ATUREM L'ANTISISTEMA: Per la felicitat, la justícia i la misericòrdia.
Benvolguts amics i amigues:
Ahir va ser el Dia Internacional dels Nens Víctimes Innocents de l'Agressió, i també dia del Corpus, coincidint curiosament amb la reunió del Club de Bilderberg a Sitges. Els especialistes i, molt sovint, els xerraires, mediàtics negant la Teoria de la Conspiració, encara que tinguin les evidències davant dels nassos. Què fan els poderosos del món (banquers, industrials, militars, polítics, monarques, reis dels mitjans de comunicació, i haurà algun representant del Vaticà? –ai, Déu meu!, etc) reunits d'espatlles a la societat i mantenint en secret les seves ponències i discussions?
Alguns politòlegs especularan que fins si tot han parlat de Xina i l'Índia pel seu expansionisme. Tal vegada, potser, han felicitat al nostre Govern per portar els deures fets –sí és així, ens hauriem d'amoïnar de valent, perquè recordo que quan van felicitar al govern argentí, als quinze dies va esclatar la crisi i el seu govern va decretar la fam i el “corralito” contra la Societat Civil, contra nosaltres–. En qualsevol cas han parlat d'ells i dels seus interessos. Si han parlat d'allò que els convé, llavors han parlat contra nosaltres, la Societat Civil, perquè ells no pertanyen a cap societat o poble, parlin la llengua que parlin. Tinguem en compte, com molt bé ha di ell mateix, el filantropisme de “Guillermito Puertas” no és per a lluitar contra la pobresa sinó per “ajudar” els pobres, perquè li sobren els diners per fer aquestes coses, – Claro, claro,...
El que si és un fet clar és que només es pertanyen a sí mateixos, només rendeixen comptes entre ells. Per a ells paraules com Democràcia, Justícia, Llibertat, Igualtat i Fraternitat no tenen cap sentit, són instruments que fan servir per a governar-nos i exercir els seu poder i la seva tirania contra la Societat Civil i perquè no sapiguem la seva identitat. Ells no són d'aquest món i així es comporten. Sense cap dubte són el “Papat Negre” del món.
Malgrat tot estic content i esperançat, perquè tots, la Societat Civil sencera, sent la passivitat moral de la desafecció, viu i sent al seu cor el silenci de la indignació menyspreant contra la prevaricació d'uns decrets, lleis i reformes laborals, de les pensions, de la Seguretat Social i dels serveis públics buiden de contingut els nostres drets humans i socials, que són clarament injustes. Quan ells parlen de “mesures impopulars” per responsabilitat política, el volen dir és que són injustes perquè no estan al servei del poble, sinó del Club de Bilderberg. I estic content i esperançat perquè amb la innocència dels nens desemparats sentim el dolor i la rebel.lia dels nostres cors ferits, de la nostra compassió trepitjada. Volem viure amb l'alegria dels nens i ens fan víctimes esclaves de la seva barbàrie i misèria humana.
Perquè tots aquests sentiments em donen esperança? Perquè la desafecció moral ens mostra que governi qui governi estem governats sempre per un partit únic, es digui bipartidisme o tripartit o convergència, tots fan el mateix servei al Antisistema Capitalista del Club de Bilderberg amb el seu pensament únic: primer jo, després jo i si queda alguna cosa també per a nosaltres, –“perquè, clar!, si fosim justos, tots seriem pobres, almenys que alguns puguem ser rics i poderosos. Al cap i a la fi els pobres ho aguanten tot i sobreviuen, no sabem perquè misteri però ho fan, gràcies a Déu també es moren, sinó seria per a tenir-los por, ... la vida no podia ser tan injusta amb nosaltres”– són els seus majordoms-bocins. Ja no cal posar les nostres esperances en cubells buits sense fons, sinó en nosaltres mateixos i en allò que saber fer: treballar i aixecar al nostres fills perquè tinguin un futur digne i humà. Que ningú s'enganyi i perdi el temps tocant a la porta equivocada, les seves mesures no són per a donar-nos l'aliment dels nostres drets, sinó per a robar-nos-ho. I així serem més dèbils, famolencs i vulnerables.
El silenci de la nostra indignació contra les lleis injustes, immorals i violentes ens mostra que hem de girar cua, donar-los l'esquena: ja no podem obeir ni respectar ni complir les regles del seu Antisistema econòmic, sense mercat ni democràcia. Nosaltres som els que treballem, produïm, ensenyem, guarim, estem al cas de que les coses vagin bé per a tothom, i ho fem, fins i tot, per instint, perquè som humans, perquè som persones; nosaltres, per tant, som l'autèntic i únic possible mercat lliure, i en ell busquem serveis, no beneficis. Els serveis es distribueixen. Els serveis són el beneficis que tots desitgem. Els beneficis del seu Antisistema capitalista sempre s'acumulen, sempre empobreixen algú. Els seus beneficis mai serveixen per res de bo: mai acaben amb la fam, mai lluiten contra la malaltia, ni contra la guerra. És més el seus beneficis fan morir a la gent (nens fins i tot) abans de temps.
Tot això vol dir que hem de crear les nostres pròpies fons de finançament, de distribució, de producció. Hem de fer realitat, perquè ho tenim a l'abast, la nostra democràtica sobirania econòmica i alimentària. I encara que pugui semblar que no sigui fàcil, tenim l'experiència, les eines i la necessitat del cor que ens ho demana. Ens hem d'adonar que el nostre Anticapitalisme és el Sistema, i ho ha estat des de sempre, fins i tot, a fet possible que el Capitalisme no aparegués com el Antisistema caòtic que ha estat sempre.
I la rebel.lia dels nostres cors ferits ens mostra que tenim la raó dels fets, la raó moral i la raó de la misericòrdia (del sentiment d'humanitat). Sentim la urgència de fer les coses be, la crida de la benevolència, perquè tenim fe en la felicitat, esperança en la justícia i estimem amb misericòrdia els nostres fills, els que pateixen, i els que es van quedant sense futur. I no volem que això sigui així. No es que sigui dolent el que ens quedem sense pensions o perdem cobertures socials, el pitjor de tot és que el nostres fills entraran al mercat de treball en pitjors condicions que nosaltres, els seus pares. Abans ser mestre d'escola era sinònim de “mort de gana”, ara ho és ser becari. El nostres fills no són una mercaderia, i molt menys una mercaderia esclava sense drets. És antihumà la existencia mateixa d'un “mercat de treball”. El treball és un dret, el treball ha de ser lliure perquè el mercat sigui lliure i la economia democràtica. Això diu el cor. Això han de fer realitat les nostres mans. Si els nostres nets gaudeixen d'humanitat, felicitat i bon cor, hi serem vius en ells com el nostres pares en nosaltres.
Tot això, ens ha de permetre entendre que el sindicalisme està ferit de mort. Que no podrà res, volent o sense voler, contra les reformes que venen i que ja estan aquí. Ho sento, però no és la Vaga General la resposta al problema, sinó la mobilització no-violenta i ferma de la Societat Civil (des de els empresaris, que s'hagin adonat que no són capitalistes i que mai ho seran, sinó “treballadors per compta pròpia”, fins els sense sostres, passant pels emigrants, botiguers i treballadors. No podem donar els nostres diner al Club de Bilderberg tres vegades: la primera, el govern cobrint els seus buits; la segona, amb les reformes laborals, de les pensions i de la Seguretat Social i, la tercera, amb els diners que ens descomptin amb les vagues. No hi ha butxaca de treballador que ho pugui resistir. El sindicalisme ha de fer front a un dilema de futur: o morir en un despatx mantingut pels pressupostos allunyat de la realitat o posar-se a treballar en Mobilitzacions i Transformacions Socioeconòmiques concretes, ara i aquí. No es tracta de reivindicar res, sinó sortir agafant les nostres coses i fer el que cal fer

Recordem, ahir va ser el Dia Internacional dels Nens Innocents Víctimes de l'Agressió. Possiblement en algun lloc, alguns estan fent llistes de futures víctimes amb els nostres.

Una abraçada, J.V.Clemente