement, quan sigui necessari.
El que és important de veritat és adonar-nos –i com amb l'únic que el meu cor compta és la fe en Jesús de Nazaret ho diré d'aquesta manera– que no ens calen alternatives, ni intentar descobrir les realitats invisibles ni de Déu, ni de la Utopia, ni del Regne, ni, tan sol, del Capitalisme. Només ens fa falta girar-nos cap les víctimes, la seva situació, cap nosaltres que ja estem entre elles, encara que no ho vulguem reconèixer, allí ens trobarem amb el rostre de Déu, de la Utopia, del Regne i del Anticapitalisme, lluitant per la justícia amb misericòrdia, llibertat i fraternitat. I en allò que a mi respecte, m'agradaria que el meu cor es trobés un dia amb Jesús de Nazaret. Però això evidenment forma part d'una altre història.

4.Què han tocat les meves mans que tremolen: –“Fes!”?

“Pedro - Amigos, escúchenme: los gobernantes y los grandes señores de la capital pensaron que este asunto de Jesús se había terminado. Pues no, no se ha terminado, ¿Y saben por qué? Porque ellos siguen ahí, los mismos que mataron a Jesús, los Herodes, los caifases, los pilatos, siguen ahí muy repantingados en sus palacios de mármol, sentados sobre los calabozos donde dan alaridos tantos compatriotas torturados; ellos banqueteándose y el pueblo pasando hambre. ¡No se ha terminado porque ellos siguen ahí matando y robando y abusando! ¡Pero Jesús también sigue aquí con nosotros plantándoles cara! ¡Ellos están vivos y Jesús está más vivo que ellos! ¡Ellos se ríen de nosotros, los pobres, pero Dios se reirá el último porque este asunto de Jesús no se ha terminado! Al revés, ¡ahora es cuando comienza! ¡Ahora, ahora es que se enredó la cosa, paisanos! ¡Porque ahora no es uno sino una docena! ¡Y pronto seremos doce docenas! ¡Y ya esto no lo para nadie! ¡El Reino de Dios corre como una chispa en el trigo seco! ¡Y nadie nos detendrá, compañeros, nadie!
... ¡Amigos! Entre ustedes hay muchos forasteros que han venido de otros países y hablan otros idiomas. No importa. Yo sé que todos me están entendiendo. ¡Porque aunque las lenguas son distintas, la tripa de todos habla el mismo idioma del hambre! ¡Y los callos en las manos son los mismos, y el llanto de las madres a quienes les mataron sus hijos es igual en todas partes, y el grito de justicia de los pobres es el mismo en todas las lenguas! ¡No, aquí nadie es extranjero! Venimos de muchos sitios distintos, sí, pero vamos todos hacia una misma tierra. ¡Y eso es lo que importa! ¡Una tierra nueva, sin fronteras, sin desniveles, una tierra donde todos podamos vivir! ¡Y para llegar a ella necesitamos juntamos, unir nuestros brazos, mano con mano, hombro con hombro, puño con puño, y meter el Espíritu de Dios en la carne del pueblo!” (UN TAL JESÚS, Fuego en la Tierra: Pentecostés)

El que em queda per dir ja és molt poc, gairebé, tot ja està dit. Només afegir que Clemente AFIRMA el seu compromís de sumar-se a la lluita anticapitalista. Que vol unir les seves mans amb tots i totes , que ja estan lluitant. Que disposo el meu cor i la meva fe al servei del Anticapitalisme, que per a mi vol dir al servei del Regne. Sincerament crec que aquesta lluita s'ha de fer des de la base, amb la base i sense sortir-se de la base, amb el sentit moral del benestar, amb el sentit polític de la justícia i amb el sentit espiritual de la misericòrdia. Hem d'oferir l'esperança de sortir del Capitalisme, hem de donar acollida i rebre a totes les víctimes fent el esforç de transformar la xarxa d'experiències solidàries i autogestionades un lloc de trobada, per compartir i aprendre a viure sense ells i contra ells. I hem de denunciar sense parar perquè desculpabilitzar a les víctimes, dignificar-les i proposar-los un camí.

Per tot això, vull donar suport a la candidatura de Revolta Global i sumar-me a la seva tasca. Aquí teniu les meves man,s una abraçada, José V. Clemente (Cardedeu 24 de Maig del 2010)