Bon dia i bona hora:
Avui és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Abans d'ahir, l'aniversari de la Fi de l'apartheid a Sud-àfrica. I demà serà l'Any Nou andí: Machaq Mara. Un avui, un ahir i un demà... Tres dies amb les seves nits. Tres nits amb la seva llum.
El nostre avui és com la nit de Job quan, mentre dormia, va sentir una veu com un foc, que li deia:
“Jobab, Jobab”. “Sóc aquí” –vaig respondre–. I em digué: “Aixeca't i et mostraré qui és aquell que tu vols conèixer. Aquell al qual ofereixen holocaustos i fan libacions no és Déu, sinó la potència del diable, per la qual serà enganyada la natura humana”. I què puc fer per evitar-ho? I de nou digué: “Si fas el pots per destruir el lloc de satan i purificar-lo, aquest s'aixecarà amb ira contra teu per fer-te la guerra, encara que no podrà causar-te la mort, però t'infligirà moltes desventures i t'arrabassarà tots els béns i farà morir els teus fills. Però, si resisteixes amb perseverança, faré il.lustre el teu nom entre totes les generacions de la terra fins a la fi dels temps” (Testament de Job).
La nostra nit és el avui del Capitalisme, diable homicida i ecocida, que legisla contra els estrangers, les viudes, els pobres, els orfes i contra la Terra. Qui no és un exclòs, un marginat, un ningú per a aquest tirà? Qui no és Job? Qui no se sent un refugiat a casa seva esperant amb por que truquin a la seva porta per a ser deportat d'una manera o un altre? Qui no sent com el seu cor recita paraules d'un altre temps, oblidades, com un murmuri de caps d'agulles encenent-se, resant així?:
“En aquesta societat, ha que tenir més de trenta anys i menys de seixanta, ser “guapetón”, estar casat, tenir pasta, mesurar un metre vuitanta, ser catòlic apostòlic romà, de dreta moderada (es permet també ser d'esquerra moderada si la cartera i el compte del banc són de dretes) i, sens dubte, ser molt mascle, anar dominant per la vida amb els collons per davant.
Tots els que no són així (la immensa majoria) pequen d'alguna cosa. És una vergonya ser pobre, ser vell, no ser adult, ser dona, ser negre, ser baixet ser gitano, ser minusvàlid, ser gras, ser homosexual, ser ateu, etc. En grau major o menor la societat margina, menysprea i reprimeix la immensa majoria de les persones. És una jugada molt hàbil. Mitjançant propaganda i el rentat de coco s'aconsegueix que tot el món menyspreï a tot el món. Al blanc baixet li queda el consol de menysprear en negre alt. Als home, per miserables que siguin, els queda el consol de menysprear a les dones. Els vells menyspreen els joves, els joves als vells, els heterosexuals als homosexuals, els de la ciutat als del camp, etc. Es tracta, en una paraula, que tots tinguem algú per menysprear, per marginar i per humiliar descarregant així els menyspreus i humiliacions que nosaltres mateixos rebem. Així l'heterosexual està convençut que cal reprimir l'homosexual i mentre s'oblida de la seva pròpia misèria en aquest terreny. El que beu whisky pensa que cal posar a la presó els que fumen porros. Això tranquil·litza i li impedeix plantejar-se per què necessitem drogues per continuar mantenint-nos dempeus. La senyora grassa, amargada, que es va passar el dia “fregoteando” i se sent picada per tots, pot descarregar la seva agressivitat sobre "els joves que són tots uns porcs, uns ganduls i uns delinqüents i les joves que són totes unes putes". Perquè al seu torn els joves puguin riure's de la seva grassor, el seu lletjor i la seva histèria. Aquesta és una societat de bogeria on tots som en alguna manera leprosos. On el personal se'l castra, se'l margina, se li recalca, se li impedeix ser feliç i se l'incita perquè al seu torn no vulgui que els altres se sentin feliços.
La finalitat és clara: impedir que prenguem consciència solidària. Impedir que arribi el dia en què tots els marginats no rebel·lem contra totes les marginacions, contra els poderosos que ens fan empassar-nos marginació.
Mentre que pensem que el nostre enemic és el que és en el nostre costat perquè la seva marginació és diferent de la nostra, no podrem ser solidaris amb ell ni podrem comprendre que és el mateix sistema el que ens margina per dividir-nos i destrossar-nos millor. Per exemple, mentre creguem que els joves estan sotmesos perquè als majors els dóna per allà, com els pot donar per caçar papallones, no podrem comprendre que el sistema necessita marginar els joves perquè els joves són perillosos, no per als majors, sinó per a aquesta estructura social de merda” (El llibre vermell del cole).
La nit del Capitalisme és el avui de la nostra consciència que ens diu “aixeca't i escolta!”: “Nosaltres som Job, el poble que pateix la violència dels que no són d'aquest món. Job és Galilea, el mercat de la vida del que hem d'expulsar els capitalistes, perquè ho estan fent malbé tot: el mercat i la vida. Ens fereixen i ens tornarem. I allà ens trobarem tots plegats reseguint les línies de patiment, que com varius es van estenent pel nostre cos. Explicant la veritat, que no ens estant imposant un camí per sortir de la crisi, sinó un planificat canvi definitiu en la manera de viure en el que el benestar, la felicitat i la justícia no tindran lloc com drets de la vida de Job, sinó com privilegis dels malànimes. Denunciant el pou indigència moral i material en el que volen enterrar-nos en vida, sense ànima ni drets.Cal seguir anunciant que si seguim la nostra consciència hi ha esperança i vida per tothom.”
Cal entendre que la nit de demà és el avui de la nostra vida, la seva llum, de la nostra acció contemplativa. La nostra consciència vol donar la cara amb els nostres actes. Avui cal viure lluitant, guarint, acollint, defensant el nostre cos nafrat de Job a la terra de la solidaritat, Galilea, on Ell ens espera, on sentirem el nostre nom dels seus llavis. Què més podem desitjar que veure a Job guarit?

Una abraçada, José V. Clemente, Cardedeu 20-06-10